L’anglès és la llengua amb les sigles i els acrònims més versàtils. Expressions com OMG (Oh Déu Meu!) i LOL ("Laughing out loud", barreja de riallada i astorament) han fet forat entre els joves, i no tan joves, en les converses digitals. Molts fenòmens batejats en el món anglosaxó s’anomenen tal qual, a l’espera de trobar un equivalent llaminer en la llengua pròpia. És el cas de les SLAPP (Strategic Lawsuit Against Public Participation), terme encunyat a la dècada dels 80 per posar nom a les accions legals que pretenen silenciar les veus crítiques mitjançant processos costosos. En anglès, slap vol dir bufetada, una representació enginyosa del que suposen aquestes demandes: un clatellot per a qui desafia els poderosos exposant les seves misèries. O encara millor: una bona clatellada, perquè el seu element principal és la bretxa econòmica entre qui posa el plet i qui el pateix.

El càlcul polític em supera. Em recorda les partides eternes —per fer baixar els torrons— on s’alternen els jocs de rol, la timba de pòquer i el Party & Co. Però fer lleis no és un entreteniment de sobretaula.

En nom de la raó d'estat, com a criteri sagrat, es vulneren drets i se segresten llibertats que, en circumstàncies normals, ningú no gosaria negar. Els agents de l’ordre i agents secrets de la ficció, com Harry el Brut o James Bond, exhibien mètodes poc “ortodoxos” per fer front a l’escòria criminal. Cadascun al seu estil, de violència destralera o glamurosa al servei de sa majestat. Però la “llicència per matar” del personal de carn i ossos, de la CIA als GAL, es ventilava d’amagat amb les maniobres del deep state, sense cobertura legal.

Els camins són natura. Traces en el territori que connecten punts cardinals salvant accidents geogràfics. Són, al mateix temps, cultura. Per a un esperit poètic immens, com el de Walt Whitman, “lliure de tot límit i de tota línia imaginària”, cada camí esdevé un gran glop d’espai per aspirar. “A peu i amb cor lleuger me’n vaig pel camí. / Sa, lliure, el món al meu davant. / El llarg camí terrós em conduirà allà on jo vulgui”. 

La soferta veritat admet moltes etiquetes. Es coneix com a veritat judicial la que emergeix d’una sentència en un judici, com a conseqüència lògica de les proves practicades. Ja s’entén que no sempre coincidirà amb l’anomenada veritat material, allò que realment va passar i que no és fàcil escatir. Per a aquesta visió, que no ve de la filosofia sinó del dret, no s’ha de tenir en compte el que no es pot acreditar, especialment a l’hora de condemnar. Hi ha un pols, que ve d’antic, entre la veritat que es demostra i la que es proclama. El nostre terme veritat deriva del llatí veritatis, que al seu temps prové de verus —l’arrel és present en versemblant, verificable, verídic, asseverar...— i ens remet a la idea de fermesa. Però per als grecs té a veure amb l’oblit. Vertader seria allò que no roman ocult, sinó que és revelat i es podrà, d’alguna manera, recordar i evocar.

L’Església catòlica domina l’escenografia com ningú. És fascinant com s’ha apropiat de les festes paganes, lligades al cicle natural de la vida. En el cas dels solsticis, moments de màxima declinació del Sol, amb un èxit desigual. Mentre el solstici d’hivern –commemorat a les saturnals romanes amb grans tiberis i regals– ha estat desplaçat pel Nadal cristià, el d’estiu és un dels pocs saraus que se li han resistit. Des de l’antiga Pèrsia s’atorga al foc un valor ritual i s’honora la terra per agrair la prosperitat.

Els influencers, més que anunciar producte, projecten aspiracions: de l’ortodòncia als stiletto, del neolith a la piscina infinita, del clean look dels dilluns als divendres boho. El relleu de socialités exquisides, com Isabel Presyler, l’han pres esnobs de tota mena; ultres devotes com Tamara Falcó, desimboltes com Dulceida, nouvingudes com Georgina Rodríguez... Les nascudes a la república independent d’Ikea tan aviat enregistren els vídeos al sofà amb la manteta flonja com al CrossFit amb la tovallola suada. Naturalment, ningú s’empassa certs muntatges, però la combinació de tírria i fascinació que provoquen és addictiva. La Ballerina Farm, una paròdia de grangera casada amb l’hereu d’una aerolínia, no té ni idea de les dificultats d’una explotació ramadera més enllà d’embrutar-se les botes de fems. En les bucòliques imatges fent mostassa o filant mozzarella, amb algun dels seus vuit fills, no hi surten minyones ni mainaderes. No hi ha res de natural en aquella casa, tret de la fusta rentada tan country chic. Delphine de Vigan recrea, a Els nens són reis, el cantó fosc de les famílies que viuen en un aparador.

Sempre hi ha qui no s’arruga i alça la veu davant la injustícia o l’abús, sense fer un càlcul previ de cost-benefici. La persona d’una peça que fa, senzillament, el que és correcte. En la major part dels humans, però, el pusil·lànime conviu amb l’heroi potencial. ¿Qui no ha alternat episodis de covardia o passivitat amb rampells d’intrepidesa o gosadia? En podem donar la culpa al caràcter, l’educació o el moment vital. O recórrer, en part, al context. La psicologia social parla d’un efecte espectador perquè quan moltes persones contemplen una agressió la víctima té menys probabilitats de ser auxiliada. Contra el que es podria esperar, el grup no té un efecte multiplicador sinó difuminador de la responsabilitat individual. Els uns pels altres, la casa per agranar. El cas dramàtic de Kitty Genovese –una adolescent novaiorquesa que va ser assassinada al carrer, davant de trenta-set testimonis, sense que ningú hi intervingués– il·lustra molt bé aquest fenomen. 

No cal ser expert en neurolingüística per copsar el poder de la paraula. La que suggereix, demanda o implora cada situació. La paraula justa. L’artefacte ideològic. El que ens fa saltar, d’una alenada, de la conducta celebrada a la rebutjada. 

No m’imagino la desesperació de la Chaymae quan estava a punt de ser desnonada en plena alerta per la DANA. Amb el seu fill de 4 anys, un detall menor, mai més ben dit. Al carrer del Rec de Barcelona, com una broma macabra. L’operatiu policial seguia endavant, inclement, mentre sonaven les alarmes als mòbils dels activistes, atònits, concentrats per impedir el llançament. Algú va posar-hi seny, in extremis, i es va aturar el despropòsit. L’episodi, grotesc, és il·lustratiu del drama que afecta els més “desafavorits”. Costa trobar paraules que no siguin condescendents per a la població de Catalunya (un 25%) que viu en risc de pobresa. Dones, la majoria. Aquesta bretxa de gènere és la mateixa que fa visible el Sindicat de Llogateres, amb femení genèric, perquè la precarietat –no la fragilitat, en la cèlebre cita de Shakespeare– té nom de dona.

Les aparences enganyen. Desconfiaries d’unes herbes silvestres, modestament coronades de floretes grogues, que animen els monòtons prats de la tardor? Doncs faries santament. El seneci del Cap és una de les vint plantes més perilloses de Catalunya. No sent mortal —com la tora blava, tan esplendorosa com verinosa— és tòxic per al bestiar i devastador per a la flora autòctona. Si floreix a casa nostra, fora de temporada, és perquè prové de Sud-àfrica i ha aconseguit estendre’s pel món en zones de climes temperats. Per això, en pocs anys ha colonitzat prats i vorals sense resistència.

Potser no ens caldria recórrer a neologismes importats per posar nom a pràctiques tan velles com l’anar a peu. El washing (literalment, “fer la bugada”) és la tradicional rentada de cara. Normalment, s’aplica a la promoció d'una marca per vendre producte. El propòsit del màrqueting washing es resumeix, ras i curt: com millor imatge, més benefici. Atès que les tendències de consum s’associen als valors socials dominants, els departaments del ram estan sempre amatents, perquè la marca no en quedi despenjada. Ara bé, si el públic detecta inconsistència o gesticulació (altrament dita postureo), incoherència o manipulació —allò que, des de temps immemorials, es coneix com a presa de pèl— pot produir-se l’efecte contrari. Hi ha risc de resposta adversa en l'ecoblanqueig (green washing) per part d’empreses (Repsol acumula denúncies) o bancs (Santander, BBVA, CaixaBank...) “sostenibles”, quan informes solvents destapen les enganyifes o el volum d’inversions en combustibles fòssils; però també en altres àmbits de l’anomenada esfera woke, la consciència social que algú equipara, despectivament, a la “correcció política”. En aquest sentit, s’identifica com a pink washing l’adhesió aigualida a l’Orgull com una moda; rainbow washing, l’ús enganyós que estats com Israel fan de la reivindicació LGBTIQ; o purple washing, la defensa sectària que fan, del feminisme, alguns grups d’ultradreta. 

Hi ha medalles que es guanyen; d’altres es regalen. Les primeres premien el talent i l’esforç, en competició oberta; com les olímpiques (i paralímpiques!). Les altres, concedides sense disputa prèvia, lloen mèrits de mal apamar. La del mèrit del treball, que atorga el ministeri del ram, és la campiona del despropòsit. Retrata l’Espanya de charanga y pandereta (Lola Flores, la Pantoja, la Campos…) i de personatges com la Koplowitz, al timó de FCC, el gegant del totxo esquitxat de corrupció. O Díaz Ferran, expresident de la patronal CEOE, que va buidar viatges Marsans i va deixar els clients amb un pam de nas. De vegades, el paperot és tan gros que toca fer marxa enrere. A Franco li van retirar en aplicació de la llei de memòria històrica. La medalla del president Macià sembla igualment erràtica. Què tenen en comú un milionari com l’amo de Mango, l’heroi bomber de l’incendi d’Horta i Salvador Illa? Si ens fixem en les medalles honorífiques de la Generalitat no queda clar què volen enaltir. Entre els premiats hi ha entitats com La Caixa, el pal de paller de les finances de casa nostra, que es va afanyar a traslladar la seu a València quan anaven mal dades. 

El puny alçat expressa unitat, força o resistència. Però la imatge icònica dels dos atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos, elevant-lo cap al cel, capcots, als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, l’ha associat per sempre més a la lluita antiracista; també Nelson Mandela va aixecar el puny tancat quan va ser alliberat i, paradoxes de la vida, ara se l’apropia in extremis Donald Trump. 

No sabia fins a quin punt els arbres són éssers sensibles i expressius, capaços de comunicar-se i recordar, d’auxiliar-se mútuament i cooperar. No m’ha captat cap secta new age; ho he descobert a La vida secreta de los árboles, un fenomen literari que revela allò que els científics corroboren i els esotèrics intuïen. Peter Wohlleben, guardaboscos i enginyer forestal, observa com les retorçades restes d’un faig, abatut fa centenars d’anys, es mantenen vives sota una escorça petrificada; no per un miracle, sinó gràcies als arbres veïns que li proporcionen una solució de sucres mitjançant les arrels. Aquest embullat sistema, que també es pot observar en talussos dels camins, connecta la majoria d’individus d’una població. Sembla clar que l’intercanvi de nutrients –l’ajut veïnal en cas de necessitat– és normal, no sobrenatural. Confirma que els boscos són superorganismes on cada individu és important per al conjunt i val la pena mantenir-lo. Avui per tu, demà per mi. Els robustos faigs grisencs recorden una manada d’elefants, que es preocupen pels congèneres, ajuden els més febles i vetllen els seus morts. Els elefants asiàtics fins i tot enterren les seves cries amb l’ajut de la manada. La divisòria entre animals, racionals o no, i vegetals no és tan categòrica com pensàvem. Les relacions amables entre arbres afins es veuen sobretot en l’acollidora atmosfera dels boscos ancestrals. Els exemplars de les plantacions o explotacions forestals i els dels parcs urbans actuen com nens del carrer, van a la seva. Si deixéssim fer als boscos –amb respecte al ritme de la natura–, prevaldria la solidaritat i creixerien més i millor.

Que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. El consell bíblic –perquè no es faci ostentació de la caritat quan es dona almoina– em ve al cap veient certes decisions públiques contradictòries. No parlo de propostes tèbies per acontentar tothom ni de fer marxa enrere per manca de suports, sinó d’anunciar una mesura amb un propòsit lloable mentre, simultàniament, se n'aplica una altra que va en sentit invers. Quan el diable estén la capa, per un costat tapa i per l’altre destapa.

L’anomenat “afer del collar” és una de les estafes més sonades de la història. Stefan Zweig recrea l’episodi a la fascinant biografia de Maria Antonieta, ara en català. El que comença com un regal fallit acaba com una enganyifa, ordida per una vividora sense escrúpols. S’aprofita de la credulitat d’un cardenal, àvid de poder, i del seu afany per recuperar el favor de la reina. Ella és del tot aliena al muntatge, però la seva proverbial frivolitat la fan el cap de turc ideal. Coagula una hostilitat, llargament covada envers l’abús i el malbaratament, que soscava els fonaments de l’Antic Règim. Els símbols de desmesura travessen el temps i l’espai. Una bossa Dior de més de dos mil euros, acceptada per “la Maria Antonieta de Seül”, primera dama coreana, ha provocat fa ben poc una crisi política sense precedents. 

Quina és la diferència entre preu i valor? Si ho preguntem a Warren Buffet, el guru de les inversions, el preu és el que es paga, el valor el que s’obté. Per al gat vell de les finances, apamar les qualitats ocultes d’un actiu és necessari per treure’n el màxim suc a llarg termini. Però no cal ser un poeta per copsar, com Quevedo o Machado, que confondre valor i preu és neci per altres raons. 

Hi ha imatges que s’arrapen a la memòria com una paparra. Penso en una fotografia, de colors esvaïts, on surten dos éssers humans. El de cos sencer és una dona, amb samarreta militar i pantalons de camuflatge, que duu a la mà una corretja de gos. A l’extrem de la corretja no hi ha un gos, però, sinó un home nu, tombat a terra. El rictus d’ell —dolor, esgotament, vergonya— commou; però el que esgarrifa és la mirada d’ella, bovina, insubstancial. Com qui es mira el quisso mentre fa un riuet. No pot il·lustrar millor la teoria de Hanna Arendt sobre la banalitat del mal. Ni és estrany que el fotomosaic sobre les salvatjades comeses a la presó iraquiana d’Abu Ghraib formés part de l’exposició sobre Sade i la maldat humana. El testimoni gràfic és del domini públic gràcies a la valentia d’un reservista americà, esparverat per la normalització de la tortura en el penal on servia. La seva denúncia va permetre identificar la soldat de la foto, Lynndie England. Però va ser Wikileaks qui va revelar l’anatomia del terror: les polítiques de detenció i els procediments operatius; autèntics llibres d’instruccions per al maltractament, que demostren que no eren fets aïllats ni excessos de ments pertorbades. Entre la informació d’interès públic que va alliberar per Wikileaks hi ha violacions dels drets humans a l’Iraq i a l’Afganistan. Animalades que cap animal cometria. Hi ha Guantánamo, el forat negre dels drets civils. Hi ha la contrademocràcia, en forma de ciberatacs a les eleccions, o l’espionatge per part de l’Agència de Seguretat Americana (NSA) via la xarxa d’ambaixades dels EUA. “Cotilleos”, en paraules de l’expresident Aznar. Alguns dels filtradors van guanyar notorietat (Eduard Snowden, Chelsey Manning), d’altres romanen anònims. 

Hi ha ànimes sensibles, com Emily Dickinson, capaces d’atrapar els matisos de les emocions, de l’èxtasi a l’agonia. "Després d’un gran dolor, ve un sentiment / concret / els Nervis s’asseuen amb cerimònia, / com Tombes, / El Cor, encarcarat, es pregunta si va ser/ ell qui va suportar-lo / I si va ser ahir o fa molts Segles".