Imaginem que una universitat demana als estudiants que lliurin un treball escrit sobre la lectura d’un llibre. Molts el lliuren. Pocs l’han llegit. Tots superen l’assignatura. El sistema funciona, dirien alguns. Jo diria que el sistema fa veure que funciona, que no és el mateix. Alguna cosa similar passa amb els plans d’igualtat de gènere que Horizon Europe (el programa 2021-2027 de finançament de recerca de la Comissió Europea) exigeix als centres de recerca i a les universitats com a condició per accedir al finançament europeu.

Aquesta setmana ha fet quatre anys de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia; el conflicte Israel-Palestina continua; la guerra interna a Myanmar es manté activa des del 2021, i així fins a almenys una desena de conflictes més. I enmig de tanta amargor, em cau a les mans un article científic publicat enguany a la International Political Science Review en què Giuditta Fontana, de la Universitat de Birmingham, i col·legues de la mateixa universitat i de la Universitat d’Hamburg conclouen que, quan les dones participen en els processos de pau, la probabilitat que el conflicte es reactivi es redueix almenys un 11%, i arriba fins a un 37% quan hi intervé l’ONU.

S’acosta l’11 de febrer, Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, un dia per pensar amb ulls crítics, i també amb esperança. No perquè les dones facin una ciència diferent, sinó perquè encara avui troben obstacles amb més freqüència que els seus companys. Les dades de l’informe Científicas en cifras 2025 ens ajuden a entendre on som i, sobretot, cap a on avançar.

Aquest desembre, la Beca Bada del Col·legi de Metges de Barcelona m'ha permès de mirar la sanitat des de dins d’un país africà, sense presses (pole pole, que dirien en suahili). No ha estat només una estada formativa. Diria que he entrat en una xarxa invisible de metgesses, infermeres, gestores i investigadores que no només curen, sinó que dibuixen, amb llapis de colors, el mapa dels sistemes de salut del futur. Dones de primera línia que no demanen permís per liderar i dones des d'oficines obertes de salut pública on les decisions salven vides abans que les ambulàncies arrenquin. Potents, en majúscules, i sovint exhaustes, en silenci. I, potser per això, llegint l'informe de Women in Global Health La gran renúncia: per què les professionals de la salut ho deixen m'he ennuegat amb el cafè (per cert, kenià i boníssim).

Aquesta setmana hem commemorat el 25-N, el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Mentre la violència masclista més explícita ocupa titulars, val la pena recordar que la violència de gènere adopta moltes formes, algunes més subtils però igualment lamentables. Per això vull fer esment del Manifesto of values de Women for Quantum (W4Q), que ens interpel·la sobre com els entorns científics i acadèmics reprodueixen dinàmiques d'exclusió i violència simbòlica que invisibilitzen les dones.

Imagineu uns plànols que són perfectament acurats i que dibuixen un edifici que serà sostenible i equitatiu, però que es queda en els fonaments i no s'arriba a alçar. Doncs això ha estat sovint la política d'igualtat: un dibuix magnífic d’un edifici que mai no s'acaba de construir, sobretot en l'àmbit científic i acadèmic. Ara, quan la Comissió Europea inicia la nova Estratègia per a la Igualtat 2026-2030, ens trobem en un moment decisiu.

La universitat del segle XXI s’assembla a un trencaclosques on una peça clau, la de la igualtat de gènere, no acaba d’encaixar. Així ho mostra l’últim informe de la Xarxa Vives sobre la perspectiva de gènere en la docència, publicat aquest mateix mes de setembre. Per als qui no teniu al radar aquesta xarxa, sapigueu que és l’associació d’universitats de les terres de llengua i cultura catalanes. L’informe en qüestió recull dades de 20 universitats i les autores, María José Rodríguez Jaume i Diana Gil González, així com la col·laboradora Julia Cimas Sánchez, són de la Universitat d’Alacant. 

Sabeu què em preocupa de la revolució de la intel·ligència artificial? Que estem repetint els mateixos errors de sempre. I ho dic mentre llegeixo els resultats d’un estudi que mostra com les dones adopten a un ritme significativament més lent que els homes les eines d'IA generativa com ara ChatGPT, que és l’eina més coneguda. 

Fa exactament set dies se celebrava al Museu Cerdà de Puigcerdà la XXIII Jornada de la Professió Mèdica dins el marc de la Universitat d'Estiu Ramon Llull. Les ponents a les taules rodones van ser majoritàriament metgesses. De fet, a Catalunya hi ha majoria de dones a la professió mèdica, i entre les generacions més joves la proporció és del 70%, però no ha estat fins aquest 2025 que una dona ha presidit per primer cop un dels quatre col·legis catalans. En concret, aquest febrer de 2025, Elvira Bisbe, anestesiòloga de l'Hospital del Mar i fins ara vicepresidenta del Col·legi de Metges de Barcelona, ha marcat una fita convertint-se en la primera dona presidenta d'aquest Col·legi des de la seva fundació el 1894.

M’acabo de comprar un llibre de receptes. Al final hi ha unes planes en blanc per apuntar-hi les pròpies. Decideixo escriure-hi la meva per poder cuinar-vos l’informe de la Unesco Women Lead for Learning (Dones liderant per l’aprenentatge) publicat el 20 de maig.

Llegeixo compulsivament un article a la revista Science de la setmana passada que m’arriba per correu electrònic des de l’altra banda de l’Atlàntic. Mentre avanço en la lectura, els ulls em surten de les òrbites i, quan l’acabo, la pressió ocular m’ha fet regalimar llàgrimes galta avall. Me les eixugo i escric. Ho vull compartir. I aquí em teniu.

Cada tres anys des del 2003, l’informe She Figures de la Comissió Europea m’interpel·la amb una pregunta: Europa pot aspirar a liderar la innovació global si no compta amb tot el seu talent? L’edició del 2024, publicada fa unes setmanes, confirma que la igualtat de gènere en recerca i innovació (R+I) avança a batzegades i per barris: hi ha progressos, sí, però els buits són tan amplis com urgents. I el nom de l’informe ja és, per si mateix, una declaració d’intencions. “She” és en realitat un acrònim que originalment significava Statistics in Higher Education (estadístiques en educació superior) que ha evolucionat per abastar tot l’ecosistema de R+I, sigui acadèmic, empresarial o governamental. I aquí rau el joc de paraules: She Figures no només es tradueix com “les xifres d’ella”, sinó també com “ella hi figura”. És a dir, les dones hi participen, hi aporten... o haurien de fer-ho. La realitat, però, segueix sent més aspra que la poètica del nom de l’informe.

S’acaba el març, un mes cada cop més marcat pel dia 8, el Dia de les Dones. I no m’estranya que sigui així, perquè decididament cal reivindicar més la igualtat i la justícia. És per això que jo no vull deixar escapar el març sense parlar-ne, i fer-ho de manera combinada amb les dades, que són claus tant per entendre el món com per prendre decisions. D’això vam enraonar en la jornada de l’Open Data Day 2025, organitzada per la Iniciativa Barcelona Open Data, i centrada en la tecnologia de dades obertes a favor dels drets de les dones. Vam parlar de codis, xifres, paraules, algoritmes i portals web. Però, sobretot, vam parlar de poder. Cada bit, cada estadística, cada conjunt d’informació porta inscrita una mirada, i aquesta mirada determina què es visualitza i què es queda a l’ombra, o fins i tot què es queda en l’oblit. Si les dones no participem en la creació, anàlisi i aplicació d’aquestes dades, la revolució digital transmetrà els mateixos biaixos de desigualtat de la nostra realitat, actual i passada. Espero que no pas de la futura.

La recerca mèdica ha estat durant anys i panys un camp amb una visió androcèntrica. Melina Kibbe, degana de la Facultat de Medicina de la Universitat de Virgínia, als EUA, va adonar-se d’aquesta realitat quan un company li va preguntar: “¿I les femelles?”. Fins aleshores, en els seus estudis sobre malalties cardiovasculars, Kibbe havia utilitzat rates mascles sense qüestionar-s’ho. La seva experiència no és única. Malgrat els avenços en la conscienciació sobre la necessitat d’incloure femelles en la recerca (obligatori als EUA des del 2016), la desigualtat persisteix, amb conseqüències per a la salut de milions de dones.

És gairebé un quart de dotze de la nit i sento sonar el telèfon. És un missatge d’un col·lega pediatre, professor de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). Malgrat l’hora, obro els ulls com taronges perquè m’envia un article científic acabat de publicar on es mostra que les persones tractades per metgesses tenen una mortalitat significativament menor que les tractades per metges homes.

Quan pensem en revistes científiques, normalment ens ve al cap una imatge seriosa, plena d'estudis rigorosos i terminologia complexa. Però hi ha excepcions que trenquen aquesta norma, i una de les més destacades és l'edició nadalenca de The BMJ o British Medical Journal, una de les publicacions mèdiques més prestigioses del món.

Dilluns d’aquesta setmana es commemorava el dia internacional contra la violència de gènere i no vull que se m’escapi la setmana, ni el mes, sense parlar d’aquesta xacra en un entorn que implícitament s’ha considerat lliure d’aquesta terrible realitat: l’àmbit acadèmic. La violència de gènere en aquest sector és un problema greu i massa sovint invisibilitzat. Fa un parell d’anys, l’informe UniSAFE, basant-se en els resultats de l’enquesta més gran mai realitzada a Europa, va posar de manifest una situació que ja no es pot continuar ignorant.

William Osler va ser un metge canadenc que va viure a cavall dels segles XIX i el XX i que va deixar un llegat impressionant als Estats Units, Anglaterra i a tot el món. Va ser ell qui, el 1889, va crear el sistema de residència mèdica que seguim utilitzant, i qui va insistir que els estudiants havien d'aprendre al costat del llit del pacient i no només a les aules. Osler va escriure que "qui estudia medicina sense llibres navega per un mar inexplorat, però qui estudia medicina sense pacients no va al mar en absolut". De fet, la seva dita més coneguda era: "Escolta el teu pacient, t'està donant el diagnòstic”, remarcant la importància de fer una bona anamnesi per a la història clínica.

Ens trobem entre dos dies 10. El 10 de setembre, Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, i el 10 d’octubre, Dia Mundial de la Salut Mental. I entre un 10 i l'altre, em cau a les mans –o més aviat em passa davant els ulls en una pantalla– un article científic publicat el mes passat sobre el suïcidi entre els professionals de la medicina. L’estudi revela que, tot i que la proporció de suïcidis ha disminuït amb el temps, hi ha diferències entre homes i dones. Els metges presenten un risc de suïcidi semblant al de la població general, i les metgesses encara presenten un risc un 24% superior.

Anem a pams. Òbviament, quan parlem de sexe no ens referim a l’acte sexual, però tampoc al gènere. Ja s'ha dit: el sexe, masculí o femení, es basa en la biologia, mentre que quan parlem de gènere ens referim a rols i comportaments socials i, per tant, el sexe no necessàriament ha de coincidir amb el gènere. I, com és sabut, de gèneres n’hi ha més de dos.