El 25 de juny passat, a la cimera de l’OTAN celebrada a la Haia, tots els estats membres van acordar per unanimitat que “es comprometen a invertir anualment el 5% del PIB en necessitats bàsiques de defensa, així com en despeses relacionades amb la defensa i la seguretat, d’aquí al 2035”.

Amb motiu de la Diada, l’ARA ha demanat als presidents de la Generalitat la seva opinió sobre com veuen la relació entre Catalunya i Espanya i els principals desafiaments que enfronta el país. Només Jordi Pujol ha excusat la seva participació per no interferir en el moment polític.

Relació Catalunya-Espanya

No existeix una relació Catalunya-Espanya per la senzilla raó que Espanya no reconeix el subjecte polític Catalunya. Sota monarquies, dictadures i repúbliques, el que defineix l’estat espanyol és la unitat indissoluble de la pàtria espanyola. En l’actualitat, aquesta unitat està garantida per la Constitució, el poder judicial i, en darrer terme, l’exèrcit.

]]>

El febrer de l’any 2020 s’havien tancat tots els camins per a una legislatura productiva en termes independentistes. Els plantejaments dels partits que formaven el govern de la Generalitat i el meu mateix ja no eren coincidents. No compartíem una estratègia per acabar la feina que havia quedat estroncada amb el cop antidemocràtic de l’estat espanyol a finals d’octubre de 2017. Al capdavant del Govern, jo m’havia esforçat tant com havia pogut a mirar de concretar les palanques que havien d’eixamplar l’esquerda oberta amb Espanya per consolidar la ruptura democràtica que la majoria social havia decidit en el referèndum del Primer d’Octubre.

]]>

Qui recordi els anys de l’independentisme combatiu dels 70 i 80, aquell independentisme que mirava la nació catalana de punta a punta sense complexos, observarà que l’alliberament nacional com a poble no anava gens deslligat de la defensa de la terra, de l’ecologisme, sinó tot el contrari. Les lluites mediambientals formaven part d’una defensa de la llibertat nacional de manera que no es podia desprendre una cosa de l’altra. Cal tornar a aquest punt, cal entendre la lluita ecologista com lligada de manera imprescindible a la lluita nacional.

]]> "Democràcia, llibertat i civilització. El significat d'aquestes paraules és més important que mai ara que ens enfrontem al virtuosisme de les mentides i a la tergiversació del significat de les paraules, que forma part de la naturalesa del feixisme". Aquesta és una de les primeres reflexions que fa Rob Riemen a l'imprescindible llibre 'Per combatre aquesta època'. I aquí és on trobem Catalunya i el nostre combat democràtic. No hem de combatre tan sols una concepció antiga, monàrquica i autoritària de la cosa pública, sinó que hem de combatre la mentida, l'engany i, més perillós que res, la tergiversació de les paraules. Ja ho sabem: el llenguatge és poder, i qui el controla o qui és capaç de manipular-lo té capacitat per canviar la percepció de la realitat.

]]>

Menys conegut que el sud-americà o el francès, l’exili suís dels catalans va tenir una notable importància. Escriptors, polítics, religiosos i aviadors van trobar a la Confederació Suïssa un lloc segur on viure lliures.

]]> El provincianisme engavanyat ens estava portant a l’extinció. Però una generació va alçar-se senzillament perquè volia ser més lliure, més civilitzada, més moderna. I sense una llengua ordenada, còmoda, neta i culta (i feliç, també), res no s’hauria aconseguit. Gràcies a Fabra, s’obria la porta a la modernitat per la via de la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.

]]>

És quan t’atures un instant, en aquest procés que sembla xuclar el temps, que els records t’inunden i és inevitable pensar en tots aquells que avui no hi són quan, el 2010, aquest país va dir prou. Joan Solà, Moisès Broggi, Heribert Barrera, Joan Blanch, Antoni Badia i Margarit, Muriel Casals, etc. Estaria molt bé que no se’ns morís ningú més sense ser independents. I això depèn només de nosaltres.

]]> Pau Casals escrivia al doctor Trueta el 17 de novembre del 1946: “Els governs de les nacions més responsables ens tracten com a quantitat negligible fins al punt de passar per sobre de la moral, la justícia de tots sentiments humans... El seu llibre (The spirit of Catalonia) representa la més digna de les protestes dient a les nacions en qüestió, i en la seva llengua, el que ha sigut el nostre poble i quin és l’esperit de Catalunya. Això a mi m’emociona, com hauria d’emocionar a tots els catalans capaços de sensibilitat patriòtica”. El temps acabaria convertint els dos amics -Casals i Trueta- en els dos símbols i baluards de l’exili dels catalans.

]]> "Vàrem emprendre un llarg, difícil,

]]>