Vaig anar a veure la pel·li Barbie perquè una amiga feminista em va dir que no era propaganda de Mattel, sinó un suport al feminisme que ressaltava el domini dels homes al món. Amb la ment oberta em vaig presentar al cinema, només per sortir-ne doblement decebuda: no només com a feminista, sinó també com a persona: les narratives que empreses, governs i altres entitats creen són tan poderoses que poden manipular els pensaments i accions de milions de persones. En aquest cas, crec que la meva amiga va caure de quatre potes en la trampa de la història creada per Mattel, que segons el meu parer no té més objectiu que vendre nines.

Quan era petita, els meus companys d'escola em deien marimacho perquè jugava a futbol, potser millor que molts d'ells. Segurament era la resposta d'un grup de nens que es veia amenaçat per les ganes i el talent d'una persona que no volia acceptar unes normes socials que no tenien res de naturals i que bàsicament qüestionava el seu monopoli. No és cap sorpresa que acabés a Anglaterra, via una beca Fulbright als Estats Units, on he trobat bones oportunitats laborals i on he pogut jugar a futbol durant 25 anys. Anglaterra s'ha beneficiat dels milers de lliures que he pagat en impostos tots aquests anys; Espanya, no.

Després de 25 anys a Londres, torno ara a la Unió Europea, a Dublín, atreta per una oportunitat laboral atractiva i deixant enrere un país que he vist autodestruir-se de manera inexplicable.

La pluja de crítiques al Mundial de Qatar ha caigut des del primer dia. El país no té cap tradició futbolística, ni cap necessitat econòmica d'acollir un esdeveniment d’aquesta magnitud, i, a més, el seu clima pot ser perniciós per a la pràctica del futbol. Però com que tenen petroli i gas natural, amb això n'hi ha prou per comprar influència. 

Mentre milers de britànics omplien els carrers de Londres la setmana passada, sent l’enveja de reis, reines i poderosos d’arreu del món, n’hi havia milers més en altres parts de la capital i a la resta del país que emmudien. Uns callaven per respecte a una difunta tan gloriosa, mentre d’altres ho fèiem perquè no teníem més remei. M’explico.

M’encantaria veure Boris Johnson al Tot és comèdia, un dels millors programes culturals de l’Estat. Acostumada a entrevistar escriptors i artistes, Rosa Badia ho tindria molt més fàcil amb el recentment dimitit primer ministre del Regne Unit –pocs estan a la seva altura de gran comediant.

Mentre la troika tory, amb Boris Johnson al capdavant, es passeja pel Manchester Central vestida de blau impecable, les cues continuen a les gasolineres, els supermercats tenen alguns prestatges buits, la inflació puja i els economistes pronostiquen una recessió. Tot i així, tot són somriures a Manchester, on el primer ministre intenta separar el Brexit d'un caos nacional que ja no pot amagar.

La City de Londres inverteix en empreses i projectes des que els romans van construir el primer pont sobre el Tàmesi, avui reemplaçat pel Pont de Londres. Vint segles d’experiència han ajudat els banquers anglesos a identificar projectes que superen guerres, pestes, incendis i crisis de tota mena. El secret és la sostenibilitat i la capacitat de canviar quan toca. Vegem com analitzarien el Barça abans d’invertir:

Si el 1963 un molt jove Cliff Richards anava amb dos amics londinencs amb un autobús de dos pisos cap a França (via Suïssa, Àustria, l’antiga Iugoslàvia i fins i tot Grècia), el 2021 hem tingut el procés contrari: els milions de britànics que acostumaven a estiuejar a l’estranger -inspirats per la famosa cançó i pel·lícula de Cliff Richards Summer holiday - enguany s’han quedat a casa. Entre les restriccions pel covid-19 i una lliura dèbil, que fa les vacances a l’estranger molt més cares, els cinc aeroports de Londres han presentat aquest estiu un aspecte desolador. Ni cues per comprar cremes solars, ni esmorzars amb cervesa per començar les vacances; només silenci i els bips de les màquines que ja han substituït les persones als mostradors de facturació.

Potser no és una coincidència que el Banc d’Anglaterra hagi elegit Jane Austen per figurar als nous bitllets de deu lliures, presentats aquesta setmana per celebrar el 200 aniversari de la mort de la famosa escriptora.