<![CDATA[Ara.cat - Saïd El Kadaoui Moussaoui]]> 10 <![CDATA[Menyspreu al català]]> En el seu darrer article publicat a El País ("Un viaje en el tiempo desde Misisipi", 20/12/2021), Juan Luis Cebrián diu que el que ha passat a Canet de Mar amb el nen a qui, segons ell, se li nega el dret a rebre, almenys, un 25% de les classes en espanyol li recorda, salvant totes les distàncies, una de les primeres notícies importants que va haver de cobrir en els inicis de la seva carrera periodística. El mes de setembre de 1962, quan l’estudiant de color (no diu negre) James H. Meredith va intentar matricular-se a la universitat de Mississipí, violentes manifestacions dels seus col·legues blancs i veïns de la localitat l'hi van impedir, davant la passivitat còmplice del governador de l’estat.

]]> <![CDATA[La salut mental dels joves en temps de covid]]>

Rafael Argullol diu que la història comença quan l'humà surt de l'aigua, es desplaça a quatre potes, després a dues. Veu quelcom que anomena horitzó, i comença a preguntar-se si hi ha alguna cosa més enllà. I així descobreix que més enllà hi ha la mort i inventa immediatament la immortalitat.

]]> <![CDATA[Autodeterminació: realitat i fantasia]]> Em poso a pensar en l’autodeterminació després de llegir l’article que l’escriptor Javier Cercas va publicar a El País Semanal el dia 4 de setembre. “Hay solución para Cataluña ”, porta per títol. Per descomptat que existeix, amics secessionistes, hi diu. Comença per arraconar les fantasies, reconèixer la realitat. S’ha de reconèixer que tot i que existeix el dret a l’autodeterminació, només és aplicable en situacions de dominació colonial o massiva violació dels drets humans, afegeix més endavant.

]]> <![CDATA[Barregem-nos!]]> Unes setmanes abans que es compleixi un any del fatídic atemptat del 17-A em reuneixo amb la Núria Riera, tècnica de cohesió social de Ripoll, i amb l’Alícia Mesas, psicòloga de l’equip de cohesió. Totes dues em comenten que els quatre nois més joves dels que van cometre els atemptats tenien una colla d’amics àmplia i barrejada. Alguns d’ells es quedaven a dormir a les cases d’aquests amics i, fins a l'últim dia, encara feien plans per fer coses junts. Ara aquests amics se senten traïts, tristos i desconfiats.

]]> <![CDATA[Maltractament laboral: trencar el silenci]]>

Un dels principals motius de consulta d’un psicòleg és el maltractament laboral. Les relacions tòxiques a la feina, especialment amb els superiors, però també amb els companys.

]]> <![CDATA[El 21-D al divan]]> El dia 5 de desembre, Quim Monzó escrivia a La Vanguardia que Techpump, l’empresa que analitza les tendències dels visitants de webs porno, havia fet públics els resultats del mes d’octubre a Catalunya i constataven una baixada del consum de pornografia d’un 9,7%. D’altra banda, El Periódico ens informava el dia 12 d’aquest mateix mes que el Procés havia provocat un augment de les relacions sexuals per alliberar tensions.

]]> <![CDATA[Del Marroc a Egipte, passant per Barcelona]]> “Aquesta vida els pertany a ells [als cristians, vol dir]. L’altra, a nosaltres. Ara ens toca patir però després...” “No sé jo si la vull, l’altra vida. Perquè, digue’m una cosa: al paradís hi haurà tota aquesta gent que ens envolta?” “No facis broma amb aquestes coses, paio. Estem parlant de Déu”.

]]> <![CDATA[Diàleg de sords]]> Dimarts, 3 d’octubre, el diari El País va publicar una llarga entrevista a Inés Arrimadas, la líder de Ciutadans a Catalunya, en què, entre moltes altres coses, afirma que el nacionalisme creix als països malalts, als països que no funcionen, i que és molt dur lluitar-hi en contra quan estàs en primera línia. Es refereix, esclar, al nacionalisme català, no pas al del seu partit.

]]> <![CDATA[“Odio ser musulmà, estic orgullós de ser musulmà”]]> La història que ara els relataré no es va produir exactament en els termes que descric, però podria haver-ho fet. Un noi de 17 anys em va dir: “Odio ser musulmà, estic orgullós de ser musulmà”. Així, sense solució de continuïtat. A mi em va fer la sensació que s’havia espantat quan va parlar d’odi i que ho va intentar arreglar de seguida parlant d’orgull. Li vaig proposar que en parléssim amb més calma. Ho vam poder fer i em vaig adonar que relacionava l’orgull amb tota una sèrie de vivències, algunes d’humiliants, que havia sabut afrontar. La majoria tenien a veure amb la seva capacitat i la de la seva família de viure en un país que “odia els moros” i d’haver-ne sortit benparats. Lligat a aquest orgull, mostrava també la seva determinació a seguir estudiant. L’odi, en canvi, el relacionava amb el patiment que li provocava adonar-se de la seva diferència. Feia el dejuni durant el Ramadà i ho dissimulava davant dels seus amics. Sentia tristesa quan s’adonava que no li agradava sortir al carrer amb la seva mare, que anava abillada amb el hijab, i sentia molta ràbia quan algunes de les conductes del pare -un assidu de la mesquita del poble- li semblaven clarament masclistes.

]]>