La intuïció sembla clara: si una punyalada, una agressió o un segrest empenyen la víctima a sostenir un procés judicial, per què no hauria de passar el mateix amb una violació? Aquesta comparació, aparentment lògica, parteix al meu entendre d’un error. Assumeix que tots els delictes generen la mateixa experiència de victimització. I no és així.

El concepte backlash (que es podria traduir com a reculada, rebot o contrareacció) descriu un corrent de reacció hostil i estructurada contra els avenços en matèria d’igualtat, especialment contra els drets de les dones. És una contraofensiva ideològica i cultural que no neix de respostes aïllades, sinó d’una estratègia articulada amb un objectiu clar: impulsar una contrareforma que reverteixi conquestes socials en drets i llibertats.

En un món saturat d’informació immediata, la comunicació en moments de crisi està patint un deteriorament preocupant. Sembla que el que hauria de ser un servei públic s’està convertint en un producte de consum carregat de morbo i desinformació. Allò que hauria de ser una ajuda per comprendre i gestionar la incertesa es transforma massa sovint en una cosa que desorienta, especula i fereix encara més les persones que viuen una situació traumàtica, però també la ciutadania en general. Malauradament, aquests dies hem viscut casos extrems —els accidents ferroviaris o les pluges a les comarques gironines— en els quals algunes peces periodístiques optaven per entrevistes sensacionalistes, especulacions constants no contrastades i titulars dissenyats per capturar clics que sacrificaven l’ètica i la responsabilitat.

Aquesta setmana presentàvem les principals dades de l’Enquesta de Violències Sexuals del Departament d’Interior. Unes dades preocupants que haurien de sacsejar qualsevol, però que alhora ens permeten construir una radiografia de la greu problemàtica i l’impacte que tenen aquestes violències. Que dues de cada tres dones catalanes (el 67,3%) hagin patit violència sexual al llarg de la vida, i que un 15,5% n’hagin viscut en l’últim any són fets que trenquen de manera definitiva la ficció que la violència sexual és excepcional o circumstancial. És estructural, persistent i profundament arrelada, i, encara avui, només un 6% de les afectades les denuncien.

La visita de Netanyahu a Donald Trump –i, entre altres assumptes que han tractat, l'impuls del Consell Internacional per la Pau que Trump mateix presidiria– ha fet que tornem a parlar –per enèsima vegada– del tarannà del president nord-americà. Veiem, de primeres, canvis en la seva forma de liderar respecte a l’anterior mandat. Fa anys que parlem de la seva personalitat altament complexa, però val la pena tornar-hi ara que es deixa veure encara més que abans com a líder.

Els genocidis deixen una empremta profunda en la història de la humanitat. No només es tracta que s'hi matin persones, sinó que també deixen ferides psicològiques profundes que es transmeten de generació en generació –la paraula trauma prové del grec i significa ferida–. És el que passarà amb els nets i netes de les persones que sobreviuran a l’extermini de Gaza. Tot i que no hagin vist una sola bomba, aquests infants portaran dins seu una càrrega emocional i psicològica heretada. Aquesta càrrega de dolor de generacions anteriors és el que es coneix com a trauma transgeneracional i fa referència a la transmissió del dolor, la por, la desconnexió emocional i altres seqüeles psicològiques dels esdeveniments traumàtics a la descendència. Per tant, l’ombra de la matança inhumana d'avui sobre els palestins, aquest poble la carregarà durant generacions i generacions.

Imagineu-vos per uns instants que la vostra parella decideix fer-vos fotografies o vídeos sense dir-vos en res, mentre esteu per casa, vestits, nus, cuinant, al bany, a la dutxa i fins i tot mantenint relacions sexuals. I comparteix aquest material en una plataforma amb altres usuaris desconeguts (fins i tot potser algun conegut). De sobte, un dia us assabenteu que la vostra imatge s’ha compartit entre milers d’homes i a tu t’han convertit en un objecte sexual, com si t’haguessin exposat en un mercat. Ningú t’ha demanat permís per utilitzar la teva imatge, ni el teu cos, ni a tu. Aquell amb qui fa anys que comparteixes vida i en qui confiaves ha decidit mostrar-te al món a través d’una plataforma carregada de comentaris sexualitzants i denigrants, i t'ha convertit en una mena de producte propi o un trofeu (aquí entra en joc una demostració de virilitat). De cop, ets una cosa seva, i no t'han tingut en compte en cap moment. Es tracta d'una forma de mostrar poder, en un lloc compartit, amb un llenguatge comú que el vincula. Estem davant un espai de pertinença i complicitat masculina on es reforcen les conductes i amb un impuls comú que fa que cada cop es transgredeixin més límits. 

Aquests dies s’han publicat les dades de l’últim sondeig d’opinió de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), que mostren un cop més una preocupant tendència entre els nois menors de 25 anys a Catalunya: una deriva clarament conservadora (es mostren menys compromesos amb els valors democràtics) i, en alguns aspectes, posicionaments molt més masclistes. Un 30% del col·lectiu d’homes joves se situa a la dreta ideològica, xifra que quasi triplica la de les dones de la mateixa edat (menys del 10%). El 54% dels nois de 16 a 24 anys creuen que “el feminisme ha anat massa lluny” i el 59% consideren que les dones interposen “denúncies falses” per obtenir avantatges. Paradoxalment, segons l'estudi, aquests homes joves adopten pràctiques més igualitàries que generacions anteriors, però el discurs és clarament més antifeminista. La fractura entre el discurs i l’acció construeix una nova realitat i, per tant, no podem caure en l’anàlisi senzilla que diu que els “joves són més masclistes”.

L'apagada d’aquesta setmana ens va portar a viure, de nou, una situació desconcertant, sobtada i mai viscuda. De sobte ens trobàvem altre cop amb la incertesa. Enmig del caos, amb informació escassa i propagació constant de fake news, amb hipòtesis contradictòries i conspiranoiques, la capacitat de resposta individual i col·lectiva es posava a prova. En aquells moments no podíem predir el que passaria, però havíem de prendre decisions i actuar. De fet, enmig de l'emergència sovint adquirim coneixement, comunitari i personal, que reforça la nostra resiliència. Aquesta és la bona notícia: de la crisi en podem fer oportunitat. 

La setmana passada les autoritats de la Unió Europea presentaven un pla en què demanaven a la població que tingués sempre a mà un kit de supervivència per a eventuals situacions d’emergència en què ens puguem trobar –com ara desastres naturals o, fins i tot, una possible guerra.

¿El context patriarcal anul·la o condiciona la capacitat de decisió de les dones? ¿Si ho fa, com i per què? Aquesta incapacitat –si és que l'assumim– ¿és inherent en totes les dones, o hi ha diferències? ¿On es poden començar a posar límits? ¿Com ha contribuït la ficció a distorsionar la idea de consentiment? En aquesta peça coral, sis opinadores exploren la (im)possibilitat o la dificultat de dir que no de les dones i les escletxes obertes a través de les quals es pot operar per revertir aquesta desigualtat.

Aquesta setmana ha quedat vist per a sentència el judici contra Luis Rubiales. En altres articles hem parlat del petó, parlem ara de les coaccions. 

Aquesta setmana hem pogut veure un clar exemple de com no hauria de ser l'interrogatori d’un jutge a una víctima de violència sexual. Adolfo Carretero ens ha fet una classe magistral de què és la violència institucional i en què consisteix la revictimització. 

Darrerament, arran de la denúncia pública d’Ana Polo, Mar Bermúdez i altres periodistes, s’ha desvelat una realitat present en l’àmbit periodístic, i per desgràcia en la majoria d’àmbits professionals, que té a veure amb el poder i amb el fet que la seva pèssima gestió pot concretar-se en situacions d’assetjament o de violència sexual. I una de les coses que aquest debat ha posat de manifest és que com a societat som poc conscients i estem poc preparats per tot el que implica l’exercici del poder, i que falta una reflexió profunda sobre les relacions que es deriven del poder, sobre la (doble o fins i tot triple) responsabilitat que implica per a qui l'ostenta i sobre com el gènere hi està imbricat.

En la nostra història col·lectiva hi ha persones a qui cal donar les gràcies perquè fan del món un lloc millor. Dissortadament, en l’àmbit de les violències masclistes o sexuals, aquests agraïments els hem de donar a dones que han viscut experiències terribles de violència però, paradoxalment, han aconseguit que les societats avancin. Són dones el dolor de les quals és escoltat col·lectivament: així es converteixen en altaveu i motor de canvi. Les seves veus, els seus testimonis, les seves vivències actuen com a element de conscienciació social i arraconen el relat patriarcal, fent avançar els drets de les dones i la societat en el seu conjunt.

Aquesta setmana, coincidint amb el 25-N, es feia pública la petició de la Fiscalia de 20 anys de presó per a Dominique Pelicot. És la pena màxima en el sistema judicial francès, que encara té una gran assignatura pendent: la incorporació del concepte del consentiment en relació amb les violències sexuals. Gràcies al cas, però, la societat francesa està reaccionant (també l'europea), i s'està accelerant un procés de presa de consciència col·lectiva. És trist, però real: en la lluita contra les violències masclistes avancem a batzegades a partir de casos d’extrema gravetat que trenquen imaginaris. 

“És impossible assimilar tot això”. Aquestes paraules d’una dona valenciana que era entrevistada enmig del fang i la devastació que havia deixat la DANA al País Valencià reflecteixen l’impacte traumàtic que deixa un desastre natural.

Aquesta setmana Íñigo Errejón ens sorprenia amb un comunicat en què explicava que deixa la política. En un escrit dens i poc clarificador parlava d’un moment personal complex i, amb una gran confusió, intentava definir-se com una víctima del patriarcat repleta de contradiccions. Tot plegat semblava respondre a una estratègia per protegir-se i sobretot justificar-se abans que arribés el tsunami d’històries de violència contra diferents dones que sembla que li passarà per damunt.

Aquesta setmana la conselleria de Justícia presentava una sèrie de mesures per a la prevenció del suïcidi a les presons: control ambiental, formació per a interns com a element clau de detecció de casos, mesures d’aïllament sota supervisió psiquiàtrica o l'anàlisi d’aquest fenomen amb perspectiva de gènere (atès que la masculinització dels centres penitenciaris ha invisibilitzat la realitat del suïcidi de les dones preses, tot i que, en proporció, aquestes intenten suïcidar-se amb més freqüència, però són menys detectades). 

Aquesta setmana hem viscut un nou terrible crim masclista. L’assassí, comissari del Cos Nacional de Policia, ha posat fi a la vida de la seva parella i a la de la seva exparella i després s’ha suïcidat. Es tracta d'un cas d’extrema complexitat i si volem fer-ne una anàlisi és important assenyalar una sèrie de factors clau. Perquè els feminicidis comparteixen una base estructural comuna (una societat en què la violència masclista és la principal causa d’inseguretat i de mortalitat violenta de les dones), però cal veure cada cas de forma singular per entendre els elements de risc o els desencadenats. Només així, amb un bon mapa, es poden dissenyar bé les polítiques de prevenció.