El nou govern de la Generalitat ha anunciat, entre les seves primeres mesures, la voluntat d’impulsar un programa d’actuacions als barris més vulnerables i de nomenar un comissionat per tal de gestionar-lo. Es tracta d’una excel·lent notícia. 

La indignació causada per la mort d’un noi de 17 anys, tirotejat per la policia, ha provocat en les darreres setmanes un nou esclat social a les banlieues de les ciutats franceses. En els disturbis no només han resultat malmesos automòbils, comerços i elements del mobiliari urbà, sinó que en molts casos els revoltats han assaltat i incendiat biblioteques, centres cívics i escoles radicades en els seus barris.

Si heu estat a València en els darrers mesos potser haureu tingut l’oportunitat de visitar la mostra València, 1972: cap a la ciutat monstre. L’exposició, comissariada per Josep Vicent Boira, mostra la realitat de la capital valenciana ara fa mig segle. Entre els projectes oficials per al desenvolupament de la ciutat, s’hi pot veure la proposta de convertir l’antic llit del Túria en una autopista de vuit carrils. El projecte s’acompanyava d’un lema grandiloqüent: “El camino del agua, hecho camino de gasolina”.

La guerra, com el conjunt de la nostra societat, ha esdevingut urbana. Les imatges de la destrucció de Mariúpol i d’altres ciutats ucraïneses confirmen de manera aclaparadora la sentència. Fa ja uns anys Stephen Graham va explicar les raons per les quals els conflictes bèl·lics se centren cada vegada més en les àrees urbanes: són els nodes de comunicacions, els motors de l’economia i la residència de la major part de la població. Queden lluny els temps en què els exèrcits s’enfrontaven a camp obert, com en una justa o un torneig. 

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia de covid-19, els portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda d'habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre que l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla, doncs, que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut part de la ciutadania dels riscos de l’alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.

L’entrada en servei de la variant de Vandellòs del Corredor Mediterrani hauria hagut de ser una festa. Amb els seus 65 quilòmetres de traçat redueix el temps de viatge entre Barcelona i València i estira cap al sud l’amplada de via europea. Més encara, com ha fet notar el geògraf valencià Josep V. Boira, comissionat de l’administració espanyola per al Corredor, la nova traça suposa una impugnació frontal a la visió radial de les infraestructures a la península Ibèrica: la concepció que ha guiat el disseny de la xarxa ferroviària d’alta velocitat, amb l’objectiu de posar totes les capitals de província a menys de 4 hores de Madrid, com propugnava el ministre Francisco Álvarez Cascos, o de “coser España con cables de acero”, com afirmava de manera més emfàtica la ministra Magdalena Álvarez.

L’any 1979, pocs mesos després de les primeres eleccions municipals democràtiques, Pasqual Maragall escrivia: “El futur de la Ciutat amb majúscula es juga tant o més fora de la ciutat central [que] dins dels seus estrets límits [...]. Barcelona ciutat és avui gairebé una ficció” ( La Vanguardia, 19-08-1979). Han passat 40 anys des d’aquell estiu carregat d’incerteses i d’esperances. En aquest temps, l’afirmació de qui seria alcalde i president de la Generalitat s’ha confirmat plenament: avui l’esdevenidor de Barcelona és indissociable de la seva condició metropolitana. Un dels àmbits on això resulta més evident és el de les desigualtats socials.

Han transcorregut gairebé 40 anys d’ençà del retorn de la democràcia a l’Ajuntament de Barcelona. El que havia estat el principal centre industrial de la Península viu avui, en gran mesura, dels serveis. Els grups socials que havien caracteritzat la seva turbulenta història han canviat de composició i caràcter. La ciutat s’ha afermat com el cor d’una metròpoli europea de cinc milions d’habitants. Barcelona resulta, en termes generals, més rica, culta, ben equipada i oberta al món. Per un llarg període ha pogut ser vista fins i tot com la mostra que els problemes de les ciutats poden ser governats i, en bona mesura, resolts.