Tal dia com avui fa deu anys ens va deixar Josep Maria Ainaud de Lasarte. Advocat, historiador, promotor cultural, activista patriota, periodista... I sobretot, un savi excepcional i sempre generós. Hom es podia passar hores conversant-hi, era una enciclopèdia amb potes. A la vegada, meravellava la seva oratòria, que exhibia tant si era en un casal popular com a la tribuna del Parlament, on cal recordar que gaudia de l’admiració i el respecte d’absolutament tots els diputats, fossin del color que fossin. El seu rigor, la seva honestedat i la seva feina eren impecables. Comunicador nat, tenia un caràcter proper i un estil amè que convertien qualsevol explicació en una conferència magistral que adaptava a cada audiència, deixant bocabadats dels més cultes als més petits. Ajudava a tothom que li ho demanava, mai tenia un “no” ni tan sols per a l’associació més modesta. Fill de la República, es va dedicar en cos i ànima a treballar per recuperar el país, la cultura i la llengua. Gran humanista, home de lletres i de ciències, divulgador infatigable, és encara un referent indiscutible del catalanisme actual.

Aquest 28 de gener tocarà felicitar el Congrés espanyol: celebrarà el desè aniversari del vot pregat. La reforma de la llei electoral el 2011 va introduir el famós voto rogado a un sistema ja poc garantista. Espanya és aquest país en permanent campanya electoral que obliga obertament la seva ciutadania a “pregar” si vol votar. Cal demanar permís formal setmanes abans i l’administració l’ha de concedir. PP, PSOE, CiU i PNB van convertir votar en un favor que l’Estat et concedeix com si fos un caprici i no un dret democràtic.

Cada matí la Sra. Maria Àngels passeja prop del kindergarten. Xerra amb veïnes de fa més de 50 anys. Té un alemany excel·lent, no se li nota l’accent de Palamós fins que, de sobte, canvia al català. Emigrant dels anys 60, és un dels més de 285.000 catalans que viuen a fora, dels quals més de 217.000 (sense comptar els que no es registren) són votants que podrien dir-hi la seva en el referèndum i en les eleccions. Molts, però, no hi participen. Perquè no poden votar, o no se senten interpel·lats, o no ho saben o, simplement, per falta de motivació. Finalment m’he atrevit a demanar-li si la família votava. “Però si no hi vivim, a Catalunya... Ai, la política; si no t’ho expliquen bé, t’enganyen. Si ens volguessin per votar, ja ho dirien. I segur que tot són papers!” L’entenc. Com també entenc el jove enginyer que ja en té prou aterrant en un nou país per buscar-se la vida.

Més del 90% dels catalans a l’exterior no van votar en cap de les darreres eleccions. Només ho van fer el 7,5% dels residents inscrits tant el 27-S com el 26-J i el 6,6% el 20-D. La xifra fa posar els pèls de punta, sobretot amb un referèndum a l’horitzó. I encara més quan traduïm els percentatges a números reals. L’INE comptabilitza 212.500 catalans inscrits com a residents permanents a l’exterior, als quals s’han de sumar els residents temporals i els qui opten per no inscriure’s. La comunitat catalana a l’exterior podria arribar a representar l’equivalent a la segona ciutat de Catalunya, amb uns 260.000 habitants.

Democràcia. Aquest concepte tan antic com de moda que s’ha convertit en el taló d’Aquil·les de Donald Trump i que a casa nostra justifica el que molts defensen de fa anys des de les institucions i des del carrer. Justament per facilitar la democràcia, el Parlament ha aprovat estudiar la consideració dels catalans residents a Espanya com a comunitat exterior, talment com els més de 200.000 expatriats repartits pel món, i incloure’ls al Registre de Catalans a l’Exterior, un projecte de cens exterior propi que vol també ser revifat.