Li vam dedicar una sessió a la Filmoteca fa un mes. Molts amics, poqueta gent. Ell acusava físicament les empremtes de la malaltia però estava en forma. Amb Loli Tormenta en postproducció, va presentar Nascut rei, una superproducció produïda per l'Aràbia Saudita amb un pressupost superior a tota la resta de les seves pel·lícules. Era un encàrrec, com Pa negre –el seu gran èxit–, Incerta glòria, Carta a Eva o El rey de La Habana. "Soc un adaptador d’obres alienes i no he pogut rodar els meus propis guions”, es va lamentar l’autor d’aquell Tras el cristal que va impactar al Festival de Berlín. El 1987 era una definició de principis, un camí a seguir. Aquell món ombrívol i malaltís torna a estar present a El mar, Aro Tolbukhin o El ventre del mar, però l’Agustí Villaronga encara hauria pogut anar més enllà, com s’intueix a El testament de la Rosa, on recull la darrera actuació de Rosa Novell en plena lluita contra una mort anunciada. El 2018 vam viatjar junts al Festival de Cali per acomiadar Luis Ospina, un amic comú. Ara és l’Agustí qui marxa darrere el vidre. Amb un pa negre sota el braç, la certesa d’una glòria merescuda i una comèdia que testimonia viure el cinema fins al darrer alè.

Josep Maria Forn era història vivent del cinema català. Havia recorregut tots els seus capítols, com a productor assalariat i independent, com a director i guionista, i fins i tot com a director general de Cinematografia per posar ordre a un sector necessitat de la seva experiència. Après l’ofici a les ordres d'Ignasi F. Iquino, va explorar un nou cinema català de caràcter realista quan els vents bufaven a favor de la modernitat de l’Escola de Barcelona. El resultat, La piel quemada –restaurat per la Filmoteca–, és avui un testimoni del xoc entre el boom turístic i l'emigració.

Quan el moderador de la roda de premsa de la darrera Berlinale va presentar Agnès Varda com “una cineasta llegendària”, l’autora de Cleo de 5 a 7 s’hi va tornar: “No soc una llegenda! Encara estic viva!” Tot i això, ella sabia que, als seus 90 anys, no li quedava gaire temps i, per aquest motiu, es va acomiadar del cinema amb Varda par Agnès, una masterclass autobiogràfica que repassa la seva trajectòria com a fotògrafa i realitzadora d’una carrera inicialment situada en l’òrbita de la Nouvelle Vague però sempre lliure i singular. Ha fet llargs i curtmetratges, documentals i ficcions i ha rodat a Europa i als Estats Units. Només algú amb el seu tarannà és capaç d’agrair un Oscar honorífic de Hollywood arrencant a ballar amb Angelina Jolie al bell mig de l’escenari!

Una terrible malaltia degenerativa ha acabat d'esborrar els últims records d'un dels grans cineastes de la memòria. Un realitzador que, en ple franquisme, va utilitzar imatges pròpies i alienes per deixar un testimoni de la Guerra Civil que no era el del Caudillo que l'havia guanyada. 'Canciones para después de una guerra' hauria de ser un film obligatori a les escoles per deixar constància del que va significar aquella croada. I 'Queridísimos verdugos' s'hauria de projectar periòdicament per no oblidar que, no fa tant de temps, en aquest país es purgaven els delictes a cop de garrot.

En sentit contrari a l’afortunada metàfora amb què Joaquim Jordà va definir l’Escola de Barcelona, Vicente Aranda va evolucionar de Mallarmé a Victor Hugo; de la poètica de Fata Morgana destinada a driblar la censura franquista a adaptacions literàries més canòniques i realistes que, ja en democràcia, havien esvaït qualsevol alè experimental. El cineasta barceloní sentia una especial debilitat per les novel·les de Juan Marsé -sense que l’escriptor s’entusiasmés mai pels resultats- però també va estendre la seva biblioteca d’adaptacions a textos de Manolo Vázquez Montalbán, Luis Martín-Santos, Antonio Gala i icones universals com Carmen i Tirant lo Blanc.