Les paraules, com els gestos, no són neutres. I és evident que el moment escollit i les paraules escrites per Oriol Junqueras a la carta "Mirant al futur" no pretenien ser neutres. I no ho van ser. La decisió de difondre la carta minuts abans de la trobada entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès no va ser atzarosa. Com en el cinema mut, Aragonès es va moure davant la pantalla deixant que altres hi posessin la lletra.

L’1 d’Octubre va fer evident com d’imparable és la voluntat de la ciutadania quan actua coordinadament en defensa d’un objectiu compartit. Volíem votar i vam votar. L’estat espanyol, amb tota la seva capacitat de coacció i violència policial, no va poder impedir que més de 2.300.000 dones i homes votéssim en unes 6.000 urnes repartides en prop de 2.000 col·legis electorals oberts arreu del país.

El judici segueix imparable en la seva rutina diària. Ja portem sis setmanes. El temps passa ràpid i els testimonis circulen més lents del que els jutges voldrien quan venen a declarar davant el Tribunal. Tot apunta que els primers calendaris que Manuel Marchena havia acariciat per deixar-ho tot vist per a sentència la primera setmana de maig han saltat pels aires. Ningú, a hores d’ara, s’atreveix a refer previsions, però entre sessió i sessió les converses entre advocats, magistrats i oficials del Suprem deixen entreveure que és versemblant assumir que fins ben iniciat juny res estarà a punt per sentenciar.

Dimarts comença el judici de l’1 d’Octubre. Tard o d’hora els qui avui som a la presó o l’exili tornarem a casa. Ho farem dignament, amb el cap ben alt i l’agraïment etern a tot el suport ciutadà que hem rebut. El compromís personal de desenes, centenars de milers de persones que m’ha acompanyat al llarg d’aquest quasi 500 dies de presó preventiva al costat d’en Jordi Cuixart m’ha fet, ens ha fet, més forts.

La primavera ha arribat, a Soto del Real també. Ho ha fet sobtadament: fa quatre dies encara nevava i ara tot fa pensar que per Sant Jordi anirem amb màniga curta. Finalment tot s’acaba posant a lloc, cal no perdre totalment l’esperança.

L’hivern a Soto del Real és dur, especialment per als que hem crescut -i ens reconforten- en els hiverns maridats amb Mediterrani. L’endolciment del fred que dins d’aquesta presó no pot oferir el nostre Mediterrani l’aconsegueixen els milers de paraules que diàriament m’arriben d’arreu del país i també de fora, que perfilen una geografia de l’amor i d’uns valors que no tenen ni busquen fronteres, que s’expressen des de la pròpia i irrenunciable voluntat de ser, sense que ningú imposi identitats, llengua o lleis. El que trenca la fredor dels dies i el glaç de les nits a la cel·la 205 és la geografia de la fraternitat, la igualtat i la llibertat que traspuen totes i cadascuna de les cartes que ininterrompudament rebo des de fa 4 mesos.

Fer campanya des de la presó és francament difícil. El Tribunal Suprem ha denegat fa pocs dies aquest dret amb l’argument que hi hauria un risc de crear situacions tumultuoses, és a dir violentes. Tal com us ho dic! El jutge ha vist una explosió violenta que ningú més no ha vist, ni a Catalunya ni a fora. Ni tan sols els més contraris al procés sobiranista mai no havien parlat d’explosió violenta. Però ara la justícia reescriu la realitat per posar-nos i mantenir-nos a la presó.

Si fem cas del que diuen els mitjans de comunicació, aquesta pot ser la darrera carta des de la presó. Fins i tot potser quan es publiqui el Tribunal Suprem ja ha aixecat les ordres de presó incondicional. O potser no. Per això cal ser prudent i no confondre la gran il·lusió amb el fet de tenir moltes expectatives en la sortida imminent de la presó. La primera ajuda a portar millor el dia a dia, però la segona et pot enfonsar en el desànim si no s’acompleix. Si fa o no fa, és com a la vida: com més il·lusió millor, i la vida més et somriu, però d’expectatives, les mínimes i raonables.

Escric des de la llibertat. Segueixo tancat en una presó, a petició d’un fiscal de l’Estat i per ordre d’una jutge de l’Audiència Nacional. Ni l’un ni l’altre poden privar-me d’allò que no és al seu abast. Aquesta no és una afirmació gratuïta ni buida de sentit. La crec sincerament. No hi ha presó, carceller, forrellat o decisió judicial que pugui, si nosaltres no volem, privar-nos de ser com som, de pensar com pensem i d’estimar la gent que estimem.

El camí de la llibertat no és sempre fàcil. Però quan es fa amb tanta gent és sempre agradable. L'actuació de l'Audiència Nacional ha arribat en un moment on algú potser ha pensat que podria ser determinant per capgirar la voluntat d'un poble expressada a les urnes.