L’assagista, filòsof i professor Amador Vega signa aquesta selecció i recopilació de textos escrits entre 1999 i 2021. Els vint capítols del llibre reflexionen sobre la noció d’estètica “apofàtica” (terme que prové de la teologia) o “negativa”. L’eix principal del discurs gira al voltant del buit, del no-res, de la negativitat; conceptes estudiats a les obres de místics, no només medievals, d’Orient i d’Occident i de creadors contemporanis (artistes i literats). L'autor crea un relat suggerent, complex i fascinant, del tot personal, atès que proposa el diàleg entre ells. Un bon exemple: posa en relació Ramon Llull i Salvador Dalí o el mateix Llull amb Perejaume; parla de Bill Viola com a lector de Joan de la Creu; vincula el mestre Eckhart i Rothko. Prou significatiu és l’índex d’autors estudiats, des dels filòsofs de Kioto fins a Silesius, Miguel de Molinos (Guia espiritual), Joan de la Creu, Rilke, Anish Kapoor, Soulages, el dramaturg Valère Novarina i Jorge Oteiza, de qui afirma que “tota la seva obra és producte de la necessitat de comprendre l’experiència del buit".

En plena celebració de l’Any Ignasià (2021-2022), inaugurat a Roma pel general de la Companyia de Jesús Arturo Sosa, a qui vaig tenir el privilegi d’entrevistar en àgil conversa publicada a Confesiones de Jesuitas (Libelista, 2018), m’agradaria aportar una novetat sobre la relació d’Ignasi de Loiola amb Ramon Llull.

Quan arriben les festes de Nadal sempre visito el meu bon amic Josep Maria Benítez-Riera, historiador de la cultura, al seu redós de Sant Cugat. Enguany, mentre m’hi apropava amb els FGC, pensava que el monestir santcugatenc té un dels claustres romànics més enlluernadors i musicals del món. Ja ho va escriure l’estudiós Marius Schneider en el seu assaig extraordinari El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y la escultura antiguas, publicat a Barcelona pel CSIC l’any 1946, precisament en el capítol tercer: “ Cantan las piedras ”.

Tot tenint present l’esmerç i la dedicació d’un personatge genial com Ramon Llull al seu ideal -o millor, al seu triple ideal: donar la vida per Crist; escriure “el millor llibre del món” per convertir els infidels i que el Sant Pare financés la construcció de monestirs per poder dedicar-se a l’estudi de les tres religions d’un sol Déu i, aleshores, demostrar la veritat de la fe cristiana per damunt de les altres dues…- he pensat que valia la pena dedicar unes molt breus lul·lianes a l’obra de cinc creadors contemporanis que conreen, amb devoció i profit, la seva disciplina preferida: l’escriptura. Concretament a una sèrie de textos en els quals xiuxiueja, com un alè engrescador, l’aura d’un dels llibres més curiosos de Doctor Il·luminat: el Llibre dels mil proverbis (1302).

Enguany se celebra el setè centenari de la mort de Ramon Llull (1232/3 - 1316), el polifacètic geni mallorquí i, a més de les celebracions -el 13 de juliol s’inaugura una exposició de gran nivell al CCCB de Barcelona: La màquina de pensar. Ramon Llull i l’‘ars combinatoria’, comissariada per l’estudiós lul·lià Amador Vega-, era de preveure l’aparició d’alguna nova biografia.

Acomboiat per un simpàtic grup d’amigues i amics vam celebrar una festa en un restaurant del Testaccio, un dels barris més populars de Roma. Un passeig horabaixenc, necessari atesa la menjada -ni de lluny parenta de l’ abbuffata per més que hi participessin una bona pasta, xai, cafè, licors-, em va trobar tot sol badant per la ciutat on vaig establir-me ara fa més de quaranta-cinc anys. Tot d’una em vaig topar amb la Piràmide Cestia, un dels meravellosos escapçalls de la cosmologia egípcia que alenen a la Ciutat Eterna. I vaig remembrar un dels fets més inversemblants que m’han succeït mai, ara fa un munt d’anys, justament ben a prop de la Piràmide: l’aparició d’un estrany personatge que sortia de darrere del monument funerari.

Sembla l’anagrama d’una organització internacional, o tal vegada les sigles d’un partit polític de nou encuny o, per què no?, el nom i cognoms d’una fabulosa arqueòloga pionera en els estudis d’etnoantropologia. En realitat, només són les inicials del títol de l’article que us vull proposar sobre un dels edificis que, encara avui, provoquen un munt de consideracions, reflexions i fins i tot un lleuger debat públic: els museus. El títol: “Petits grans museus”.