Aquest dimarts veurem com s’inicia un altre judici que no s’hauria d’haver produït mai. El judici als meus companys i companyes de la mesa del Parlament, el judici a l’òrgan que vetlla per la sobirania de la institució, per la llibertat ideològica, pel dret d’iniciativa dels diputats i diputades i per la llibertat d’expressió. Serà un judici injust que posarà de manifest, altre cop, que a l'estat espanyol els drets fonamentals, com la llibertat d’expressió o el dret de representació política, estan coartats. Hem vist com els jutges decideixen de què es pot parlar i de què no i què es pot votar i què no al Parlament de Catalunya, fins i tot hem vist com decideixen qui pot ser diputat i qui no. Hem vist com alguns tribunals volen convertir la mesa en un òrgan censor, i no ho podem permetre, com a demòcrates i com a ciutadans no podem permetre que la censura entri al Parlament de Catalunya.

Tot i que estem fortes, serenes i convençudes que no hem comès cap delicte, som conscients que estem immerses en un moment crucial en el qual, fàcilment, poden sorgir nervis, tensió o preocupació. Així i tot, soc d’aquelles persones que sempre veuen el got d’aigua mig ple. Soc optimista de mena i per això intento posar el focus en aquelles coses positives que ens passen en cada moment de la vida. I ara mateix, poder gaudir del dinar amb la resta de companys i conversar amb ells durant les estones d’espera i els recessos és el millor d’aquesta nova etapa que tot just hem començat aquesta setmana. Com els he trobat a faltar!

Divendres vam viure una enorme anomalia democràtica. Que la presidenta d’un Parlament, sigui qui sigui, hagi d’anar a declarar davant d’un tribunal per un debat i una votació parlamentària, mostra les mancances democràtiques d’un estat amb greus problemes per acceptar la seva pluralitat interna i per encarar els conflictes polítics de l’única manera que es poden resoldre: políticament.

L’equilibri precís entre tranquil·litat i fermesa, entre serenor i convenciment, entre seny i confiança. Aquest és el gran llegat que ens deixa la Muriel: la demostració que és possible afrontar grans reptes, liderar grans canvis, i a la vegada fer-ho exquisidament bé, amb la pausa necessària, amb un somriure i cercant sempre el màxim d’acords i consensos.

Encarem una legislatura transcendental, la més important des del restabliment del Parlament, l’any 1980. Una legislatura en què hem de donar resposta als reptes socials d’un país castigat per la crisi econòmica i una creixent desigualtat, per un desequilibri fiscal insòlit a Europa i per unes finances intervingudes. És també la legislatura en què avançarem en la construcció d’un país nou, que ha de comptar amb la participació de totes les sensibilitats de la societat catalana. Un país més just que hem de començar a construir des d’ara mateix.