1987. Dissabte a la tarda. La Lali i la Blanca havien quedat a casa de la Marta per emprovar-se roba i posar-se guapes: ombra aquí, ombra allà, enormes arracades triangulars, minifaldilles i espatlleres pròpies de futbol americà. Tenien una cinta BASF Chrome Super amb tota la música que més els agradava, perfectament enllaçada, on la intensitat dels temes anava pujant fins a un èxtasi absolut al final, amb Can't Take My Eyes Off You i el moment I love you, baby, and if it's quite alright I need you, baby, to warm the lonely night I love you, baby... que era just quan ballaven embogides davant del mirall del rebedor, disposades a incendiar Barcelona. 

Va encendre la cigarreta. El fum era suau i aromàtic. Després d’estar envoltat de fotògrafs, estilistes i models, a Alexey Brodovitch li agradava aquella soledat al final del dia. Tan sols un llum il·luminava la seva taula de dibuix. Sobre el taulell, la primera doble pàgina del reportatge principal: una noia esbossada obria un paraigua. Va agafar les pàgines i va anar a l’habitació del costat, on el terra estava folrat de fulls en un ordre perfecte. Va col·locar la noia del paraigua en l’únic forat buit. Molt seriós, va mirar el conjunt. Es va acostar a la finestra. A fora era fosc i nevava de valent. El filtre de la cigarreta li escalfava els dits. Alexey Brodovitch va somriure. Al 572 de Madison Avenue, a Midtown Manhattan, centenars de taxis grocs es veien com formiguetes des de la planta on hi havia la redacció de Harper’s Bazaar.

No s'havia vist res similar en direcció d’art d’una revista des dels anys seixanta, quan George Lois feia les emblemàtiques portades d’Esquire, amb un Andy Warhol xuclat per la salsa de tomàquet Campbell's.

A principis dels 90, un delegat del govern cubà ens va ajudar a localitzar espais fotogènics a l’illa. Una bona manera de conèixer algú és posar-se al seu lloc. Així que aquell matí vaig preguntar al Benito:

Ara no es veu res. Llums. Ara es veu tot. Són un munt de dones vestides igual o despullades igual, o semivestides igual. Una al mig. Negra, mulata, cabellera rossa. Talons, cames quilomètriques olioses, no precisament primes, sobre talons descomunals. Pandero important, sexe latent, espectacle total. Arrenca la música, molt alta. No sabria dir-te quin tipus de música és. Sembla que rapeja, però no del tot. És R&B, hip-hop, soul. Ballen totes alhora. És el punt tan potent de molts ballant a la vegada, que des de sempre s’ha fet, però ara sempre recordem el videoclip de 'Thriller', quin remei.

A la plaça de la Concòrdia els plataners matisen la llum de mitja tarda i ofereixen una ombra refrescant mentre els nens és desfoguen amunt i avall en sortir de l’escola. Sempre és un gust trobar-se amb el fotògraf Jean Marie del Moral, tot un personatge, autèntic artífex d’aquest 'Rar' que presentem avui. La història que ens explica, davant d’un te, és fascinant, parla de l’exposició d’Apel·les Fenosa al Quebec, de com el va conèixer al Vendrell, parla d’un món tan proper com internacional i nosaltres ens hi capbussem de seguida per construir un número ple de referències inspiradores. Així anem cosint els protagonistes, un darrere l’altre, Coco Chanel, Apel·les Fenosa, Jean Cocteau, Picasso, i els enllacem amb magnífics textos de Catherine de Montalembert, Biel Mesquida, Josep Miquel Garcia, conduïts per la refinada mirada del Jean Marie, i les seves imatges dels espais, detalls, obres... Tot un luxe. Així que gaudiu avui d’aquest 'Rar', que, francament, és una petita joia.

Els tons ocres més foscos són la terra i les muntanyes, els tons més clarets el desert i quasi daurats en arribar a la costa. I al mig el Mediterrani, blau intens amb, de tant en tant, uns recaragolaments d’escuma d’un color més suau. Allà sota, en els dibuixos de la catifa, ho pot veure tot, les rutes, el nord d’Àfrica, Sicília, Grècia, els seus viatges imaginaris. Bé, no exactament. La gent al dinar de Nadal ve força guarnida, i entre les sabates de taló, les de cordons de l’avi i les botes ben grosses del tiet, li han tapat Turquia, l’estret de Gibraltar i l’Adriàtic i no li és fàcil orientar-se. Però alhora és més especial, veu els mitjons, les mitges senceres i les que no arriben fins dalt de la nova parella del cosí gran. Sap perfectament qui és cada un. Per a ella, les cares acaben sent les cames i els peus, que flanquegen aquella petita cabana, fent-la encara més acollidora. “Nena, imita el Dyango, va... Canta allò de la ràdio”. I en aquesta petita ficció inspirada en les paraules de la Clara la podem entreveure en una de les seves primeres actuacions i des d’aleshores i més enllà. El Jordi Martínez ja m’ho deia: “Hem de fer la Clara Segura”. I per fi la tenim aquí, amb el seu mapa del món, i la increïble capacitat per passar de la comèdia al drama, com una Sofia Loren o una Anna Lizaran qualsevol, oferint una qualitat que tenen molt pocs, i que ella intenta minimitzar en l’íntima entrevista que li ha fet Andreu Cunill. El Jordi ja ho sabia, i ara nosaltres també, el talent és indissimulable.

En cert moment de l’adolescència connectar amb els pares i ells amb tu és transcendental. En el meu cas l’oportunitat es va donar gràcies a 'Bohemian Rhapsody', que m’encantava. Primer, per la magnífica entrada de piano i, després, per l’impressionant fragment operístic que la segueix i que va aconseguir l’aprovació de la meva mare, gran amant del 'bel canto'. Però resulta que en aquell moment ella estava estudiant anglès i es va fixar molt en la lletra, que deia entre altres coses:

Fins aleshores havia anat despullada, però aquell matí li va agafar vergonya, i com que estaven atracats un parell de dies a Bonifacio, com cada estiu, la seva mare li va comprar un biquini un pèl gran, perquè durés anys, de color blau texà. Li encantava. El petit veler era també de color blau, però marí. El seu pare traginava a tota hora, la mare llegia i el germà petit era un rotllo. Ella s’avorria. Per sort li agradava el mar, bussejar, tirar-se de bomba o, ara que ja en sabia, de cap... encara que se li abaixaven fins als peus les calces, dues talles més grans.

És més que una declaració d’intencions que Àlex Brendemühl escollís el paper del Minetti de Thomas Bernhard per a la prova d’accés a l’Institut del Teatre. Minetti era un reputat actor alemany (1905-1998) –segons Claus Peymann, el millor actor del món– que no va abandonar l’escena en setanta anys de professió. Thomas Bernhard li va dedicar una peça teatral el 1973. Per fer-ho, va crear una tragicomèdia carregada d’intencions socials i que menyspreava el règim nazi. Brendemühl, de pare alemany, decideix interpretar Minetti, una circumstància que suposa tot un repte i més si tenim en compte que Bernhard li fa dir a Minetti afirmacions com aquesta: “Un actor no és un veritable artista fins que no s’ha precipitat en la bogeria i n’ha fet el seu mètode”. És evident que el nostre protagonista d’avui forma part d’aquest club inquietant d’actors joves amb la pell endurida, que a l’instant comprens, simplement amb l’actitud i la manera d’estar, el perquè de la seva trajectòria clarament en alça. És una sensació quasi química, de presència, d’atractiu més enllà del físic. Amb opinions compromeses i idees clares. Molt curiós i molt magnètic.

...llestos, va! La musculatura es tensa, màxima concentració, el senyor de la bata blanca duu un pistolot, Hitler a la tribuna, Berlín bolcat en el seu Führer, Riefenstahl amb la càmera a punt rodant una obra mestra de propaganda. Ressona el tret, els primers metres són igualats però lentament se’l veu despuntar, un noi de color, un negre d’Alabama, un atleta per a la història que corre els 100 metres en 10 segons i 3 dècimes. I allà, al mig de tota aquella ideologia, d’aquella boja efervescència, un velocista que va posar en dubte el domini de la raça ària. Per als organitzadors, suposo que era l’excepció que confirma la regla; per a la resta del món, una clatellada al feixisme, un heroi per sempre.

Doncs no, no parlaré de la reportera de 'Gernika', ni de la noia segrestada per una secta a 'Acantilado', ni tampoc del paper que feia a 'Toro'. Estiraré el fil d’‘Hermosa juventud', de la noia enamorada que per fer realitat els seus limitats somnis decideix amb el seu xicot rodar una pel·lícula porno amateur, un joc en la intimitat de casa, amb un fet tan natural i quotidià com fer l’amor però en aquest cas a canvi de diners. És el món d’avui, amb tota la seva ximpleria, frivolitat i duresa. On sobreviure és tan senzill com complicat. Amb tantes rialles com plors, perquè les passes són cap a algun lloc i després esborrar-les resulta impossible. Però ella és el veritable tresor desitjat i és quan la veiem sola davant d’un llit, la càmera gravant, primer les vambes, després la samarreta, els pantalons, els sostenidors, les calces. La bella joventut allà exposada, trista, dura, dramàtica, per un ridícul feix de bitllets, per aconseguir tirar endavant. Les imatges quedaran, però sobretot al seu cap, fent de la bella joventut, la vella joventut, per l’impacte emocional que t’envelleix tot d’una. Unes imatges que no hi haurà manera d’esborrar... de la ment. Prendre la decisió, la terrible i crua nuesa, la vulnerabilitat, la vergonya.

Anava descalça aquell migdia quan va entrar l’estilista a la seva habitació d’hotel. Bé, més que una habitació era una suite. La seva mare ocupava l’altra ala i en realitat estava d’allò més tranquil·la. Bastant més que ella. El vestit groc al damunt del llit, arriscat però preciós, faria de marc perfecte per a la seva pell morena, un físic si més no sorprenent tenint en compte que és sueca. Com que és una persona disciplinada –ha sigut ballarina–, aquell dia el tenia especialment controlat. Ha fet tot el que havia de fer, encara que fos enmig de rodatges, i promocions. Tenia ganes de seure al menjador de casa i prendre una arengada fumada i un gotet d’Aquavit del més fort. Però no volia pensar en allò. Volia deixar la ment en blanc. Si obria la porta als pensaments apareixien Kate Winslet, Jennifer Jason Leigh, totes les nominades, vaja, una darrere l’altra. Per sort aquest any no hi havia Meryl Streep: el cangueli ja seria total. La idea era no esperar res de res. Ella podia aconseguir mantenir-se en aquest punt de neutralitat, en el seu punt mitjà. Respirar fondo, tancar els ulls i gaudir de la nit, de l’espectacle, de ser allà. Tot d’una esclata la bombolla quan sent el seu nom: Alicia Vikander. Es tapa la cara amb la mà, abraça la seva mare, s’aixeca, crec que en Michael li fa un petó, puja les escales, no hi sent, no hi veu, està emocionada. Acaba de guanyar l’Oscar a la millor actriu de repartiment i per això és aquí, per això i per la seva meteòrica i valuosa carrera. Els orígens de la nostra protagonista ens van situar a Suècia, i tot seguit vam pensar en Estocolm, també en grans actrius sueques i en magnífics escriptors. Tot junt i alguna sorpresa més és el 'Rar' que presentem avui.

A quarts de vuit hauria d’estar tot a punt. Encara fa força xafogor. El més important és que les begudes estiguin ben fredes i les glaçoneres fins a dalt de tot i tothom als seus llocs. Falten cendrers allà, més cadires, el puf blanc millor que no, que res recordi un 'chill-out'. Som al 2016, sisplau.

Sílvia Pérez Cruz és ‘rar’? En ella hi ha emoció, drama, felicitat, tendresa, pensament, passió, caràcter i bellesa, és evident, però tot d’una esdevé feréstega, i la veu ens envaeix i ens fascina amb boca i dents i cabells i vestit, tot d’una com en un remolí d’Al-Àndalus amb tramuntana, Costa Brava i una goteta d’albariño. Deu ser per això que avui la tenim aquí, en aquest 'Rar' especial, el 101.

Encara que et diguin que vaig caure, no en facis cas. Jo seguiré a la meva. Un dia quan torni, t’explicaré tot el que vaig viure. Organitzaré les meves idees, m’inventaré alguns detalls, escriuré els somnis amb mala cal·ligrafia, mig adormit, abans d’oblidar-los. Segur que apareixen fets tan increïbles com aquella fosca història amb la meva cosina, la de l’amant viperí que col·leccionava cues de sargantana, recordes? I mira que semblava una mosqueta morta al començament, amb el tupè i la camisa oberta. Quina època, aquelles últimes tardes amb la noieta rica, les revetlles, la lluna de cara ben rodona, observant-nos tota l’estona conduint per la ronda del Guinardó descapotats fins al Raval ple d’anònimes dones de mala vida. Ens trobàvem al Lolita’s o al Shanghai, embruixats pel fum i l’alcohol. I ballàvem molt agafats fins que ens agafava gana i compràvem ensaïmades acabades de fer en un carreró que sortia de les Rambles. Ja de dia, a casa, fèiem l’amor entre el rebedor i el llit, entre el bany i el vestidor, amb les cares esborrades i la ment en blanc, sense cap notícia, feliç o trista, sense cap projecte, sense cap retret. Fulls en blanc. L’endemà ens quedàvem tancats a l’habitació, un era el joguet de l’altre, i al revés. Vèiem alguna pel·li, en recordo una de Vicente Aranda, 'La muchacha de la bragas de oro', que bo el títol, basada en una novel·la de Josep Marset, crec que es diu, i tornàvem a dormir fins que refrescava i posava els peus entre les seves cames.

Primer és cambrera a la cafeteria de la universitat. Molt aviat al matí. A aquella hora no sé ni qui sóc però a ella puc veure-la perfectament, seriosa, morena, espigada. Amb el mandil ben alt i la camisa blanca. De tant en tant un lleu somriure i un “Bon dia” aïllat. No puc treure-li els ulls de sobre. Després de classe baixo fins a l’estació. Ara du uns pantalons de llana, bufanda i una boina i llegeix Perec. Te la pell fina, almenys ho sembla, quasi transparent. Em mira, però no em veu. Intento pujar a l’últim vagó, per anar més sol, però just se m’asseu al davant. Ara porta texans i caçadora marró i li queda bé. Em mira amb complicitat, explica que ahir va ploure, va fer sol, va estar núvol i al final feia vent i fred, com per Sant Jordi. Aconsegueixo agafar l’ascensor abans que es tanquin les portes. Em diu “Pels pèls” amb una bona rialla. Ara les solapes apujades de l’abric negre emfatitzen una cara deliciosament pàl·lida. Faig tard. Vull passar per la clínica a visitar uns amics que han sigut pares. Li han posat Maria, un nom indiscutible. En entrar a l’habitació em creuo amb ella que surt. És una de les monges més maques que he vist mai. Penso que és la bondat personificada. “Bona tarda, bona tarda”. M’abraço al pare. Està tan content! Però no fem soroll, les nenes ara dormen.

Set del matí, finals de gener. Edat mitjana. Un cavaller torna al castell després d’una dura batalla. El tio fa pena: va amb l’armadura abonyegada, l’elm tort, la cota de malla esquinçada i el cavall coixejant. El senyor del castell surt a rebre’l i li diu:

Eren dos quarts de set del matí quan el ferri que venia de Split va fer la seva entrada al port. A la coberta feia força fresca encara que ja era primavera. A més, el dia era lleig, gris, humit i plovia lleugerament. Panorama immillorable per admirar una de les ciutats més fascinants i romàntiques, Venècia.