Pregunto als estudiants de quart de periodisme si coneixen Margarida Subirà. Es queden perplexos i desconcertats. No saben què dir. Una alumna s’atreveix a preguntar, tímidament, què ha escrit. M’invento un parell de títols, els comento que ha guanyat tots els premis haguts i per haver i, resoludament, afirmo que és la figura més important de les lletres catalanes del segle XXI. Faig veure que m’escandalitzo molt, perquè ni tan sols n’han sentit a parlar a la premsa, als suplements culturals o a les revistes literàries.

L’arribada a la universitat de la generació ESO s’ha fet notar estrepitosament. A les facultats d’humanitats o d’altres àrees afins, els alumnes de batxillerat hi prenen terra amb uns coneixements molt elementals o nuls dels clàssics catalans i amb una competència escrita cada vegada més lamentable. La situació és gravíssima i té unes implicacions que van molt més enllà de les humanitats. Els professors de ciències, per exemple, es queixen, atordits, que, cada cop més, els estudiants no saben escriure un treball o un exercici amb la mínima correcció i intel·ligibilitat. El problema ja no és que estigui mal escrit, és que no s’entén.