Sis mesos després d'iniciar el seu segon mandat, és just dir que el president dels Estats Units, Donald Trump, ha arrasat en matèria de política econòmica –almenys segons els estàndards que ell mateix s'ha fixat–. De fet, ha imposat la seva voluntat com cap altre president posterior a la Segona Guerra Mundial, amb la possible excepció de Ronald Reagan.

Ara que la guerra aranzelària del president nord-americà, Donald Trump, està en ple apogeu, els inversors de tot el món es pregunten: quin és el següent pas en la seva agenda per capgirar l'ordre econòmic mundial? Molts centren l'atenció en l'anomenat Acord de Mar-a-Lago, un pla proposat per Stephen Miran, president del Consell d'Assessors Econòmics de Trump, per coordinar-se amb els socis comercials dels EUA a fi de debilitar el dòlar.

L'economia mundial va estar plena de sorpreses el 2023. Tot i el marcat augment dels tipus d'interès, els Estats Units van aconseguir evitar una recessió, i els principals mercats emergents no es van enfonsar en una crisi de deute. Fins i tot la geriàtrica economia del Japó va mostrar una vitalitat sorprenent. La Unió Europea, en canvi, va perdre impuls, ja que la locomotora alemanya va frenar com a resultat del sobtat final de quatre dècades d'hipercreixement a la Xina.

La crisi financera del 2008 als Estats Units va iniciar un supercicle de deute que el 2010 es va escampar per Europa i no fa gaire va afectar molts dels països d'ingressos baixos i mitjans inferiors. ¿Pot ser que els problemes financers de Country Garden, la megaempresa xinesa de desenvolupament immobiliari que està tenint pèrdues de milers de milions de dòlars, siguin un preanunci de la pròxima fase del cicle?

Qui hauria de pagar la reconstrucció de postguerra d'Ucraïna? Poc després de la invasió russa, juntament amb un grup de coautors vam considerar que reconstruir el país costaria aproximadament entre 200.000 i 500.000 milions d'euros, i vam instar Europa que encapçalés l'esforç de recuperació. Després de més de 500 dies de mort i destrucció, els costos projectats probablement es deuen haver duplicat, com a mínim. Per tant, la necessitat que Europa hi intervingui i assumeixi una responsabilitat s'ha tornat cada cop més urgent.

Potser algun dia recordarem l'espectacle de l'interrogatori al director executiu de TikTok, Shou Zi Chew, que va tenir lloc el 23 de març al Congrés dels Estats Units, com a punt d'inflexió en la història de la globalització. Durant més de cinc hores d'agressius qüestionaments, Chew –que no és xinès sinó singapurès– va defensar magníficament el fet que la seva empresa sigui xinesa davant de la limitada comprensió del món tecnològic que té el Congrés.

L'espectacular ensorrament de FTX, el criptoimperi de 32.000 milions de dòlars del "nen prodigi" Sam Bankman-Fried, sembla encaminat a convertir-se en una de les grans debacles financeres de la història. Amb una trama plena de famosos, polítics, sexe i drogues, els productors de pel·lícules i documentals tenen un futur assegurat. Però parafrasejant Mark Twain, si parlem de les criptomonedes en si, els rumors sobre la seva mort són molt exagerats.

¿L'economia global va cap a una tempesta perfecta en què Europa, la Xina i els Estats Units entren en crisi alhora cap a finals d'any? Els riscos d'una trifecta de recessió global augmenten dia a dia.

A mesura que es van aclarint els efectes col·laterals globals de les sancions liderades per Occident contra Rússia, ¿podem dir que assistim a un avançament del que seria una ruptura comercial i financera amb la Xina? Potser sí, però molts estudis acadèmics sobre els beneficis nets de la globalització suggereixen que les sancions a la Xina, o una ruptura dels lligams econòmics sino-nord-americans, tindrien probablement un impacte quantitatiu menor del que es podria pensar, almenys a mitjà-llarg termini.

Qui netejarà l’inevitable desordre financer als mercats emergents si la inflació persistent obliga la Reserva Federal dels Estats Units a començar a augmentar significativament les taxes d’interès? El Fons Monetari Internacional, normalment encarregat d’allunyar els països del caire del precipici, sembla desencantat amb la feina. En lloc de dedicar-se al seu paper tradicional d’ajudar els països deutors que tenen problemes a sortir-se’n, l’FMI ha intentat transformar-se en una agència d’ajuda.

[Amb motiu de l'atac informàtic que pateix la UAB publiquem aquest article de Kenneth Rogoff, que l'economista nord-americà va escriure el juny passat]

L'amenaça de fallida del gegant immobiliari xinès Evergrande, amb els seus 300.000 milions de dòlars de deute, ha irritat els inversors globals. Els analistes s'han concentrat principalment en si el govern xinès aconseguirà blindar el problema perquè no es converteixi en una gran crisi financera a l'estil occidental. Donats els recursos econòmics del govern xinès, que inclouen més de 3 bilions de dòlars en reserves de moneda estrangera, i la seva capacitat per dictar termes de reestructuració sense prolongades demores judicials, pocs apostarien en contra d'aquest desenllaç. Però concentrar-se només en l'estabilitat financera a curt termini és ignorar el principal repte de la Xina: reequilibrar una economia que ha depès durant massa temps, en termes de llocs de treball i creixement, d'un sector de la inversió immobiliària gegantí.

Aquells que veuen excessiu que els bancs centrals apliquin tipus d'interès negatius potser hauran de reconsiderar-ho. Ara mateix, als Estats Units, la Reserva Federal porta camí de donar suport a gairebé tots els crèdits, tant si són privats com si són dels governs estatals o locals. Molts altres governs s'han sentit obligats a prendre mesures similars. Una crisi que (esperem) només passa una vegada cada segle exigeix una intervenció governamental a gran escala, però ¿això significa prescindir dels mecanismes basats en el mercat?