M’agrada molt que les històries comencin així: “Corria l’any...” Perquè veritablement els anys corren, i tant més ràpids com més siguin els anys que comptem els que els vivim. Així podria començar el que ara explicaré: corria l’any 2017, dos anys abans de la pandèmia...

Les imatges que ens han arribat aquests dies després que centenars de migrants subsaharians intentessin saltar la tanca de Melilla –més d’una vintena de persones van morir– són tan fortes que Facebook no les deixa publicar perquè “fereixen la sensibilitat”.

Quan el 2018 l’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna i l’Hospital del Sagrat Cor s’unien en una meravellosa empresa comuna, no podíem imaginar l’èxit del primer simposi sobre l’atenció sanitària de les persones sense llar o amb difícil accés a la sanitat pública per múltiples causes, que es va celebrar fa escassos dies.

Recordo un esdeveniment de fa molts anys –en un anys no millors que els d’ara– quan el barraquisme d’aquells temps de postguerra i d’immigració dins l'Estat havia format un cordó de misèria al voltant de la Ciutat Comtal. El fet de tenir molts anys té molts avantatges. Entre d’altres, acumular records. I jo en tinc –i molts– de la meva estimada ciutat. De bons i de dolents.

Potser ens hi estem acostumant, però no ho voldria. La paraula té un valor essencial per formar les generacions que llegeixen o que escolten. I en un moment històric com l'actual, en què els mitjans de comunicació les posen a l'abast de tothom, les paraules tenen encara molt més valor i més capacitat d'influir en les masses.

Potser una de les coses que hem après o hauríem d'haver après durant la pandèmia és a deixar de considerar la mort com un tabú, sempre allunyat de la vida, com si no formés part del cicle que comença amb el naixement i que, com tot, ha d'acabar.

Parlo des de la meva situació de dona feliç, que em sento realitzada, que he fet en la meva llarga vida allò que he volgut i que he lluitat per poder fer-ho, com tothom. Això no obsta per reivindicar el lloc de la dona a la societat i al pensament generalitzat de la gent. Per no parlar dels drets a una igualtat en coses tan elementals com el mateix sou en homes i dones per a la mateixa feina, entre altres molts exemples. 

Les portes de Santa Anna, obertes des de feia tres anys a tot el que necessitava aixopluc, companyia, suport i alimentació, es van tancar –com tantes i tantes institucions– quan el coronavirus ens va obligar al confinament. Des de l'Ajuntament i la Generalitat s'ha fet tot el possible per atendre les necessitats més urgents dels sensesostre. S'han habilitat espais i s'ha donat allotjament a molta gent. Però sabem prou bé que hi ha algunes persones que sempre resten fora de la xarxa d'ajuda, per diferents motius que no és el moment de jutjar: la por a identificar-se, el no voler separar-se del gos...