<![CDATA[Ara.cat - Jordi Guixé]]> 10 <![CDATA[“Nosaltres no vam ser culpables”]]>

Fa prop d’un any, la directora de la Casa del Terror de Budapest, Maria Smith, discutia animadament amb el responsable del Monument als Jueus Assassinats d’Europa a Berlín, l’amic Ulrich Baumann, sobre la insistència excessiva dels alemanys a reconèixer la seva responsabilitat i culpabilitat en l’Holocaust jueu i altres crims de masses durant la Segona Guerra Mundial.

]]> <![CDATA[Dia 'Europeu' de les Víctimes dels Crims Estalinistes i Nazis]]>

Dins un taxi, sortint de Riga cap al bosc de Bikernieku, vaig preguntar al conductor si sabia què havia passat en aquell bosc tan proper a la capital letona. Aquest bosc va esdevenir parc memorial gràcies a iniciatives d’associacions de víctimes a partir del 1986. Però va ser després del 1991 -quan Letònia es va convertir en un estat independent- que es va iniciar la dignificació de l’espai. Més de 50 fosses comunes en una àrea de bosc bàltic on es van executar més de vint mil persones fruit de la repressió nazi: jueus, gitanos, presos polítics, homosexuals i resistents vinguts d’arreu d’Europa. Les massacres i execucions “per bala” van ser una de les pràctiques més esteses i primerenques que van utilitzar els nazis al centre, est i nord d’Europa. El taxista em va mirar de reüll, amb un somriure un xic mordaç, i em va respondre: “Ho sé... Ho sé... Hi va haver letons també disparant a jueus i altres presos allà en aquell bosc ple de fosses... Però, sap?, molts d’aquells jueus eren també comunistes”. Explícitament aquell xofer reconeixia la complicitat local en el crim, però el rebaixava apropant les víctimes al que havia estat i seria l’ocupant -i en part enemic- soviètic.

]]> <![CDATA[De trauma a patrimoni col·lectiu]]> La Guerra Civil és un trauma històric que cada cop coneixem més gràcies a la quantitat de monografies que l’han estudiat. L’accés lliure a tots els fons i documents d’arxiu sobre aquest període és encara un dèficit democràtic a l’estat espanyol. I la guerra encara amaga realitats i mites difícils de desxifrar per a amplis sectors de la població. Una ciutadania encara pot ser captiva d’una dictadura sociològica que va ser tan llarga que va deixar molt de pòsit. Pòsit en forma de dèficit democràtic, pòsit en forma de símbols, monuments, lleis, aparells estatals i funcionarials que encara remoregen.

]]> <![CDATA[La memòria invisible de la Presó de Dones de les Corts]]> Fa uns mesos, la Marta passejava pel xamfrà dels carrers Joan Güell amb Europa de Barcelona quan, per casualitat, va veure una mena de cartells que amb grans lletres separades anunciaven Dones/Presó. Sense que tingués temps d’analitzar el significat de les lletres o de la imatge, es va sentir defallir. Sort que es va poder asseure, panteixant, a les jardineres que hi havia allà a prop. Quan la part analítica del cervell va començar a reaccionar, el subconscient i bona part del cos ja l’havien sacsejada.

]]>