Des de dimecres passat, si el Txema Escorsa, 34 anys i professor de la secundària en lluita, encara és a casa seva, al carrer Sant Agustí de la Vila de Gràcia, és perquè aquell dia, ben d’hora, una gentada anònima, cos a cos i colze a colze, va impedir que comitiva judicial i dispositiu judicial executessin la feinada de fotre’l fora de casa seva. Tot es va aturar a peu de carrer i via mur humà, i d’això se’n diu sindicalisme social, desobediència civil i defensa comunitària. La innegable evidència aclareix, amb llums i taquígrafs, que el desnonament només el va blocar la multitudinària mobilització de la gent. És a dir, que el Txema es va quedar salvat per la iniciativa popular del Sindicat de Llogateres i no pas per cap serena i severa decisió política, judicial o policial. I això que el president de la Generalitat fins i tot va fer un tuit de suport –malgrat que caldrà alguna cosa més que una piulada–. La batalla contra el mercat global és sempre local i la imatge concentrava centenars de veïns contra un fons voltor estranger ubicat a Nova York, que vulnera i esbotza la legislació vigent i que va fent impunement colivings prohibits de lloguer d’habitacions, als quals ja cobra per cambra molt més del que paga el Txema per un pis sencer. Paradoxalment, els màxims representants dels especuladors eren, dimecres passat, la jutgessa i els policies –és a dir, el sistema institucional–, que venien a accelerar l’expulsió de veïns. I d’aquí plora la criatura. La comitiva judicial ha deixat per escrit que ho tornarà a intentar el 15 d’abril. La gent, indubtablement, també. 

Encara que sempre hi passem de puntetes, dijous passat va fer 40 anys del no català a la integració a l’OTAN. Amb un 54% dels vots. I sí, ves quines coses, va ser un referèndum democràtic enmig d’una campanya oficial de la por. I sí, va dividir l'opinió d’una societat que l’endemà, sorpresa democràtica, allà seguia, amb els uns i amb els altres. I sí, ves per on –i val molt la pena recordar-ho quan l’imperi udola de nou–, va suposar una immensa mobilització popular pel no. Com si fos el darrer intent exhaust per provar que el miratge d’una transició democràtica no s’esvaís del tot per l'aigüera. Resultat a banda –un no rotund del País Basc amb el 68% dels vots i l’oposició també de les Illes Canàries–, en va quedar un resum dràstic, una moda funesta i una pràctica duradora: fer tot el contrari del que es pregonava. "Hombre blanco hablar con lengua de serpiente", cantava Krahe sobre Felipe. Aquell "D’entrada, no" dels socialistes va passar a l’antologia del mercadeig polític, del transfuguisme ideològic camaleònic i del pas del temps com a únic polígraf. Suposo que no hi ha imatge més icònica que els mítings dels vuitanta pel no protagonitzats pel pacifista Javier Solana, que va acabar sent el secretari general de l’Aliança Atlàntica. 40 anys després, ai l’as, surt el senador americà Lindsey Graham, influent peó de Trump, bramant per la no col·laboració espanyola amb la guerra imperial i il·legal a l’Iran, tot recordant que abans havien estat grans aliats. Caldria demanar-li que ens aclarís què és, exactament, abans. La guerra il·legal del vesper de l’Iraq de la qual encara paguem les conseqüències? O parla d’abans de l’abans? Que un recordi, transmès pels avis de boca a orella, l’OTAN són aquells militars que van mantenir, legitimar i sostenir el franquisme tots els anys que va durar. Poca cosa a agrair, ja ho veuen. A recompte d’inventari quedaria la lúcida querella que aleshores va interposar Lluís Llach contra el PSOE per incompliment de programa electoral. El jutge va venir a dir-li que tenia més raó que un sant i lamentava no tenir cap marc jurídic habilitant per signar cap sentència. I això que Llach només demanava una pesseta d’indemnització per danys i perjudicis.

Febrer encara no ha clos i la pujada de gener deixa uns quants cràters oberts, arbres caiguts i talussos ensorrats. I tots els pilars del país mig trontollant. I no pas per l’efecte de les ventades: pagesia revoltada, educació en lluita, metges en protesta, mercaderies aturades, Rodalies enlaire, Sindicat de Llogateres a punt per a una nova mobilització. De fet, no és gener qui els deixa estintolats: el sector primari ennuegat, els serveis públics al límit, l’habitatge impossible i el dret a la mobilitat trasbalsat tremolen fa massa anys. En mala consonància, o en puntual conseqüència, febrer també ha arrencat amb les dades despullades de la darrera Enquesta de Condicions de Vida, feta pública per l’Idescat. Com si fos ahir, quan ens vam despertar el dinosaure encara era allà. Dada crònica i estructural: el 24,8% de la societat catalana està en risc d’exclusió social, per molts porcs que exportem a la Xina i per molts Seats que es fabriquin allà fent-los passar per cotxes europeus. L’enquesta oficial, pitjor que la de fa un any, deixa un retaule consolidat: el 47,3% té dificultats per arribar a final de mes i només un 3,8% –minoria absoluta– hi arriba "amb molta facilitat". Un 29,4% no es pot permetre una sola setmana de vacances. I els rostres, rastres i restes del risc de pobresa van per barris i condició social: dones (26%), infants (36%), migrants (49%) i aturats (55%). Amb un contrapunt no menor com a teló de fons: en realitat, el risc de pobresa afecta el 40% de la població catalana. Es redueix a la meitat només després de totes les transferències socials públiques, especialment les pensions. De drets nascuts després d'anys de dura lluita democràtica i sempre qüestionats pels de sempre: els multireincidents del poder. Tancats en una fortificació belga, la UE debat aquests dies si amplia la desregularització general que ens ha dut fins aquí mateix.

Aquest matí de dissabte farà només dues setmanes que ens vam llevar, primer i sobtadament, amb la notícia dels bombardejos sobre Caracas –prop de 100 morts impunes i ja oblidats–. De seguida, a ràdio encesa, mòbil hiperconnectat com aquells jorns en què tothom recordarà on era i què feia, amb la retransmissió en directe del segrest del president veneçolà Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores. Podien haver passat moltes coses i encara sorprèn el poc que ha passat. L’endemà, això rai, el càrtel de Los Soles desapareixia del text d’acusació de la fiscalia. Només surava petroli i ideologia al putsch de Trump. Circulin. I sí: fa només 15 dies de la Doctrina Donroe –i alhora fa dos segles de la Monroe. I tanmateix ens sembla ja una eternitat –els quinze dies i també els dos segles. A la corda fluixa de la rifa caníbal de l’any encetat, el dubte espès de qui serà el proper en rebre: Groenlàndia, l'Iran, Colòmbia, Cuba, Mèxic, Gaza de nou o Ucraïna altre cop. I la UE fent el paperina. Ha arrencat el 2026 amb el poti-poti de la confusió, el comiat del món d’ahir i traginant per diversos penya-segats que ja veurem on ens duen, perquè si ja sabem com ha començat l’any, l’important de debò és implicar-se perquè no acabi com alguns pretenen. Pornogràficament, hi ha aquesta brutal declaració del lloctinent Stephen Miller, intramurs i extramurs, que ho ha fet saltar pels aires tot plegat: "El món real està governat per la força i el poder: aquestes són les lleis de ferro del món". La brutalitat reivindicada arriba arreu: Delta Force ja és al món allò que l’ICE és a casa. Una mateixa crueltat, dins i fora, però amb resistències fora i dins. I amb Renee Nicole Good abatuda per un agent que havia combatut a l’Iraq. Quan Trump mata per igual de portes enfora que de portes endins.

«Una societat es mesura per com tracta

En la vigília inconstitucional d’un altre aniversari magne, caldrà recordar de nou que el darrer policia de la dictadura franquista fou el primer de la democràcia. No cal cercar exemples; tots ho són; i tots són tots; i això inclou del primer a l’últim. Malauradament, concorre aplicar idèntica evidència a la tèrbola figura de l’infiltrat policial per psicosi d’estat: el darrer en servei de la dictadura –posem per cas, Mikel Lejarza Lobo– va ser també el primer talp de la democràcia. I així successivament en tants ordres del desordre, amb la infausta providència que en el cas dels infiltrats en dues etapes aparentment tan distintes –la dictacràcia, la democradura– tenen un tret comú, que és tret de gràcia a tota possibilitat de democràcia: una mateixa impunitat d’estat. Sota tots dos règims, en moments tan diferents, resulta que es planifiquen i s’ordeixen sistèmicament d’igual manera i des del fons del pou: en la més absoluta il·legalitat ombrívola. Rere les investigacions periodístiques de La Directa, aviat farà un any que el documental Infiltrats emès al 30 minuts ens va desvetllar d’aquella figura opaca, no regulada enlloc, anomenada agent d’intel·ligència. Ben distinta de l’agent encobert sota mandat i monitorització judicial, legalment previst sota determinades circumstàncies. Però la pretesa democràcia, en aquell angle cec, tira de veta de dictadura certa: en nom de la llei però sempre al marge d’ella, sense cap mena de control, només al grat gris de la cadena tròfica de la repressió i sota la mateixa ordre: el sac sense fons de la seguretat nacional.

L'endemà, Franco ja no hi era –però el franquisme, sí, immòbil i amb les mans encara regalimant sang d’aquell 27 de setembre de 1975–. La qüestió cabdal, i per això mataren fins al darrer segon, era que també hi érem nosaltres, encara –aquest nosaltres majestàtic que mai van poder matar i les osques que encara som, que inclou tants milers de noms anònims, sis mil fosses, un país a la cuneta, 66.500 catalans i catalanes amb procediment judicial militar obert o "la fi de tants des d’aquell juliol", que diria Brossa. Entremig hi van cinc dècades, i hi ha els que continuen confonent perversament poder tancar ferides amb poder reobrir-les i els que, episcopalment, confonen girar full amb deixar el llibre en blanc –no tan sols no poder llegir-lo amb cura i respecte sinó ni tan sols escriure’l i comprendre’l–. També concorre un Borbó desbocadet reivindicant el dictador en format de pretès best-seller. Així les coses, encara. "Españoles, Franco ha muerto", va anunciar fa 50 anys Arias Navarro, el carnisser de Màlaga. I, en català correcte, la traducció clandestina més lleial i escaient seria "què més voldríem".

Avui fa 50 anys, passats cinc minuts de dos quarts de nou del matí, Jon Paredes Manot, Txiki, era executat en una clariana de bosc a la rodalia del camí de Can Catà, aleshores terreny militar. Un escamot de guàrdies civils voluntaris l’assassinaven a trenc d’alba després d’una pantomima de judici militar. La ronda de mort d’aquella matinada funesta havia arrencat a Burgos executant Ángel Otaegi, i clouria a Hoyo de Manzanares, amb l’afusellament dels militants del FRAP Xosé Humberto Baena, Xosé Luís Sánchez Bravo i Ramón García Sanz. Dos joves bascos, dos joves gallecs i un jove murcià. Eren les darreres cinc penes de mort executades, mitjançant un sumaríssim militar i amb tafurera aparença legalista, per la dictadura franquista. No es podrà dir mai que fossin les darreres morts de l'orgia de sang dels botxins. Només sis mesos després queia abatut el jove Oriol Solé Sugranyes, després de la fuga de Segòvia. Només 7 mesos després –altres campanades a morts– es produïa la massacre dels obrers de Vitòria. I després Montejurra. I després els advocats d’Atocha i Javier Verdejo i Gustau Muñoz i tants d’altres. No hi ha prou espai per encabir les violències polítiques de la Transició, però sí per reblar la paradoxa que la portuguesa Revolució dels Clavells va deixar només 19 morts. La modèlica i pacífica Transició democràtica, en canvi, vora 700. 50 años en libertad.

Era dia de mercat, Josep Palau i Fabre

L’esclat del cas Montoro aplega tot els ingredients immutables del pessebre castís, desgrana cada vímet d’una corrupció més sistèmica que sistemàtica i sacseja el taulell politicoemocional a benefici provisional de Vox. Com sempre, passen les modes i només en queda la runa, enmig d’un oblit que només s’esquerda quan esclata un nou desori. Aleshores mirem pel retrovisor, recordem d’on venim i ens demanem què carai no ha canviat mai. Cantonada memòria, de l’estat judicial de les coses caldrà recordar que de l’aznaritat en van quedar tres exministres condemnats i empresonats –Rodrigo Rato, Eduardo Zaplana, Jaume Matas– i que uns quants més també foren investigats, amb causes arxivades o sentències absolutòries pels pèls. Dels governs del felipisme, amb rúbrica judicial ferma, foren condemnats, entre d’altres, un ministre de l’Interior, la coordinadora de finances del partit, uns quants banquers, el germà del vicepresident Alfonso Guerra i manaires de clavegueram del CESID –i va dimitir tot un ministre de Defensa, Narcís Serra, per les escoltes il·legals, fins i tot a la Casa Reial–. Dels governs de Mariano Rajoy, ara sura Montoro, però Fernández Díaz espera judici, on li demanen 15 anys de presó per patriota mentre la seva ministra de Sanitat ja fou condemnada, a títol lucratiu, en el cas Gürtel. Del Peugeot de Sánchez, només en fase prèvia d’imputació, ja han baixat tres persones –i dos han estat secretaris d’organització del partit– i ara només en queda una al volant, que respon al nom de Pedro. Així estan les coses. Com si oblidéssim cada dia que el vaixell insígnia del serial es diu Juan Carlos I i encara viu a cos de rei a Abu Dhabi.

Koldo-Ábalos-Cerdán. I la Guàrdia Civil entrant a Ferraz 33 anys després. Ha tornat a passar –el mateix de sempre, caldria dir–. Quan tornar al passat sempre és regressiu, involutiu, depressiu. I això que la novetat és que no n’hi ha cap. I l’única sorpresa no és pas que torni a passar sinó que torni a passar, immutablement, de la mateixa forma, sense cap canvi i en la versió matussera més barroera –diners bruts i ministeris, enregistraments i sobres, prostitutes i constructores–. Sense cap sofisticació afegida. La fossa sèptica del trinco-trinco i avall. El mateix de sempre. Però l'any 25 del segle XXI. És a dir, que passa quan volíem creure que de la dècada anterior, l'ominosa dècada de la metàstasi de les corrupcions –1.611 casos de corrupció l’any 2014, 305 dels quals macrosumaris–, n’havíem après alguna cosa, s’havien establert tallafocs sòlids i ens havíem conjurat a un particular mai més perquè mai més passés. I no. Ja ho veuen. Sant tornem-hi. El mateix. Al cap del carrer. Tan gran el cràter del forat negre com denses la frustració, la impotència i la devastació democràtica. 

Si el govern municipal, el català i l'estatal han fixat la democràcia i la transparència com a guia i motor potser caldrà recordar les vies d’aigua que tenen obertes. Arrencant pel cas Ábalos, que no és cap qualsevol ni el darrer regidor del penúltim poble sinó tot un exministre, apparàtxik, impulsor del sanchisme i totpoderós exsecretari d’organització del PSOE. I acabant per Leire de España, amb la seva aparició estel·lar de vodevil celtibèric, inclosa l’escena de sainet madrileny amb la irrupció de Víctor de Aldama: talment com fa tants anys l’aparició estrellada de Juan Guerra o el "que te pego, leche" de Ruiz-Mateos amb Boyer. Des d’aquesta perspectiva, el gag del Polònia de dijous passat és el resum més lúcid, riure per no plorar, d’un panorama paradoxal, tan bescanviable i invers que PP i PSOE intercanvien les mateixes acusacions, sense distinció i en doble sentit. S’acusen per igual del mateix, i això que parlem d’escales, dimensions i intensitats força distintes, que no minven cap gravetat. I, tanmateix, si alguna cosa sabem de bon començament és que aquestes trames, fangars i potineries passen molta més factura a esquerra que a dreta –i per això les dretes premen tant–. Que la manifestació convocada per la màfia aquest diumenge invoqui precisament la lluita contra la màfia, en nom de la democràcia, no deixa de ser un icònic mirall del temps. Si aquest govern és màfia, com qualificaríem l’anterior? Miralls xinesos sense màgia: si uns tenen Villarejo, caldrà recordar que els infiltrats als moviments socials són cortesia exclusiva de Grande-Marlaska. I que tots dos van emprar Pegasus per igual. Al capdavall, la broma pesada de la setmana és que a Blanca Serra no li deixen consultar, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, els expedients que documentarien els detalls de la seva denúncia per tortures sota el franquisme. La broma macabra és que aquells arxius són seus i va ser ella mateixa qui els va donar fa molts anys a la institució que preserva la memòria i avui la impedeix. Una rere l’altra sense solució de continuïtat.

Amb motiu dels actes oficials del 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, totes les cròniques d’aquest dilluns destacaven que, per primer cop, un cap d’estat del regne d’Espanya visitava finalment el camp de Mauthausen. Allà on van perir 7.000 republicans sota la infàmia perpètua del nazisme. Que el primer cop hagi estat el maig de 2025 gairebé que ho explica tot i no caldria afegir gairebé res més. I, tanmateix, el titular tampoc és exacte. L’hemeroteca no diu ben bé el mateix. Primer cop i mig, primera volta i escaig, primera vegada i una que va fer misto, si de cas. Perquè caldria afegir que el febrer del 1978, Juan Carlos I hi va anar i no hi va anar alhora. De puntetes. Durant una visita oficial a Àustria va preferir enviar una mínima delegació al camp, fora de tota agenda oficial, mentre ell visitava la potent indústria d’acereries de Linz i se n'anava a l’òpera de Viena. El ministre Marcelino Oreja també va escapolir-se de qualsevol visita. La discreta delegació menor estava integrada per dues persones, un cap de protocol i un membre de la secretaria de la Casa del Rei, que van deixar unes flors on es llegia: "El Rey de España a los españoles muertos fuera de su patria". Com no dir res –van morir fora de casa i això era tot.

Plou sobre mullat, quan creus que ja s’acaba torna a començar, la història interminable –primer com a tragèdia, després com a farsa– i sant tornem-hi al cap del carrer. O dit d’una altra forma: Sísif a la carrera rere la pedra que puja i baixa i mai no para de rodolar, però en aquest cas només cap avall i mai amunt. Ho dic perquè Catalunya és el país amb menys pes de la filosofia en el currículum educatiu des de fa molt de temps, urpada rere urpada. I si fa tant que som aquí significa que fa anys que som en un lloc pitjor. Des de l’escola de la llibertat, sempre urgeix pensar –contra qui només ens vol súbdits, consumidors, espectadors i usuaris– i repensar-ho tot. Perquè si avui, posem per cas, és 25 d’abril –d’arrel valenciana, ànima portuguesa i esperit italià partisà– caldrà atendre per què tenim com tenim el País Valencià, què se n’ha fet de la revolució democràtica dels clavells cinquanta anys després i com carai hem arribat a la sinestèsica paradoxa de commemorar la italiana Diada de l’Alliberament amb Meloni governant Itàlia. Fa pensar –oi tant–. Perquè també fa massa que ens conviden, inciten i modulen barroerament a deixar de fer-ho.

Aquest divendres al matí, després d’unes hores d’espera, enmig d’una gentada que exercia de mur democràtic, de mur solidari i de mur humà per defensar un veí a punt de ser desnonat, el Sindicat de Llogateres va anunciar des d’un dels balcons de la Casa Orsola que el desnonament havia quedat aturat. El veí, un veí que podríem ser qualsevol de nosaltres, i aquí rau l’allau d’empatia i de solidaritat, és en Josep, que hi viu des de fa 23 anys i cada mes paga el lloguer. Va faltar poc, que les bones notícies s’esvaeixen d’hora, perquè des de la mateixa balconada comuniquessin que la comitiva judicial havia assenyalat, amb la celeritat de la injustícia, un nou intent de desnonament per al cap de 88 hores. L’argument judicial, que ja venia escrit en ordinador, adduïa que hi havia massa gent i massa premsa –excés de democràcia, potser– per executar el llançament. No deixa d’haver-hi un punt sàdic, de traïdoria i nocturnitat per dir-ho en termes penals, en la ràpida decisió de reprogramar el desnonament per dimarts a les cinc de la matinada. I alhora hi ha també un punt ingenu, gairebé ignorant, com si la nova hora alterés gaire res –alterarà la son i l’espera d’uns molts, sí, però no pas una vigília integral de solidaritat–. Continuarà havent-hi, per decisió popular, massa gent i continuarà havent-hi, contra la voluntat d’apagada, massa premsa. Des d’aquell proverbi africà tan exacte que aclareix que si ells tenen el rellotge nosaltres tenim el temps. I des de l’evidència política, socioeconòmica, ètica i cultural que la Casa Orsola ja ha esdevingut un símbol, un exemple i una alerta.

Em va sorprendre –o no– la posició de la portaveu del Govern, Sílvia Paneque, quan dimarts passat li van preguntar pel reportatge del 30 minuts sobre les infiltracions policials als moviments socials dels Països Catalans. Breument, va dir ben bé una cosa i la contrària, contradient-se i errant. Quadrant un cercle impossible va sostenir en fals que aquelles operacions d’Estat es van fer d’acord amb la llei i amb totes les garanties –i ella, com a veïna de Girona, legitimava així que a l’Òscar Campos li infiltressin tres anys una policia a casa, a la cuina, al llit. Malauradament, i ja és dir molt, temo que la portaveu no sabia ni de què parlava perquè confonia, deliberadament o no, la figura de l’agent encobert –regulada legalment i amb supervisió judicial– amb la d’agent d’intel·ligència –opaca, no regulada, fora de tot control i sense cap manament judicial, que és el que denuncia l’Infiltrats de Gemma Garcia i Sonia Calvó. La portaveu, però, reconeixia alhora els "danys psicològics" produïts. Però es va descuidar d’aclarir quin article legal empara generar aquest dolor. I és normal: perquè tal article no existeix enlloc. Per reblar-ho va dir que els afectats podien denunciar-ho –desconeixent que ja ho han fet fa temps– perquè disposen d’un marc normatiu efectiu de protecció de drets. Una altra mentida efectista: toparan amb el mur infranquejable del secret d’Estat. Bona nit, Marlaska, i bona sort –podríem afegir.

Tombant l’any, una de les notícies que ens va deixar el desembre va ser el detall del divuitè aniversari de la llei de dependència. En estricte resum, poc o res a celebrar. Perquè el que es palesava era l’incompliment manifest del seu desplegament integral dues dècades després. Només l’any passat, fent cua davant l’Estat, 33.000 persones van morir sense que mai arribés l'ajuda. La dada gebradora recorda que cada dia moren 91 persones esperant-la. Una cada 16 minuts. Com esperant Godot. Des del 2007, la xifra s’enfila fins a les 900.000 persones que han mort en aquella insondable llista d’espera. Catalunya no en surt gaire ben parada: encapçala, amb 48.470 persones, el respit per a una prestació de dependència, i des de la seva aprovació 103.000 catalans han mort sense rebre-la. Encara avui, la mitjana de temps de resposta per tramitar un expedient és una agonia de 330 dies. Anunciada fa quasi 20 anys, a bombo i platerets i com allò que havia d’esdevenir el quart pilar imprescindible de l’estat de benestar –per anar endavant en matèria de cures, per no recular més i per atendre els canvis socials estructurals–, el seu abast ha quedat esquerdat i limitat. En entredit. En un país, matís no menor, on morir-se és una darrera extorsió que costa pel cap baix dos salaris mitjans i on, en els llimbs de l’espera i de la mort, molts hi fan negocis rodons. En tot cas, però, com hauríem d’anomenar l’incompliment reiterat per part d’unes administracions públiques fallides de les seves obligacions en protecció social? És en aquesta irresoluble contradicció simultània entre obligacions i incompliments legals –que paguem impostos per uns serveis públics que no es reben– on nien bona part de les frustracions democràtiques d’avui. Cap bon auguri per al demà.

“Deixar allò que és dolent però segur

A Joan Rocamora, per sempre més

Tot just arrencar formalment el curs polític, al setembre, unes declaracions de la Sílvia Paneque, portaveu del nou Govern, em van dur, de cap i de cop, a la permanent contradicció que ens assetja entre simulacre i realitat. L’escissió adolorida, l’escletxa oberta, la distància desigual, quotidiana i estructural, entre fets i paraules que massa probablement alimenta tot el descrèdit que recorre el món. A redós de les càrregues policials contra la protesta per la vulneració del dret a l’habitatge davant la fira immobiliària The District, la portaveu va sostenir que el paper del Govern era garantir alhora el dret a la trobada i el dret a la protesta. Formalment equidistant i aparentment neutre, el conflicte real és que la realitat nega radicalment aquelles paraules. Perquè els qui hi eren dins d’aquell fòrum d’especulació planificada tenen garantit –i de quina manera i des de fa quan– el no-dret a trinxar la vida dels de fora. En canvi, els que hi protestaven pel dret que no te la trinxin, no. Tot al contrari i fa massa i amb el lleuger matís que els (ir)responsables de garantir-ho són els governs. Perquè abans no acabin de llegir aquest article el preu de l’habitatge de lloguer –d’habitació de lloguer, així estan les coses– s’haurà enfilat més encara sense solució de continuïtat governamental. És a dir, sense que cap govern, inclòs el de la portaveu, s’obligui a les seves responsabilitats i sigui capaç de garantir un dret fonamental recollit, sobre cada paper mullat, en totes les legislacions vigents.