Recentment el filòsof Jordi Graupera feia la següent piulada a la plataforma X: “Un reportatge del New York Times explica com l’afluència de turistes i expats a Ciutat de Mèxic ha fet que es redueixi el picant de les salses per acontentar el seu paladar. La uniformització avança a través de la ignorància i el menyspreu”. A les Balears, aquesta uniformització culinària es començà a produir amb el boom turístic dels anys seixanta. Llavors molts de restaurants de la costa s’ompliren de cartells que posaven Carnes y pescados y cocina internacional.

El 28 d’octubre del 1982, Felipe González, de 43 anys, estava pletòric. Havia guanyat les seves primeres eleccions generals amb 202 diputats. Era la primera majoria absoluta d’un partit d’ençà del restabliment de la democràcia el 1977. El líder socialista, conegut col·loquialment com Isidoro, havia despertat una gran expectació amb el seu carisma abassegador. Al cap de tres anys, però, es començaria a qüestionar la seva omnímoda figura.

Va ser el cineasta Federico Fellini qui el 1960 ens regalà la paraula paparazzi. El protagonista de la seva famosa pel·lícula La dolce vita és un reporter, interpretat per Marcello Mastroianni, que té per company un fotògraf anomenat Adriano Paparazzo. A Roma tots dos van al darrere d’una exuberant actriu americana, encarnada per Anita Ekberg. Curiosament, en un dialecte italià, paparazzo vol dir “moscard”. També és com són coneguts els nins que parlen de manera atropellada, com el brunzit d’un moscard. Així doncs, el nom donat als caçadors de celebritats no podria ser més escaient.

Palma també va tenir el seu particular Pla Marshall. Arribà per mar a bord de la Sisena Flota. “En plena Guerra Freda era la flota més important dels Estats Units. En un any podien arribar al nostre port prop de 150 vaixells”. Ho assegura Bartomeu Bestard Cladera, cronista oficial de Ciutat. El 2020 va escriure Tumi Bestard. Memorias de un viejo cónsul. Es tracta d’un recull de les millors anècdotes que visqué el seu pare durant els quaranta-cinc anys que exercí com agent consular dels EUA a les Balears.

A LES 15.40 HORES DEL 23 D’OCTUBRE DE 1940 mig món estava pendent d’un vagó aturat a l’estació francesa d’Hendaia. Hitler i Franco negociaven l’entrada d’Espanya a la Segona Guerra Mundial. El Caudillo jugava fort amb les seves cartes: exigia principalment Gibraltar i el Marroc francès. El Führer va esbossar un mig somriure. Aquelles demandes territorials li semblaven desproporcionades. Espanya encara s’estava recuperant d’una devastadora guerra civil i, més que un aliat efectiu, podria convertir-se en una càrrega feixuga.