Un cartell que diu “Welcome to the Gross Happiness Country” et dona la benvinguda a l’aeroport internacional de Paro, al Bhutan. Al costat hi ha un gran retrat dels reis i un avís que recorda que en tot el país està prohibit fumar i que la velocitat màxima és de 50 quilòmetres per hora. Si hi afegim que en aquest petit país de 800.000 persones no van autoritzar la televisió ni internet fins al 1999, queda clar que Bhutan és un país diferent.

Babilònia, Nínive, Bagdad, Ur, Mesopotàmia, la mort d’Alexandre el Gran, el desert d’Aràbia, els àrabs dels aiguamolls, els rius Tigris i Eufrates, el jardí de l’Edèn, les ciutats santes del xiisme... Tot plegat fa que un viatge per l’Iraq sigui avui com un viatge en el temps, un viatge que ens transporta als inicis de la història, quan es fundaven les primeres ciutats, quan es construïen els majestuosos zigurats i els murs de Babilònia, quan naixia l’escriptura cuneïforme i, posats en terreny bíblic, quan Adam i Eva vivien lliurement al Jardí de l’Edèn.

Dormir al castell de la Rapunzel, seguir el rastre del flautista d'Hamelín o del baró Münchhausen per unes poblacions de postal són alguns dels al·licients que pots viure si viatges per l’anomenada Ruta Alemanya dels Contes, inspirada en els germans Grimm. Immers en un paisatge idíl·lic, voltat de camps verds, boscos i rius, el viatger pot recórrer amb cotxe més de cinc-cents quilòmetres enmig de referències a contes que formen part de l’imaginari popular.

Carrers estrets i foscos amb roba estesa a les finestres, motoristes que pugen a les voreres sense reduir la velocitat, joves amb aspecte de pinxos que vigilen les cantonades, piles de deixalles i façanes escrostonades, esglésies i capelletes amb imatges de San Gennaro i de la Madonna cobertes de flors, i pizzeries amb quatre taules on sempre tenen “la millor pizza” i retrats de Maradona, Sophia Loren i l’actor còmic Totó. Aquesta podria ser una primera impressió de Nàpols, una ciutat caòtica amb molta vida al carrer i un toc oriental sobre la qual plana sovint l’ombra de la Camorra.

La primera vegada que vaig sentir parlar de l’arxipèlag d’Okinawa em vaig imaginar unes illes llunyanes, perdudes en la immensitat de l’oceà Pacífic. Un viatge recent m’ha fet adonar que són llunyanes fins i tot des del Japó, el país al qual pertanyen. De Tòquio a Naha, la capital de les illes, trigues dues hores i mitja en avió. Si prefereixes anar-hi en vaixell des de la ciutat de Kagoshima són vint-i-cinc hores. I és que aquestes illes de clima subtropical estan molt més a prop de Taiwan que de les illes principals del Japó.

Fa poc que he tornat del cap Nord, de l’extrem septentrional del continent. M’ha agradat veure com, en el camí en cotxe des de Rovaniemi (Finlàndia), les fulles dels arbres ja groguejaven i la llum esbiaixada de la tardor envernissava amb tons daurats els paisatges hipnòtics de Noruega. Era la quarta vegada que hi anava i m’hi he trobat molt poca gent. “La setmana que ve tanquem –em va dir un noruec que lloga cabanyes al poblet de Skarsvåg, a prop del cap–. Aviat nevarà i ja no s’hi podrà arribar en cotxe”.

Aquesta és una història que comença fa més de setanta anys en un país llunyà, Papua Nova Guinea, a l’altra banda del món. Va ser el 1948 quan el pare Xavier Vergés Calafell (Argentona 1917–Barcelona, 2004) va anar a aquesta illa a fer de missioner de l’orde del Sagrat Cor. Es va instal·lar a Inawaia, un poblat de la tribu dels mekeo situat a uns dos-cents quilòmetres de la capital, Port Moresby. No era gens fàcil arribar-hi en aquell temps, ja que es troba en una zona de selva humida que sovint s’inunda, i tampoc li va ser fàcil acostumar-s’hi. “La primera impressió va ser bastant depriment”, recordava en una entrevista el 1987. “Els mekeo vivien en cabanyes de troncs i palla, la higiene era molt deficient, anaven esparracats...”.

A questa és una història que comença fa més de setanta anys en un país llunyà, Papua Nova Guinea, a l’altra banda del món. Va ser el 1948 quan el pare Xavier Vergés Calafell (Argentona, 1917 - Barcelona, 2004) va anar a aquesta illa a fer de missioner de l’orde del Sagrat Cor. Es va instal·lar a Inawaia, un poblat de la tribu dels mekeo situat a uns dos-cents quilòmetres de la capital, Port Moresby. En aquella època no era gens fàcil arribar-hi, ja que es troba en una zona de selva humida que sovint s’inunda, i tampoc li va ser fàcil acostumar-s’hi. “La primera impressió va ser bastant depriment”, recordava en una entrevista el 1987. “Els mekeo vivien en cabanyes de troncs i palla, la higiene era molt deficient, anaven esparracats...”

Quan et penses que ja has vist tots els colors del verd, encara queden les illes Fèroe. Als pocs minuts d’aterrar al petit aeroport de l’illa de Vágar, quan estàs circulant per una carretera mig esborrada per la boira, el verd ja ha aparegut amb totes les seves varietats. És un verd nou, esplèndid, lluminós, que sorprèn perquè encatifa el país de dalt a baix, des de la vora del mar fins al cim de les muntanyes. En alguns casos, fins i tot les teulades de les cases tenen gespa, com si s’haguessin fos amb el paisatge.

Hi ha més de mil illes a Grècia, i si comptem també els illots podem arribar fins a les sis mil. Són tantes que no és fàcil decidir a quines vols anar. Si ens limitem a les habitades, la xifra baixa a unes cent setanta, però segueixen sent moltes illes. En general, els turistes es conformen visitant les de més renom (Santorini, Míkonos, Creta, Rodes, Corfú...), però una altra manera d’explorar-les consisteix en no tenir pressa i començar per les illes del golf Sarònic, les més properes a Atenes. Aquest viatge inicial pot incloure l’illa d’Hidra, on Leonard Cohen tenia casa; Spetses, on es pot seguir el rastre de l’heroïna Bubulina i de la novel·la El Mag, de John Fowles; la petita Poros, enganxada a la costa del Peloponès, i Egina, una illa que van dominar els catalans entre els anys 1317 i 1451 i on durant un temps es va guardar la relíquia del cap de sant Jordi.

E l pintor Miquel Barceló (Felanitx, 1957) em rep a l’entrada de casa seva amb els pantalons tacats de pintura, els cabells esbullats i un somriure afable. La possessió de Sa Devesa de Farrutx, antic vedat de caça del rei Jaume II, està situada en un lloc impressionant, a mig pendent de la muntanya i per damunt de la Colònia de Sant Pere, amb vistes espectaculars sobre la badia d’Alcúdia i amb les muntanyes del puig des Farrutx (522 metres) i d’en Xoroi (489 metres) cobrint-li les espatlles.

Feia temps que tenia ganes de tornar a Moçambic. Diguem que hi tenia un assumpte pendent. Havia anat a Ilha de Moçambique el maig del 2003, ara fa prop de vint anys. Em va encantar, aquella població situada en una petita illa enganxada a la costa de l’Índic en què conviuen esglésies, temples hindús i mesquites, a més de les cases de pedra del període colonial, uns carrers envaïts de sorra i decadència i un poblat de pescadors amb casetes fosques amb la teulada de palla. Em va agradar molt, però quan ja n’havia marxat em vaig adonar que havia perdut una bossa amb totes les fotos del viatge. Em va envair una gran frustració, esclar, però quan me’n vaig lamentar a un amic moçambiquès em va donar una resposta típicament africana: “Millor. Així hi hauràs de tornar”.

Daniel Olivella (Vilafranca del Penedès, 1961), propietari d’un restaurant a Austin (Texas) i autor del llibre Catalan food. Culture and flavors of the Mediterranean, se’n va anar als Estats Units el 1979, quan tenia només divuit anys. Hi anava amb la intenció de ser músic i durant uns anys va estudiar per ser saxofonista al Conservatori de Música de Chicago. Mentrestant, per guanyar-se la vida treballava al restaurant del seu oncle. Amb el temps, però, la passió per la cuina es va acabar imposant a la de la música.

S’ha mort Javier Reverte, s’ha mort un excel·lent escriptor de viatges, s’ha mort un bon amic. Tenia 76 anys i, diguin el que diguin les estadístiques, era massa jove, potser perquè, malgrat el càncer que feia mesos que el torturava, encara continuava parlant de fer més viatges i d’escriure més llibres. Al començament del seu últim llibre, Suite italiana, ja va deixar escrit, però, que potser aquest seria el seu últim viatge, el seu últim llibre.

S i haguéssim de triar una ciutat que hagi viscut a fons les commocions del segle XX a Centreeuropa, podria ben bé ser Lviv, a Ucraïna. És cert que Viena, Praga i Budapest li passen al davant pel que fa a importància històrica, però Lviv té l’avantatge d’haver-se conservat en bona part tal com era fa cent anys i d’haver patit com cap altra ciutat l’enfonsament de l’Imperi Austrohongarès. Abans de la Primera Guerra Mundial, Lviv era una ciutat multicultural on convivien polonesos, ucraïnesos, alemanys, grecs, jueus i armenis, però les dues grans guerres van portar canvis al mapa d’Europa i entre 1914 i 1945 Lviv va canviar fins a vuit vegades de mans: de ser la capital de la Galítsia, una de les províncies de l’Imperi Austrohongarès, el 1918 va ser integrada a Polònia; amb la Segona Guerra Mundial va passar el 1939 a mans soviètiques i dos anys després a Alemanya. El 1944, en un altre gir de la història, va ser inclosa dins les fronteres d’Ucraïna, on encara continua.

No falla: tan bon punt dius que te’n vas uns quants dies a Romania, surt algú que et parla de vampirs, de castells i del comte Dràcula. Els tòpics són insistents, però hi ha una altra Romania, lluny del Danubi i de Bucarest, que val la pena visitar sense haver de recórrer a la sanguinària societat formada per Dràcula i els seus amics. És una Romania muntanyosa que val molt la pena conèixer i que conserva una vida rural que recorda com era la del nostre país no fa tants anys, abans que la maquinària envaís el camp i transformés les garbes i els pallers tradicionals en cilindres gegants de palla compactada que semblen artefactes vinguts d’un altre planeta.

La regió autònoma de Xinjiang, dominada pel desert del Taklamakan, està situada al nord-oest de la Xina, entre Mongòlia i el Tibet, i fa 1.660.000 quilòmetres quadrats, una enormitat. La majoria dels seus habitants són uigurs, una ètnia de religió musulmana i llengua túrquica que té problemes per preservar la identitat en una Xina dominada per l’ètnia han. No és fàcil viatjar-hi per lliure, però fa uns mesos vaig tenir la sort d’anar-hi amb tres amics, entre ells la Gao, una xinesa espavilada que ens va ajudar a salvar tots els obstacles del viatge. Quin interès té Xinjiang per al viatger? Doncs entrar en contacte amb els uigurs, visitar la mítica Kaixgar i endinsar-se en el desert del Taklamakan, voltat per tres altes serralades (les Muntanyes Celestials, el Pamir i el Karakoram) i pel desert del Gobi. Taklamakan, per cert, vol dir “hi entraràs però no en sortiràs”, un nom que deixa ben clar que no es tracta precisament d’un lloc agradable.

Hi va haver un temps en què la gent estiuejava. Els que s’ho podien permetre tancaven el pis de Barcelona o d’on fos, i tota la família se n’anava de vacances a la torre de la costa o de la muntanya per fugir de la calor. S’hi estaven tot el temps que duraven les vacances escolars, que era si fa o no fa tot l’estiu. Solien marxar pels volts de Sant Joan i tornaven per la Mercè. Eren els mesos d’estiueig, un parèntesi deliciós en què es feia vida a l’aire lliure al ritme tranquil de les bicicletes, es freqüentava el casino del poble, es ballava a l’envelat per la festa major i les hores passaven més a poc a poc.

L'Iran és un país fascinant, amb paisatges exòtics i ciutats antigues que et traslladen als temps meravellosos de l’Imperi Persa, d’Alexandre el Gran i de la Ruta de la Seda. Sí, ja sé que el president Bush va acusar l’Iran el 2002 de formar part de “l’Eix del Mal”, i que sovint és demonitzat per Occident, però val la pena viatjar-hi per desfer prejudicis.

L'escriptor barceloní Eduardo Mendoza, que el dia 20 rebrà a Madrid el premi Cervantes, concedit pel ministeri de Cultura per la seva trajectòria literària, ja fa uns anys que viu a Londres “com un jubilat feliç”. Allà no concedeix entrevistes i disfruta veient com cada dia, quan es lleva, té l’agenda completament lliure de compromisos. Li agrada sentir-se estranger en una ciutat que coneix molt bé però que no és la seva, i anar a actes culturals, a passejar, a fer una cervesa al pub del barri o a dinar o a sopar amb els amics. Aprofitant una visita a Barcelona, ens trobem a la cafeteria d’un hotel de l’Eixample per fer un repàs de les diferents ciutats on ha viscut.