Una de les coses que més em van agradar de l’èxit d’Adam McKay, Don’t look up, és que ens ensenya molt bé la polarització social amb la qual ens hem avesat a viure. Un breu resum si no heu vist la pel·lícula: el guió és una metàfora de la crisi climàtica, explicada a través de la història d’uns científics que descobreixen un cometa que toparà amb la Terra al cap de sis mesos. L'asteroide destruirà tota la vida a la Terra si no es fa res per evitar-ho. Utilitzant la paròdia, McKay obliga els polítics, les empreses i els habitants del món a posicionar-se en contra de l’existència del cometa (no mireu amunt) o a favor (mireu amunt).

Ja han passat quasi deu anys de la producció del documental de l’alemany Andreas Pichler (2012) La síndrome de Venècia. Pichler hi exposava magistralment a través de diferents habitants d’aquesta preciosa ciutat mediterrània com el turisme massiu estava destrossant la vida de Venècia. I com la ciutat, malauradament, s’havia convertit en un parc temàtic de si mateixa, on rebien més de 100.000 visitants diaris.

Quan anem a comprar roba d’una multinacional de la moda tots volem tenir la tranquil·litat que aquell abric o pantaló s'ha produït respectant les persones i el planeta. Que no som enganyats per aquestes grans empreses tèxtils que ens han donat l'oportunitat de vestir moda a preus assequibles. I que, a les seves fàbriques, les cosidores no són explotades i treballen amb bones condicions de salut i seguretat. En una frase: que la moda no s'ha democratitzat a base d'explotar els seus treballadors i, sobretot, treballadores.

Amb el cataclisme del covid-19, les veus que ja s’aixecaven amb força sol·licitant canvis d’estratègies empresarials per construir un capitalisme més inclusiu i sostenible ressonen ara amb més força. Persones que es pregunten: ¿les empreses automobilístiques no són capaces d’accelerar la transició cap als cotxes elèctrics? ¿Les companyies d’aviació no poden eliminar els vols en rutes cobertes per trens ràpids? ¿Les empreses elèctriques no saben com ampliar la producció d’energies renovables? ¿Les multinacionals d’alimentació no poden intentar amb més força no dependre tant de la proteïna animal i de la utilització del plàstic? ¿És tan difícil per a les empreses tèxtils utilitzar primeres matèries sostenibles? I així podríem repassar tots els sectors industrials i de serveis.

Quan va esclatar aquesta crisi, els que ens dedicàvem a la gestió pública durant la Transició vam adreçar-nos a les biblioteques. Bàsicament, perquè l’actuació del sector públic ens recordava alguns dels primers aprenentatges que vam tenir en aquella època: els diferents mecanismes de creació de valor que tenen les administracions públiques. Em ressona avui especialment el professor Mark Moore de la Kennedy School, l’escola de govern de Harvard, que compartia amb nosaltres la manera senzilla que té el sector públic de crear valor. Considero interessant recuperar tres components de creació de valor per part de les administracions públiques per a la situació actual.

Una de les converses més animades de Nadal va ser amb els nebots que tenen entre 21 i 30 anys. Parlàvem de l’habitatge a la ciutat de Barcelona. Tots estaven molt preocupats perquè amb els sous que cobren -els que ja treballen- veuen impossible independitzar-se a mitjà i llarg termini. No és cap secret, que els salaris que reben els joves són insuficients per fer front a un lloguer, i menys per pensar en pagar una hipoteca. I em demanaven si haurien d’anar a viure lluny de la ciutat, o si caldria pensar en el cohabitage o en apartaments de molt pocs metres quadrats.

Aquest és el títol del llibre d’Anand Giridharadas ( Winners take all: The elite charade of changing the world, 2018), periodista i exconsultor de McKinsey, que porta l’eloqüent subtítol La farsa elitista de canviar el món. El llibre ajuda a entendre que la manera elitista de canviar el món no ens porta enlloc, i que el que necessitem és recuperar institucions públiques fornides de recursos i de talent.

Fa deu anys, la directora Franny Armstrong va fer un excel·lent documental, The age of stupid (2009). El film ens trasllada a l’any 2055 i tracta d’un ancià que viu en un planeta arruïnat i que observa reportatges d’arxiu filmats sobre els danys reals que van causar les accions dels humans a finals del segle XX i principis del XXI i es pregunta: per què no vam fer res per evitar el canvi climàtic? ¿S’havia instal·lat l’estupidesa en les ments de tota la població?

Una manera de recordar el llegat d’Ignacio Ellacuría, 30 anys després del seu assassinat, és reivindicant la rabiosa actualitat del seu original concepte de la civilització de la pobresa. Durant els anys 80, Ellacuría reflexionava sobre la crisi del model capitalista que ja es manifestava en molts indrets del planeta. Treballava des d’un pensament singular, forjat a través de la seva experiència sobre el terreny en zones del Salvador, Centreamèrica, l’Amèrica Llatina i els Estats Units.