Hi ha una cosa molt popperiana en això dels processos electorals: són les urnes les que falsegen, no només el que diuen les enquestes, sinó l’encert de les estratègies. En aquesta campanya, com abans en les eleccions andaluses, la dreta espanyola ha escollit Catalunya com a centre del debat. A les propostes de la dreta hi respon-alguns cops amb penes i treballs, d’altres mirant d’evitar el contagi- l’esquerra. I també l’independentisme.

“No és país per a feixistes”. Això criden els joves andalusos que s’han llançat al carrer després de l’entrada de Vox al Parlament andalús. Tenen raó, Andalusia no és terra de feixistes. Com a mínim, no més que altres territoris de l’Estat. Sí que ho és d’abstencionistes; d’irresponsables. Podríem començar per aquí. Ha sigut la relaxació dels andalusos la causant d’aquesta trencadissa tan gran, sobretot, per a l’esquerra.

Facin la prova: diguin a algun amic o parent que els enviï els millors moments de la campanya del PP, en aquestes eleccions o en anteriors. Tret que tinguin uns altres motius, no els votarien. No es pot fer pitjor. A ells, soferts repetidors durant gairebé quaranta anys, s’hi uneixen voluntaris de totes les latituds hispanes conjuminant improperis, insults, desqualificacions i supremacisme, fins i tot el més matusser: l’ hablismo [la crítica a una parla diferent], un altre tipus de racisme. El PP, així, mai serà una opció; només Javier Arenas, que sí que coneix Andalusia, va tenir opcions de governar, però la democràcia parlamentària ho va impedir. Són les regles.

Sense l’emotivitat de Mariano Rajoy, crec que sincera, davant d’un camp de carxofes -ell és així-, o la passió patriòtica de Rivera i la seva tropa -ells són així- davant d’una pantalla gegant amb els gols d’Espanya, la campanya discorre sense emoció en una rutina evitable. Hauran de prendre’n nota els legisladors perquè, d’ara endavant, si cal repetir el tràngol s’alleugereixin els tràmits, que prou feina té el ciutadà perquè ells vagin insistint.

Tot i les alegries impostades, les rialles forçades, seguint les instruccions de gurus i terapeutes polítics, la foto de la nit electoral reflectia, sobretot, una gran incomoditat. Ningú ha guanyat, almenys com pretenia, i tots, depenent de com actuïn en clau de pactes, tenen molt a perdre.

Després d’una campanya tan teatral, basada en l’espectacle i la impostura, encara que rivalitzant amb el noble art de la prestidigitació, no podia faltar un gran cop: al president li han clavat un cop de puny. Quin director de campanya o terapeuta electoral ho podria haver somiat? No és el primer, aquesta campanya ha estat plena de cops. Físics, dialèctics, mediàtics. Pujades de to a vegades i, al final, fins i tot de Pantone. Com si no tinguéssim prou dosi de color, alguns mitjans estan provocant que la Junta Electoral Central valori preveure en el futur no les enquestes i les seves perversions i extraversions, sinó la regulació del Pantone electoral i el Photoshop com a armes de manipulació massiva.

Després de les enquestes de principis de campanya, han vingut els debats i, amb ells, la por. La jovenalla emergent ha demostrat que és capaç de sostenir un debat presidencial i no només això, ha posat por al cos. Tant que, després del debat a quatre, menys un, l’estat major dels partits de l’establishment s’ha reclòs en les seves habitacions del pànic, tirant de tota la seva artilleria electoral. Uns més que altres.

Com si no hi estiguéssim constantment, comença una campanya electoral presidida per dos fenòmens inquietants: les enquestes i la televisió. La traca final l’ha donat l’última del CIS. La mare de totes, potser la mare de tots els intents per influir en la voluntat política dels electors. Les enquestes, importants en la comunicació política en democràcia, s’estan convertint, si no ho han aconseguit ja, en una potent arma al servei dels interessos del poder establert, de certs grups, econòmics i mediàtics.