Les respostes a aquesta pregunta poden ser diverses, i tanmateix jo n’aventuro una: sense pressupostos es pot administrar, però no governar. La distinció entre aquests dos conceptes no és menor. Administrar equivaldria a garantir el funcionament ordinari dels serveis públics i la continuïtat de les polítiques públiques que ja estan endegades. En canvi, governar comporta marcar prioritats, transformar el present i preparar el futur. Per administrar no cal un govern, n’hi ha prou amb els empleats públics. Per governar en el sentit que he esmentat sí que cal un govern.

Érem just a l’entrada del Teatre Victòria, a Barcelona, per celebrar el vintè aniversari del programa Polònia, quan una persona em va comentar més o menys el següent: “Amb l’excepció del Regne Unit, a tota la resta d’Europa no hi ha cap programa de sàtira política que hagi aguantat tant com el Polònia”. La frase em va impactar, no pels mèrits innegables dels que fan el programa des de fa dues dècades, sinó perquè descrivia la singularitat d’un tarannà català que es mostra capaç de riure's d’un mateix, signe inequívoc de salut democràtica.

Recentment vàrem conèixer l’acord assolit entre ERC i el govern espanyol sobre el tema sempre controvertit del finançament. D’entrada resulta molt rellevant fer notar que es tracta d’un pacte entre un sol partit i el govern de Pedro Sánchez. Tenint en compte que aquest partit, ERC, només té set diputats a Madrid, la primera conclusió de tot plegat apareix com a força evident: si altres partits no s’hi sumen, l’acord quedarà en paper mullat. Partint de la base que ni el PP ni Vox s’hi afegiran, la partida queda oberta a altres formacions polítiques, fonamentalment totes aquelles que varen fer possible el govern del president Sánchez.

S’acaba un any i n’encetem un altre. Són moments, tant en el pla personal com en el col·lectiu, de fer balanç i de formular nous propòsits. Per al nostre país, Catalunya, el 2025 ofereix un balanç ambivalent. Alguns aspectes són clarament positius, d’altres no ho són tant, i n’hi ha de francament adversos.

Aquesta setmana, finalment, ha començat el judici que afecta el president Pujol, els seus fills i algunes persones més que han estat involucrades en la causa. D’entrada em venen al cap tres preguntes, per a les quals avanço unes primeres respostes.

Els forts corrents migratoris que estan experimentant la majoria dels països occidentals desenvolupats impacten directament sobre les seves societats. Aquest impacte no és de baixa intensitat, ans al contrari, està provocant moviments socials profunds que es tradueixen en alteracions rellevants dels seus mapes polítics. El creixement electoral de partits de dreta radical que s’està estenent per molts països d’Europa n’és la prova més evident, i alhora més punyent.

El dia 30 de setembre de l’any 2005 es va segellar un gran pacte de país que va fer possible el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El context d’aquell moment es podria resumir així: hi havia bonança econòmica, a Catalunya governava el primer tripartit amb Pasqual Maragall de president, CiU era la primera força del Parlament amb 46 diputats després d’haver guanyat les eleccions contra tot pronòstic, i a Espanya governava el PSOE de Rodríguez Zapatero després de la guerra de l'Iraq i dels atemptats terroristes del metro de Madrid. I una dada afegida, no pas menor: Zapatero havia promès solemnement que avalaria l’Estatut que sortís del Parlament català.

Cristóbal Montoro ha estat un home poderós en el marc de l’Estat. Dos cops ministre d’Hisenda, en els governs d’Aznar i Rajoy, en alguns moments acumulant més funcions rellevants, com per exemple les de Funció Pública o la de Relacions amb les Administracions Territorials, és a dir, tot allò relacionat amb treballadors públics, autonomies i corporacions locals. Ara descobrim, o més ben dit confirmem, que a banda de ser un home poderós ha estat també un personatge tenebrós.

Abans d’argumentar el títol d’aquest article, que pretén explicar les raons per les quals el BBVA hauria d’avortar l’opa sobre el Banc Sabadell, vull subratllar dues premisses que no són de cap manera menors: la primera és que el banc d’origen basc té tot el dret a intentar comprar un altre banc. Aquest dret no només deriva d’un marc legal que ho fa possible, sinó que descansa en la lògica de mercat; qualsevol pot pretendre adquirir un competidor, si aquest accepta ser comprat. La segona premissa consisteix a afirmar que són els propietaris del Banc Sabadell, i només ells, els que tenen la potestat de vendre o de rebutjar l’operació.

Aquests darrers dies hem assistit a un d’aquells episodis que fan que la política sigui miserable, en lloc d’útil i virtuosa, que és el que hauria de ser. Em refereixo a la impúdica i vergonyosa campanya del PP i dels sectors típicament reaccionaris de l’estat espanyol per dinamitar que el català tingui l’estatus que mereix com a llengua oficial de la Unió Europea. Quan el PP olora sang al cos de l’adversari, es llança com un tauró per desmembrar-lo i destrossar-lo. Dissortadament, no es tracta d’una actitud nova. Recorda, fil per randa, el seu abraonament contra l’Estatut de Catalunya, ara fa vint anys, recollint signatures per tota la geografia espanyola per esquarterar una iniciativa política que tenia majoria a les Corts i que després seria aprovada pel poble català via referèndum. Aleshores es tractava de fer fora Rodríguez Zapatero de la Moncloa, avui es tracta de fer el mateix amb Pedro Sánchez.

Quan escric aquestes línies encara es desconeix la causa que va provocar la gran apagada de dilluns i la paralització de tota la península Ibèrica. Sigui quina sigui aquesta causa, o causes, les conseqüències són d’una extrema gravetat i la percepció de vulnerabilitat és enorme. Una sensació que, si girem la vista enrere, tanmateix, no resulta tan nova. Només en els darrers quinze anys hem viscut situacions de diversa tipologia que han demostrat fins a quin punt som vulnerables, malgrat pertànyer al món més desenvolupat.

El dilluns d’aquesta setmana començava amb la difusió al programa El món a RAC1 d’uns nous àudios sobre la denominada operació Catalunya. A banda de l’inefable comissari Villarejo, aquest cop les protagonistes eren María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho. La gravació data de l’any 2014, en plena eclosió del moviment d’autodeterminació català. En aquella època, Villarejo era comissari de la Policia Nacional, en actiu, i les dues dirigents polítiques concentraven un poder considerable: Cospedal era la secretària general del PP a escala espanyola, i Sánchez-Camacho presidia el PP català. La primera feia i desfeia a Espanya, la segona a Catalunya. Recordem, com a dada molt rellevant, que eren els anys en què el PP governava a Espanya amb majoria absoluta, amb Rajoy de president.

El mes de gener d’enguany el Banc de Sabadell decidia tornar la seu a la seva ciutat natal, de la qual sempre n’ha portat el nom. Poques setmanes després, la Fundació La Caixa i el seu braç patrimonial, Criteria, seguien els passos de l’entitat financera vallesana. La primera valoració que cal fer-ne resulta òbvia: es tracta d’una bona notícia, d’un pas positiu. Sempre hi haurà veus contràries, però la majoria de la població aplaudeix aquest tipus de decisions. I desitja que n’hi hagi més, en la mateixa direcció.

Escric aquestes línies a tomb de la forta polèmica que ha presidit la no aprovació de l’anomenat decret òmnibus del govern central, que incloïa l’actualització de les pensions i els ajuts al transport públic, entre altres qüestions rellevants. Més enllà del soroll i de l’enrenou creats, el primer missatge que cal enviar és que si el govern espanyol vol que aquestes mesures s’aprovin, es farà. Partits que han votat contra el decret ja han deixat clar que estan a favor de les mesures de més contingut social, i per tant la majoria està assegurada si es fan les coses bé.

Acaba l’any 2024 amb el problema d’accés a l’habitatge en el frontispici de les preocupacions de moltes persones. La situació no és nova, però les dimensions del problema s’engrandeixen, la situació es fa insostenible per a determinats col·lectius i les perspectives de solució són, com a mínim, incertes.

Parlar de projecte convergent quan l’eina que el va fer possible, Convergència Democràtica de Catalunya, ja no existeix, pot semblar incoherent i fins i tot agosarat. Tanmateix, crec que no només és possible parlar-ne, sinó que és necessari fer-ho des de la perspectiva de la Catalunya d’avui.

El dia 9 de novembre del 2014, diumenge, Catalunya votava per primer cop sobre la seva independència. Aquell dia coincidia amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, un enderrocament que es convertiria per sempre en un potent símbol de llibertat. Amb la primera consulta sobiranista, els catalans transmetien també el seu anhel de llibertat, i la seva determinació per exercir el dret natural de les nacions a decidir el seu futur col·lectiu.

Fa uns mesos vàrem conèixer les intencions d’un gran banc espanyol, el BBVA, per comprar un banc de matriu catalana, el Sabadell. Aquest últim va qualificar l’operació d’hostil, és a dir, feta de forma poc amigable, sense acord previ ni consens. L’operació està en marxa, i té un final incert.

Des de mitjan agost, amb l’elecció del president Salvador Illa, s’ha encetat una nova etapa política a Catalunya. Amb la decisió, internament controvertida, de la militància d’ERC de fer Illa president, s’ha resolt el trencaclosques que van deixar les eleccions catalanes del proppassat mes de maig. Tothom ha jugat les seves cartes, la partida ha acabat.

Catalunya té nou president: Salvador Illa. És el tercer president socialista que dirigirà el govern català, després de Pasqual Maragall i José Montilla, però el primer que ho serà havent guanyat unes eleccions. Aquí tenim el primer motiu pel qual Illa és president, haver quedat primer. Tanmateix, aquest no constitueix el principal motiu de la seva elecció, com ho demostra el fet que altres dos socialistes, Pedro Sánchez i Jaume Collboni, són respectivament president i alcalde havent perdut les eleccions. La raó autèntica per la qual Illa ha sigut elegit 133è president de la Generalitat es basa en el fet que el tripartit sumava. Alguns ho vàrem advertir reiteradament: si el tripartit suma, es farà. I així ha estat. És una equació que no falla mai, excepte quan Esquerra Republicana pot ostentar la presidència, com ha succeït en aquests darrers anys, amb Pere Aragonès.