<![CDATA[Ara.cat - Isabel Muntané]]> 10 <![CDATA[Rocío Carrasco, una de les nostres?]]>

Fa temps que sabem identificar la violència directa, la violència física i les violències sexuals. Ara també som capaces d’identificar l’assetjament sexual en l’àmbit laboral i la violència psicològica, la més difícil de reconèixer per qui la pateix i encara més difícil de provar davant la policia i els jutjats. Una violència que mina l’autoestima i que ens converteix en dones submises, insegures i anul·lades. Si som capaces d’identificar aquestes violències, ha estat gràcies a dones que han trencat el silenci i han exposat el seu cos a l’opinió pública. Parlo d’Ana Orantes, parlo de la noia violada per un grup d’homes a Pamplona, parlo de Nevenka Fernández i parlo de Rocío Carrasco. Sí, de la que fins ara coneixíem com a Rociíto i que ara ja és Rocío Carrasco. L’hem deixat d’infantilizar i l’hem convertida en una dona amb nom i cognoms. Però hem estat nosaltres? No. Nosaltres només hem recollit el fruit de la seva valentia, del seu procés de reconstrucció. D’una dona a qui el seu entorn no va creure ni ajudar. Potser no ho sabien, potser no s’hi atrevien, potser dubtaven. D’ella i de tantes dones sotmeses a un maltractador. I ara, fins i tot des del feminisme, se la qüestiona. ¿Potser perquè no és una de les nostres?

]]> <![CDATA[Dones diverses, dones iguals]]>

“Volem representar la nova generació de migrants catalanomusulmana, que ha nascut i crescut aquí, i amb noves aspiracions més enllà d’etiquetes”. Són les paraules de Najoua Hachimi, secretària de Chabab Al Amal, una associació de joves musulmanes de les Terres de Lleida. Ella i les seves companyes són nascudes i crescudes a Catalunya, però han de continuar suportant els estigmes viscuts per les seves mares pel simple fet de ser llegides com a racialitzades o per portar un cognom estranger. Per què les tractem com a hostes i no com a veïnes? Ens ho respon l’escriptora i activista bell hooks: “A les dones d’altres races se les percep sempre com les altres, com a éssers deshumanitzats que no encaixen sota la categoria de dona”. I quan al racisme li travessa l'eix de discriminació per ser jove, la violència social, laboral i institucional s'incrementa exponencialment.

]]> <![CDATA[El sistema còmplice construeix i protegeix els violadors]]> La interlocutòria que ha deixat en llibertat provisional els cinc violadors de Pamplona és un avís de desprotecció i de por cap a les dones. Un cop, també, contra el moviment feminista ben articulat, present als carrers i als mitjans de comunicació. Un cop que no hauria d’haver-nos sorprès perquè és la conseqüència lògica d’una sentència que no reconeixia l’agressió en grup –nosaltres llegim 'violació'– malgrat totes les proves. Però ni aquest avís ni els insults i les amenaces que rebem i que sempre es dirigeixen cap al nostre cos violable faran callar un moviment feminista que ja fa temps que ha dit prou. N’estem fartes i no volem assumir decisions judicials i polítiques que ens menystenen. Unes decisions que no tenen en compte la dimensió social del dret en un cas que crea alarma social i que situen els drets dels agressors condemnats per sobre dels drets de l’agredida.

]]> <![CDATA[La normalització de la cultura de la violació]]> L’inici del judici contra els cinc violadors d’una noia a Pamplona és una mostra clara i fefaent de com la nostra societat viu immersa en una cultura de la violació permesa, consentida i normalitzada. Les primeres sessions han demostrat com les violències sexuals que patim les dones s’excusen, es toleren i fins i tot es poden perdonar. La cultura de la violació està tan arrelada a la nostra societat, també en l’àmbit judicial, que a força de viure-la i patir-la es fa invisible i es legitima. Tant és així que no ens escandalitzem ni veiem una resposta contundent del poder polític quan les xifres són esgarrifoses: cada vuit hores una dona és violada a l’estat espanyol, i això que només es denuncia una de cada sis violacions.

]]> <![CDATA[Últim avís per a un pacte d’estat contra la violència de gènere]]> Afinals de setmana es presentarà a votació el dictamen de la subcomissió del Congrés sobre el pacte d’estat contra la violència de gènere, que ha rebut 600 propostes de l’Observatori contra la Violència Masclista, en què han treballat ajuntaments, comunitats autònomes i més de 40 associacions de dones i feministes. Però la confiança en aquest informe és mínima si tenim en compte que aquesta subcomissió ha patit nombrosos ajornaments, s’han qüestionat un nombre significatiu de les més de 80 compareixences i s’ha ampliat fins a tres vegades el termini per a l’informe final.

]]> <![CDATA[Violència masclista: parlem clar]]> El tractament de les violències masclistes als mitjans de comunicació incorre encara en cobertures inadequades i parcials. Estudis com el de l’Observatori Origen del 2016 mostren que els feminicidis apareixen sovint en clau de crònica de successos, com un fet aïllat i descontextualitzat, sense esmentar que són la conseqüència més greu del masclisme. L’ús indegut del llenguatge amb termes com “violència familiar” o “domèstica” impedeix veure el que hi ha darrere: una relació desigual i una forma de control de la dona. També és habitual responsabilitzar-ne la víctima, fent èmfasi en si havia denunciat o no, i utilitzar expressions com “crim passional” que comporten un efecte indirecte exculpatori.

]]> <![CDATA[Ciberassetjament masclista: internet també té gènere]]> El ciberassetjament masclista és una de les expressions de violència que tot i provocar un dany emocional enorme sobre la dona que el pateix encara no rep la resposta institucional desitjable. Les difamacions, els insults, les amenaces de violació i d’assassinat a través de Twitter i Facebook o en els comentaris dels articles online dels mitjans de comunicació exercits per desconeguts són força habituals quan les dones, i les periodistes en particular, expressen les seves idees des del feminisme. Aquests atacs són especialment perillosos pel fet que l’assetjador es parapeta en l’anonimat i la impunitat de perfils falsos, fàcils d’esborrar, difícils de localitzar i encara més difícils de perseguir judicialment. La reforma del 2015 del Codi Penal recull una regulació molt genèrica per a aquests delictes a la xarxa, de manera que les amenaces de caràcter sexual queden regulades pels articles 169, 170 i 171 i les calúmnies i insults pels articles 205, 206, 208 i 209 relacionats amb delictes contra l’honor. Si es demostra que el delicte incorre en discriminació per motius de gènere, aleshores es pot aplicar l’agreujant per raó de gènere regulat a l’article 22 del Codi Penal, i la Fiscalia de Delictes d’Odi i Discriminació pot personar-s’hi com a acusació. El cas és que fins ara hi ha hagut poques sentències condemnatòries perquè també són pocs els casos que arriben als jutjats a causa de la dificultat del procediment penal.

]]> <![CDATA[El poder de l’opinió i la seva construcció social]]> La manca de representació de les dones als espais d’opinió dels mitjans que visibilitzem des del col·lectiu #OnSónLesDones no és un tema secundari. És una de les expressions més sibil·lines de les violències simbòliques amb les quals convivim amb excessiva tolerància. Des del moment que no se’ns dona espai per exposar les nostres opinions, anàlisis, reflexions..., se’ns està negant la capacitat com a subjectes de coneixement i generadores de mirades crítiques. I, en conseqüència, s’alimenta l’imaginari col·lectiu sexista travessat per una visió androcèntrica del món i de tot allò que la societat i el poder consideren important. Ens manté a les dones situades en l’alteralitat de la qual parlava Simone de Beauvoir. I des d’aquí se’ns nega la capacitat d’agència.

]]> <![CDATA[La veu de les dones víctimes de feminicidi]]>

Les agressions i vexacions sexuals, les violacions i els feminicidis són diferents expressions de la mateixa ideologia masclista. Una ideologia que té per finalitat última continuar sotmetent la dona i fer-la callar.

]]>