“Ja ha donat les gràcies, senyor Zelenski?”, va endossar fa uns dies el vicepresident dels Estats Units al president d’Ucraïna. Hi ha qui diu que la gratitud és una emoció, n'hi ha d’altres que sostenen que és una virtut, i fins i tot hi ha els que proposen que és un sentiment moral. Però, en qualsevol dels casos, per a tots ells, expressar la gratitud és una bona pràctica tant per les raons que ens impulsen a fer-ho com pels efectes que té.

A l’Europa oriental, una dona intel·ligent i sensible m’explica que li ha sortit una nova feina, que deixa la que té ara, i que entre l'una i l’altra té unes setmanes lliures. Em pregunta què en faria jo, d’aquestes setmanes lliures.

Fa mesos que es queixa que sent molt de dolor, però el metge diu que a la radiografia tot es veu bé. L’ecografia i la ressonància magnètica tampoc mostren cap lesió. L’electromiografia surt bé. L’anàlisi de sang és impecable. I el reguitzell de proves que li faran tampoc mostraran cap alteració. Fart dels metges, anirà a parar a un fisioterapeuta, després a un osteòpata, i de mica en mica anirà relliscant pel camí de la medecina alternativa, que tants cops és de no retorn.

De mitjana, un metge triga 23 segons a interrompre un pacient després de preguntar-li “Què l’ha dut aquí?” o “Com puc ajudar-lo?” Aquesta va ser la conclusió d’un estudi que va liderar M. Kim Marvel l’any 1999 en centres d’atenció primària dels Estats Units. L’estudi va despertar l’interès de part de la comunitat científica, es va posar de moda i algunes revistes, especialment el British Medical Journal, n’han publicat rèpliques i versions. Els resultats sempre han estat similars. Per exemple, un estudi del 2006 realitzat a l'estat espanyol va arribar exactament a la mateixa xifra. 

Davant de la manca de recursos sanitaris per atendre tants malalts de covid-19, la bioètica s’ha fet pas per fer-se sentir i indicar quines vides convé prioritzar. La bioètica s’hi ha dedicat sempre, a reflexionar sobre els criteris per decidir on se centren els recursos. Preguntem-ho, si no, a les persones que estan en llista d’espera per a una donació d’òrgans, o per a una cirurgia, o per a una visita a un especialista de la sanitat pública. De fet, la bioètica va néixer, en part, arran d’aquesta necessitat de discerniment: qui mereixia més ser l’afortunat que rebria diàlisi al Swedish Hospital de Seattle als anys seixanta? ¿L’home que, si moria, deixava més nens orfes? ¿O el que no havia fet una assegurança de vida i, per tant, en morir deixava més fills sense recursos? ¿O aquest argument era injust, perquè si se sacrificava l’home que sí que tenia assegurança de vida, s’estava penalitzant la persona que més responsable havia estat?

Al president de l’estat espanyol se li ha retret durament declarar l’estat d’alarma deixant per més endavant l’enumeració de les mesures en què es concretaria. Siguin quines siguin les raons que s’amaguen darrere d’aquest ajornament, em sembla que ens encara amb el nucli de la lògica de tota declaració d’un estat d’excepció: el que s’hi manifesta és la força del sobirà o dels sobirans de dictar normes, independentment de les normes que dictin. És a dir, en un estat d’excepció no hi ha només en joc la implementació d’un conjunt de normes provisionals, sinó també la manifestació de la força de llei deslligada de la seva aplicabilitat concreta.

El debat a l’altra banda dels Pirineus té lloc entre els detractors de l’estat d’emergència, que al·leguen que declarar-lo i mantenir-lo implica una pèrdua dels drets individuals i col·lectius fonamentals i que insten el president de la República Francesca a mantenir la paraula de posar-hi fi el dia 26 de juliol, i els seus defensors aferrissats, que sostenen que la prolongació de l’estat d’emergència és ara un mal menor i necessari per poder retornar a l’ordre normal de les coses.

L’any 2015 ha estat escenari de moltes desgràcies i d’una pila d’injustícies. La noció de catàstrofe comprèn els mals inevitables, fruit de la mala sort, i la d’injustícia inclou els mals que podrien evitar-se. Una empresa pendent que valdria la pena emprendre aquest any que començaés identificar correctament quan el que tenim davant és una injustícia i no una desgràcia, perquè només si som conscients que alguns dels mals que succeeixen a la humanitat tenen responsables, és a dir, són injustícies, podrem evitar-los.