Durant el transcurs del partit de tornada dels vuitens de final de l’edició de la Copa d’Europa 67-68 entre el Górnik Zabrze i el Dínamo de Kíiv, disputat el 29 de novembre de 1967 al Silesian Stadium de la ciutat polonesa de Chorzów, les càmeres de la televisió soviètica, que retransmetia l’eliminatòria per a Ucraïna, van captar accidentalment una pancarta entre el públic on es podia llegir: "Oddajcie Lwów!", "Torneu Lvov!". La imatge no va durar més d’uns pocs segons, però van ser prou per sacsejar tota l’audiència ucraïnesa que en aquell moment mirava el partit. El lema plasmava per escrit una vella reivindicació polonesa, en plena Guerra Freda, de feia més de vint anys, des que als acords de Ialta de 1945 es va decidir que la ciutat considerada durant segles com una de les capitals culturals de Polònia passés (com tota la zona oriental de Galítsia, una històrica regió multiètnica i bressol del nacionalisme ucraïnès) a mans de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Un botí de guerra que Stalin es va negar en rodó a deixar anar i que va incorporar (juntament amb tots els territoris a l’est de la línia Curzon, que havien pertangut a la Segona República Polonesa) a la Unió Soviètica. D’aquelles noces aquests confits.

Durant el transcurs d’un sopar en una terrassa del centre de Barcelona en una càlida nit de l’estiu del 2014, pocs mesos després dels fets del Maidan a Kíiv, el Sasha va deixar anar, entre glops de vodka i els millors plats de la carta, una frase amarga: "Xavier, als russos ja no ens estimen a Ucraïna, ja no som acceptats en el nostre propi país, ens estan fent fora". El Sasha, un bon amic ucraïnès de pare rus, mare jueva i nascut a la regió d’Odessa, havia arribat a Barcelona acompanyat per quatre persones més. Volia establir-se a la ciutat, després d’haver-ho intentat infructuosament a Turquia i a Xipre. Finalment, va trobar el que buscava a Marbella, però la invasió l’ha sorprès als afores de Kíiv, on conserva l’enorme casa que es va comprar fa anys.

Més de 40 anys després, Adam Michnik ha hagut de tornar a significar-se en favor de la lluita per la llibertat en el seu propi país. L’historiador, assagista i editor polonès d’origen jueu contempla esparverat com Polònia torna, com un submarí que ha estat albirat per un vaixell enemic, a enfonsar-se en les fosques aigües del totalitarisme, aquesta vegada producte del populisme i la demagògia que, dintre d’un embolcall falsament democràtic, s’ha instal·lat sense rubor en la política polonesa. ¿A què obeeix aquest retorn a les cavernes? ¿És una cosa inherent al poble polonès, als pobles eslaus en general? ¿O potser als països nació que van sorgir al centre i l’est del continent després de la desaparició de l’Europa dels imperis al final de la Primera Guerra Mundial? ¿Per què hi ha tanta por a la llibertat i a la veritable democràcia en tota la franja que va des del mar Bàltic fins a l’Egeu i el mar Negre? ¿Ara resultarà que eren certs els arguments que brandaven els vells dirigents soviètics per aixafar les revolucions que van esclatar a, precisament, Hongria, Txecoslovàquia i Polònia (els països que, curiosament, amb més vehemència clamaven per la llibertat en plena època socialista), i que advertien del seu tall filofeixista? ¿Què ha passat des de l’eufòria per l’esfondrament del Mur de Berlín fins a l’ombrívol panorama actual? Què s’ha perdut pel camí?

El poble romanès ha tornat a llançar-se al carrer. Més de vint-i-set anys després d’acabar amb la tirania dels Ceausescu (els anys posteriors a la seva execució van servir per treure a la llum que Elena era el cervell a l’ombra dels abusos totalitaris del seu marit), Romania ha tornat a dir prou davant una situació que ultrapassa els límits del que és suportable. El problema és que en aquesta ocasió l’objectiu de les seves protestes es presenta encara molt més poderós i inexorable que els excessos de l’antic dirigent comunista. Els romanesos han tornat a sortir al carrer per dir prou a la corrupció creixent que assola la societat del país dels Carpats. La decisió del Parlament romanès de no considerar delicte els casos de corrupció en què l’import no superi els 44.000 euros ha estat el detonant que ha encès el ble de la indignació.

Amb la traveta d’una periodista hongaresa a un refugiat sirià que portava un fill a coll tots vam caure. Els gasos lacrimògens que la policia utilitza per evitar l’entrada en aquell país a una turba de refugiats de diferents procedències van dirigits directament als ulls d’una Europa que, entre llàgrimes i coïssors, veu, impotent, com els valors amb els quals ha construït la seva identitat s’esvaeixen per moments en el cor del continent. Els murs que es van construint al llarg de les seves fronteres amaguen la impotència d’un govern propi d’una altra època.