El president Jordi Pujol és el mandatari català que més ha escrit i sobre el qual més s’ha escrit de tota la història de Catalunya. Des que en el contínuum dels segles XII i XIII podem considerar que aquesta paraula designa alguna cosa més que una ombra en un mapa, que no hi ha comte, rei o president de la Generalitat antiga o contemporània a qui hagi ocupat tant explicar el seu projecte polític i la seva persona.

“Soc Barack Obama. Acabo de llegir Team of rivals i ens hem de veure”. Quan va penjar el telèfon, la historiadora Doris Kearns Goodwin a penes tenia referències d’aquell jove senador d’Illinois que competia en les primàries demòcrates per ser el candidat a la presidència dels Estats Units. Era la primavera del 2008 i el seu retrat de mil pàgines sobre la presidència d’Abraham Lincoln i els homes que conformaven el seu gabinet entre 1861 i 1865, publicat tres anys abans, ja s’havia convertit en una obra de referència.

Noranta anys després, la proclamació de la República ressona encara amb força a Catalunya. Tal com els retrats en blanc i negre dels antics alumnes de l’Acadèmia Welton parlen als xicots d’El club dels poetes morts a través de la veu del professor Keating, les imatges de Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat dirigint-se a la gernació interpel·len els polítics del present.

Malgrat les dificultats per formar govern, Esquerra ha reiterat que no hi ha altra majoria possible que la que passa per l’acord amb Junts per Catalunya. L’alternativa amb el PSC no és factible perquè el partit de Salvador Illa es presenta com el primer garant del constitucionalisme i en la campanya electoral no va plantejar més opció que “passar pàgina” al Procés i resumir la carpeta catalana a desenvolupar l’Estatut de 2006.

L’any 1987 Convergència i Unió, en el marc de l’aprovació de les lleis d’ordenació territorial al Parlament, va abolir la Corporació Metropolitana de Barcelona. L’enuig de Pasqual Maragall va ser majúscul. L’alcalde, que pretenia transformar l’estructura franquista en un govern metropolità, va demanar a l’executiva del PSC portar les lleis d’ordenació al Tribunal Constitucional. Es va quedar sol, amb el seu germà defensant-ho.

"El 14 d’abril de 1931 la mare ens posava el pijama i va arribar el pare i va dir no, no, vesteix-los, que hi ha una gentada i vull anar a veure-ho”. Josep Fornas Martínez, traspassat el 4 de gener als 96 anys, explicava així el seu bateig polític, amb sis anys, quan l’havien dut en taxi a la Rambla i havia sentit “Visca Macià! Mori Cambó! Visca la República!”.

Encara que de vegades parlés de “federalisme càlid”, l’Ernest Lluch no es considerava federalista. Després de nombroses lectures i de l’experiència derivada de la praxi política a Barcelona, València i Madrid com a membre del PSPV i del PSC, diputat a Corts i ministre de Sanitat i Consum (1982-1986), Lluch va imaginar un projecte per a Espanya que, sense necessitat d’un nou procés constituent però descabdellant la Constitució i els estatuts d’autonomia -de manera notòria els de Gernika i Sau-, acomodés la majoria de ciutadans dels respectius territoris a l’Estat i aconseguís que el deixessin de veure com un mer aparell administratiu aliè per sentir-se’l propi.

A Escòcia les enquestes sobre la independència situen de percentatge mitjà uns resultats inversos als que va deixar el referèndum del setembre del 2014 –44% pel sí i 55% pel no—. En la darrera, d’Ipsos MORI per al canal escocès STV, el sí arriba al 58% i des de finals de març, segons el setmanari nord-americà Politico, no n’ha aparegut cap en què el no s’imposés: la gestió de la pandèmia del govern de Nicola Sturgeon enfront de la de Boris Johnson ha impulsat l’independentisme. ¿Aconseguirà Escòcia, però, constituir-se en estat?

"La solució definitiva del problema català dependrà en última instància del grau de bona voluntat del govern espanyol i de la seva comprensió de les reivindicacions catalanes". Encara que el primer es pot forçar i al segon ajudar-hi, la reflexió que el lingüista vienès Anton Sieberer va fer a Catalunya contra Castella l’any 1936 es manté vigent. No en va Jaume Vicens Vives va considerar “la millor interpretació del moviment catalanista” l’assaig que aquest mes Pòrtic publica per primera vegada en català.

Des que va recuperar el lideratge del PSOE, Pedro Sánchez ha provocat moltes nits d’insomni a la vella guàrdia socialista. Aquest estiu, amb l’afer de l’expulsió d’Espanya de Joan Carles I, també en causa entre aquells que pateixen per la monarquia. Aquest neguit l’ha expressat Fernando Ónega a "La Corona, en mans del PSOE" (La Vanguardia, 23 d’agost). L’exresponsable de premsa d’Adolfo Suárez es pregunta si Sánchez és creïble quan s’erigeix en “defensor i garant del pacte constitucional” perquè considera que tractant-se d’ell “res es pot descartar”.

“No soc monàrquic, soc joancarlista”. L’expressió, repetida en tota mena de contextos i segments socials, empresarials i polítics, sintetitza l’essència de la monarquia constitucional espanyola. Com va expressar en aquest diari l’historiador Xavier Casals a mitjans de juliol, la manca de condicions per empeltar la Corona instaurada per Francisco Franco el 1975 en la Restauració o en Alfons XIII va convertir Joan Carles I en el mite fundacional d’una monarquia que va permetre que Espanya deixés enrere la dictadura, aleshores una excepcionalitat europea acabades la grega i la portuguesa.

“És aleshores quan Companys amenaçà d’exiliar-se -ell i el seu govern- a França!” D’aquesta manera succinta, Jaume Miravitlles esmenta a les seves memòries ( Gent que he conegut, premi Josep Pla 1979), un pensament molt poc conegut del president de la Generalitat durant la Guerra Civil.

“Els Fets del Palau no haurien estat res si no haguessin estat la porta que va obrir la detenció de Jordi Pujol”. Així s’expressava fa vuit anys a El Món Josep Espar Ticó, que el vespre del 19 de maig del 1960 -fa seixanta anys- va començar a entonar al Palau de la Música Catalana El cant de la senyera en el concert del centenari del poeta Joan Maragall. Davant la prohibició franquista que l’acte es clogués amb l’himne substitutiu d’ Els segadors, un magma de joves de plataformes catalanistes com Cristians Catalans va optar per protestar entonant-lo de tota manera.

En Carles, el nom fictici d’un cas real, no sabrà mai de què va morir el seu pare. Septuagenari, feia mesos que estava ingressat en un sociosanitari de Barcelona. Des que es va decretar l’estat d’alarma que els seus responsables no van deixar que la seva esposa i els seus dos fills el visitessin. A penes hi havien parlat per telèfon perquè, per la seva malaltia, moltes estones li marxava el cap. Se’ls comunicava el seu estat, sovint després d’haver d’insistir, per persona interposada. Fa uns dies van traslladar-los que, de sobte, havia empitjorat. L’endemà era mort.

Com més gran és una crisi més evidents són les posicions enfrontades, més esforços propagandístics per afermar la raó pròpia i més fortes les lleialtats i deslleialtats envers les parts. El 12 de març Miquel Iceta va expressar que la col·laboració entre les autonomies i el ministeri de Sanitat era “una demostració de la virtut dels sistemes federals, en què diversos nivells de govern són capaços de col·laborar per la màxima eficàcia”.

El míting de Carles Puigdemont d’aquest dissabte enceta la precampanya de les eleccions al Parlament. Han passat més de dos anys des que en la dels comicis del 21-D va plantejar a l’agència ACN que si guanyava tornaria per ser investit. Un Verkami polític que va permetre a Junts per Catalunya superar Esquerra Republicana, però que va incomplir. No pas perquè ERC no li ho facilités a la cambra catalana, sinó per l’evidència que si ho feia seria detingut.

Malgrat que Esquerra Republicana no ha fet encara les paus amb el president Josep Tarradellas, la negociació bilateral que pretén entre la Generalitat i el govern d’Espanya és l’essència doctrinal del tarradellisme. En la història recent de Catalunya tenim tres moments –les negociacions Suárez-Tarradellas de 1977 i dels Estatuts de 1979 i 2006– dels quals podem extreure uns apunts, que no asseguren reeixir en l’acord però que poden estalviar que les parts acabin per no agradar-se, tal com el president Jordi Pujol va judicar la tramitació del darrer Estatut.

“Només qui salti del cap del lleó demostrarà la seva vàlua”, diu l’Indiana Jones al límit del precipici en la darrera de les proves que a la pel·lícula L’última croada l’ha de dur al Sant Grial. Davant seu no veu cap passarel·la, tanmateix, si no confia en ell mateix, no aconseguirà el calze sagrat que guarirà el seu pare agònic.

[Consulta tots els resultats de les eleccions generals 2019]