Entre els poderosos es parla obertament de derrotar l’envelliment. Aturar el rellotge per apuntalar les jerarquies establertes i viure com si la vida mateixa no tingués límits biològics. La voluntat d'estar en majúscules per no marxar mai, el jo portat a l'extrem que desafia fins i tot a la mort. Aquí s'emmarca la conversa entre Xi i Putin, captada a la plaça de Tiananmen per un micròfon obert, en què s’animaven a viure per sempre, o com a mínim cent cinquanta anys, a base de trasplantaments d'òrgans. La realitat cada cop s’assembla més a una pel·lícula distòpica de sèrie B. Però la megalomania associada a la longevitat –un eufemisme que sovint s’empra per no dir immortalitat– no és pròpia només d’autòcrates, sinó un tret distintiu d'estatus que comença a tenir més importància que els diners entre els rics i poderosos d’arreu. Una longevitat que evidentment no es compra per fer aportacions desinteressades a la societat sinó que, en la majoria dels casos, serveix per continuar gaudint de l’adrenalina del poder, la fama, la victòria sobre tothom per continuar sine die al capdamunt de la piràmide.

“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.

Fa una dècada, Mark Zuckerberg es debatia sobre la idoneïtat d’introduir el botó “No m’agrada”, deduint que incitaria a una polarització que seria contraproduent per a la comunitat positiva que representava Facebook. Fa uns dies, abans que Trump jurés el càrrec, Zuckerberg eliminava, tal com havia fet Musk amb X, els sistemes de verificació de dades, obrint la veda a les notícies falses i inclinant encara més el camp de batalla a favor de l’extrema dreta. Són dos moments que semblen il·lustrar un canvi en el capitalisme digital, que fa deu anys s'hauria basat en un model cosmopolita i (falsament) horitzontal, i que ara hauria mutat per aliar-se amb l'autoritarisme reaccionari i entrar a la sala de màquines de la política per construir un món més desigual i deshumanitzat.

Fa un parell de mesos, Ernest Maragall va fer una reflexió en una entrevista arran de les campanyes de falsa bandera d’ERC. Davant de les crítiques sobre la “mala praxi comunicativa” d’ERC centrades en la incoherència que representa llançar campanyes d’una immoralitat pornogràfica combinades amb eslògans cursis com “el partit de la bona gent”, Maragall anava més enllà i apuntava directament a la comunicació política moderna com l’arrel del problema. Segons Maragall, la comunicació política actual i la construcció d’un discurs polític que integri una ètica democràtica/republicana o la possibilitat de tenir un debat públic sa són cada cop més incompatibles. La victòria de Trump després d’una campanya farcida de mentides, exabruptes xenòfobs i misògins o l'ofensiva del PP contra el govern central i l’AEMET posant en qüestió la professionalitat dels científics –legitimant pseudocientífics, conspiranoics, negacionistes i neoliberals anti-estat– per tapar la gestió desastrosa de Mazón, semblen donar la raó a Maragall. La “mala praxi comunicativa” és cada cop més la norma que l’excepció.

S'ha Acabat la Festa d'Alvise Pérez ha aconseguit el 4,59% dels vots (2,81% a Catalunya), és a dir, més de 800.000 vots, que es tradueixen en tres escons, pràcticament igualant Sumar (4,65%). Aquest resultat ha frenat l'ascens de Vox sobretot a la Comunitat de Madrid, on el partit d'Abascal amb prou feines ha pujat unes dècimes respecte a les últimes eleccions europees (del 9,89% al 10,72%), mentre que Alvise Pérez ha tret el 5,06% dels vots. Sumant els dos partits ultres tenim un 14,2%, uns números semblants als d'Alternativa per a Alemanya (16,1%), fet que mostra la consolidació d'un espai ultra que només fa uns mesos semblava que havia de ser engolit pel PP.

Germà Bel té raó quan diu que l’ús indiscriminat de l’adjectiu neoliberal per part de l’esquerra per atacar la dreta pot acabar per buidar-lo de significat. Ara bé, d’aquí a reduir l’existència del neoliberalisme a cavil·lacions inintel·ligibles de marxistes i postestructuralistes de saló em sembla un caricatura que invisibilitza una ideologia que ha marcat la política des de finals dels setanta fins avui.

L’afany dels think tanks per redefinir conceptes i marcs mentals, o les estratègies de partit especialitzades en la propagació de la mentida, combinades amb les declaracions reduccionistes constantment llançades per inundar les xarxes socials, han estat fonamentals per aglutinar milions de persones al voltant d’idees reaccionàries i antidemocràtiques avui ja normalitzades. Però en aquest procés de normalització també han estat fonamentals els programes televisius que, sense tractar temes d'estricta actualitat política, acaben per dibuixar un marc ideològic difús però clarament conservador.

La coincidència de l'entrada oficial a l'OTAN de Finlàndia i les eleccions de diumenge passat, marcades altra vegada per l'ascens de l'extrema dreta, invita a fer una valoració que relacioni causalment aquests fets. Seria errònia. L'entrada a l'OTAN era un tema tancat i cap força política se l'ha plantejat seriosament durant la campanya. A Finlàndia la neutralitat sempre ha estat entesa com una opció purament realista que va néixer de la necessitat d'assegurar la supervivència d'un país petit al costat d'una gran potència com la Unió Soviètica en el context de la Guerra Freda. Aquesta neutralitat realista, no tan lligada a principis morals com en el cas de Suècia (defensa dels drets humans, antiimperialisme, democràcia, país d'acollida de refugiats polítics), és compartida per bona part de la població i és la que justifica avui l'entrada a l'OTAN davant d'una Rússia cada cop més imprevisible.

Les eleccions a Suècia sembla que han confirmat la desaparició d’un nou cordó sanitari a Europa, i corroboren allò que fa uns anys semblava impensable: la dreta tradicional pacta governs amb l’extrema dreta i la normalitza, sovint apel·lant a un camí cap a la moderació que l’extrema dreta hauria estat transitant –els Demòcrates Suecs, de neonazis a populistes nacionalistes amb els quals es pot pactar–. O Germans d’Itàlia, un partit neofeixista que guanya les eleccions en coalició amb la dreta tradicional i la líder del qual ja ha dit que el seu programa econòmic s’adaptarà a l’ortodòxia de Brussel·les. ¿És fiable aquest relat de suposada moderació?

Durant aquests dos anys de pandèmia no parem de comptar morts. Un fet convertit en una rutina diària mentre bevem el cafè abans de la informació meteorològica. Un nou exemple de la capacitat de les societats per adaptar-se a les situacions més extremes, com diu el tòpic tan repetit darrerament. Però realment hem vist la mort? Afortunadament, per a la majoria, la pandèmia ha significat sobretot el confinament, que, sense menystenir tots els problemes que comporta, no és una mirada directa a la mort.

Amb el drama de l'Afganistan, la qüestió dels refugiats ha tornat als titulars. I potser és moment de recordar que, amb la seva arribada progressiva, i en un context canviant, els estats membres de la Unió Europea han anat aplicant polítiques d'integració de resultats desiguals en les quals s’albira una gran distància entre el que diu la llei i el que s’aplica després. Aquesta és, de fet, la conclusió principal del darrer informe NIEM (inicials en anglès del Mecanisme d'Avaluació Nacional per la Integració), un projecte europeu desenvolupat per centres d'estudis de diversos països que avalua els sistemes d'integració per als refugiats. Malgrat que els 14 països de la UE analitzats tenen marcs jurídics homologables als estàndards internacionals pel que fa a la protecció dels drets dels migrants i refugiats, les barreres administratives i la falta de recursos, de coordinació i d'accions ajustades a les necessitats d’aquest col·lectiu els impossibilita l'exercici dels drets que la llei els reconeix. La distància entre el marc legal i les polítiques d’integració és especialment marcada en àrees clau com ara l’habitatge. El cas espanyol i el grec són paradigmàtics en aquest sentit. Vegem-ho.

Normalment la paraula populisme s'empra per vilipendiar qualsevol moviment polític que vingui dels "extrems". Així, s'associa a l'extrema esquerra, a l'independentisme i a vegades a l'extrema dreta. Sembla que el populisme no té res a veure amb els partits liberalconservadors, que tindrien cura de les institucions i de l'estabilitat per afavorir l'economia de mercat. Per aquesta regla de tres, doncs, Isabel Díaz Ayuso només pot ser trumpista: és de dretes, és populista i ignora del tot la -suposadament preuada- estabilitat institucional per aconseguir més quotes de poder. S'oblida, però, que el populisme no és propi només "dels extrems" que busquen alinear les masses contra el sistema, sinó que també ha estat una estratègia emprada, i amb èxit, per defensar els interessos dels grans poders econòmics cansats de les polítiques redistributives de l'estat del benestar, tal com vam veure amb Margaret Thatcher.

Finals de l’any 2011. Mentre els homes de negre es passejaven per Grècia per “negociar” el Primer Memoràndum amb un govern liderat per un moribund PASOK i enmig d’una gravíssima crisi econòmica que feia estralls a les classes treballadores i mitjanes gregues, militants d’Alba Daurada, un partit desacomplexadament neonazi i fins llavors marginal, feien acte de presència als barris d’Atenes més castigats per la crisi. Per una banda, repartint menjar només a grecs i per l’altra apallissant i expulsant a immigrants. Aquesta estratègia donava els seus fruits pocs mesos després quan Alba Daurada irrompia en el Parlament grec amb un 7 % dels vots (maig del 2012) . Lluny de moderar-se com prometien molts “experts”, Alba Daurada aprofundiria en aquesta estratègia de violència feixista (constituint cèl·lules paramilitars de xoc) tant als carrers com a les institucions.

Olof Palme era un polític singular. Fill de la burgesia capitalina d'Estocolm, viatjà en la seva joventut descobrint la cruesa de la injustícia social tant al Tercer com al Primer Món, fet que marcarà profundament el seu desenvolupament personal, que acabarà lligat a la socialdemocràcia. Palme era un home cultivat i mai va tenir problemes per defensar amb convicció, en qualsevol context, els ideals socialdemòcrates des d'una honestedat intel·lectual que feia accessible a tothom gràcies a la seva facilitat de paraula.

Després dels anys viscuts a Suècia, poc m’esperava que el dilluns 18 de maig aquest país seria el sisè del món, excloent microestats, amb més morts per milió d'habitants per coronavirus. Per davant té només Bèlgica, Espanya, Itàlia, el Regne Unit i França, tots països amb densitats de població i estructures socials molt diferents. Les regions més densament poblades de Suècia es troben lluny de moltes de les ciutats del sud i el centre d'Europa (Barcelona té una densitat quatre vegades més gran que Estocolm, Lió és vora tres vegades més densa i Milà és un 80% més densa). Si comparem Suècia amb els altres països nòrdics, no hi ha res que indiqui que l'estratègia laxa triada per Suècia sigui un encert. Amb estratègies més restrictives, Dinamarca té 95 morts per milió d'habitants, Finlàndia 54 i Noruega 43, pels 366 de Suècia. Una diferència abismal. Llavors, per què encara avui l'estratègia sueca ha estat percebuda per a molts com un èxit?

Una desena d’adolescents fa guàrdia davant la porta d’un camp militar abandonat sota una pancarta que irònicament diu “Gràcies, però no els necessitem”. Som a Rodopoli, un poble de menys de 1.000 habitants de la prefectura de Serres (regió de Macedònia Central, al nord de Grècia). Dijous passat el govern grec, hores després de decretar la suspensió del dret de petició d’asil, informava que els immigrants i refugiats detinguts a la frontera greco-turca al riu Evros i els arribats per mar a l’illa de Lesbos serien transportats a aquesta base, on estarien en règim tancat fins que fossin deportats. Les últimes hores hi hagut un gir de guió i el govern, davant les protestes a Rodopoli, ha decidit enviar els immigrants a un altre camp militar però a la localitat de Vironya, situada a només 20 quilòmetres a l’est. Allà, però, també hi ha gent que protesta a l’entrada.

Quan es parla de “la generació més preparada de la història” sovint s’amaga que és també la més precària des de la postguerra. Un 32,8% dels joves (un 35,4% de les dones) de menys de 25 anys estan desocupats, i dels que treballen la meitat ho fan per un sou al voltant dels 1.000 euros al mes. El sou brut anual mitjà dels joves de menys de 25 anys era a finals del 2017 d’11.472 euros, quan el 2004 era d'11.881 euros. El retrocés és lacerant tenint en compte l’encariment de la vida i un atur avui molt més elevat. Sense l’ajuda dels pares els joves de menys de 25 anys serien pobres de solemnitat o treballadors pobres. Estudiar, treballar i emancipar-se és una quimera. Les dades milloren per als treballadors entre 25 i 34 anys: el salari mitjà és de 18.505 euros, un 12% més que el 2004, però llavors amb un atur sensiblement més baix, fet que, juntament amb l’encariment de béns bàsics com ara l’habitatge i la inflació, pràcticament anul·la aquest augment (Idescat, INE). Així que, onze anys després del crac del 2008, la majoria de joves de menys de 35 anys flirtegen amb la precarietat o són precaris (una situació agreujada en les dones, que pateixen també la bretxa salarial de gènere). És un problema social enorme que té moltes derivades directes, com ara l’endarreriment de l’emancipació i de l’edat en què les dones tenen el primer fill, depressions per falta d’un horitzó vital, pobresa i un llarg etcètera.