Era el merescut comiat per jubilació de Pepe Font de Mora, que va ser durant més de vint-i-tres anys el director de la Fundació Foto Colectania, una de les institucions fotogràfiques privades —amb vocació pública— més prestigioses del país, fundada i presidida, des del 2002, per Mario Rotllant. A més de les exposicions que es poden contemplar a la seva seu del passeig Picasso de Barcelona, Foto Colectania compta amb una molt destacada col·lecció: unes 3.500 imatges de més de 80 autors espanyols i portuguesos.

"Un no-res / fórem, som, serem / encara, en flor: / la de no-res, la / Rosa de Ningú". Aquests versos de la tercera estrofa del poema Psalm contenen el títol del que és un dels llibres cabdals de Paul Celan, Die Niemandsrose (1963). La versió catalana de La Rosa de Ningú, publicada ara, en edició bilingüe, en traducció i comentaris a cura d’Arnau Pons, per LaBreu Edicions, ens permet poder llegir i conèixer en profunditat un dels llibres imprescindibles de la poesia alemanya i universal del segle XX.

Silenciosament, discretament, amb la llum de l’aurora, ens ha deixat l’amic entranyable i gran artista Alfons Borrell. Visitar-lo a l’estudi, o a casa seva a Sabadell, i contemplar el seu jardí era com passejar per l’espai del cor, de la vida i de la natura, pels camps de color de la seva pintura colpidora i subtil alhora. Com un diari vital singular, els seus dibuixos i la seva pintura ―que titulava amb la data del dia que donava l’obra per acabada― han sigut el testimoni personal i sincer d’una existència de profunda emoció i sensibilitat. Ahir va signar la seva última obra radical dedicada al silenci i a l’espai en blanc: la desaparició dins del buit. La seva obra perdurarà com una de les més pures i líriques de la pintura catalana abstracta de la segona meitat del segle XX.

Només cal recordar els títols d’algunes de les seves obres, com Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer (1998), Mareperlers i ovaladors (2014) o Treure una marededéu a ballar (2018), per constatar que Perejaume és un dels escriptors més singulars de la nostra literatura. Al mateix temps que donava a conèixer una sòlida obra poètica amb els llibres Oli sobre paper (1992), Obreda (2003) i Pagèsiques (2011), Perejaume ha anat ampliant la seva escriptura sense fronteres amb diversos textos i llibres d’assaig ben celebrats com Ludwig Jujol (1989), El paisatge és rodó (1995) o l’esmentat Oïsme, al costat de llibres d’artista com Oleoducte (1999) o llibres catàleg com l’impactant Mareperlers i ovaladors, que reunia les obres i els textos diversos al voltant de la seva gran exposició al MNAC del 2014. Així doncs, la pràctica de l’art i la pràctica de l’escriptura formen una sola unitat en l’obra múltiple i diversa de Perejaume, que no deixa de sorprendre’ns amb noves formes narratives com la que conforma el llibre extraordinari i inclassificable que és Treure una marededéu a ballar.

És difícil de sintetitzar i recordar una obra tan extensa, diversa, extraordinària i inigualable com la de Carles Santos. Hi ha un record íntim de Santos que sempre m’ha impactat. I és quan va ser detingut juntament amb els 113de l’Assemblea de Catalunya, el 1973, durant tres mesos a la presó Model de Barcelona. I m’explicava l’emoció forta de trobar un vell piano a la biblioteca de la presó i de tocar una versió d’ Els segadors i compondre La cançó dels 113 per als amics i els presos en aquell espai desolat. Fets que, malauradament, ens recorden massa els nostres temps presents. I és aquesta capacitat per pensar, compondre, tocar i dirigir la música més trencadora i alhora més popular el que més he admirat sempre de Carles Santos. Són tantes, les composicions i les seves obres teatrals i musicals memorables, sempre transgressores i inclassificables, que s’han representat als més importants teatres de tot el món, que és difícil no esmentar-ne algunes com La grenya de Pasqual Picanya (1991), La pantera imperial (1997), Ricardo i Elena (2000), El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003), El fervor de la perseverança (2006) i Chicha Montenegro Gallery (2010). Sense parlar de les nombroses col·laboracions en el cinema amb Pere Portabella, o en la dansa amb Cesc Gelabert.

Acostumava a trobar-me en Toni Catany a la Rambla, prop de casa seva, vivia al carrer Nou de la Rambla. La conversa habitual era sobre els seus viatges. O bé venia de Veneçuela o marxava cap a l’Índia, o se n’anava cap a Mallorca a casa seva, o a fer el reportatge del casament d’algun parent, amic o conegut, una de les seves secretes aficions com a fotògraf... No parava de viatjar aquests darrers anys. També parlàvem de projectes i d’exposicions. Si es quedava uns dies a Barcelona ho aprofitàvem per quedar un dia a dinar.

El novembre del 2002 el Centre Georges Pompidou va presentar una gran exposició dedicada a Roland Barthes (1915-1980). Poc després, es va publicar a França una edició popular de les seves obres completes. Barthes, el crític, el semiòleg, l’assagista, el filòsof i escriptor, ha esdevingut un referent intel·lectual indiscutible en els camps de la literatura, la moda, la fotografia, la pintura, la crítica, la semiòtica, el pensament i la creació contemporània.