La pròxima cita electoral a Catalunya està prevista per al maig del 2027, però els partits ja han iniciat una cursa que comença molt abans del calendari formal. La política catalana, marcada per la frustració col·lectiva arran del fracàs del procés independentista, canalitza part d’aquest malestar cap a la immigració i la converteix en el centre del debat polític. Aquesta construcció de narratives modela la percepció pública molt abans d’anar a les urnes, i els partits responen a la demanda d’una part de la població que reclama més control migratori. Així, el debat sobre immigració esdevé l’eix sobre el qual es projecten i es negocien les noves fronteres de la identitat i la cohesió social catalanes.

La polèmica arran de la representació teatral Esas latinas a l’Ajuntament de Barcelona ha evidenciat la complexitat de la convivència lingüística i la discriminació a Catalunya. Més enllà del debat sobre els límits de l’humor i la llibertat artística, aquest episodi ha posat de manifest les profundes tensions existents entorn de la llengua, la integració i el racisme estructural. En un context social marcat per la frustració col·lectiva posterior al procés independentista, qualsevol qüestió relacionada amb la llengua es converteix fàcilment en un camp de batalla simbòlic, reflectint una sensibilitat creixent dins la societat catalana. A l’obra, presentada durant l’acte de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona, l'han acusat de catalanofòbia alguns sectors, mentre d’altres la defensen com una crítica necessària a determinades actituds excloents. 

Qualsevol nació minoritzada ha d’aspirar a les màximes competències per poder garantir el desenvolupament del seu projecte nacional. En aquest sentit, la governabilitat de la immigració és una qüestió central a l’hora de pensar un projecte nacional com el català. En qualsevol nació l’elecció d’una governabilitat de la immigració és un camp de batalla per exercir la sobirania del govern. Des d’aquesta perspectiva, l’acció de Junts per Catalunya de pactar amb el govern espanyol el traspàs de les competències de la gestió integral de la immigració, deixant de banda la crítica de no comptar amb el Govern (ERC) ni amb els altres partits (PSC-Units, En Comú Podem i la CUP) i més enllà de l’ambigüitat de l’acord i la possibilitat de poder ser efectuat, va ser un pas important per poder fer una política migratòria.

El diumenge 18 de juny, en aquest diari, vaig plantejar la idea que Vox és una opció catalana d’extrema dreta malgrat el seu anticatalanisme i que negui el dret a l’autodeterminació de gran part del poble català. En aquest sentit considero que a Catalunya hi ha una extrema dreta catalanista i una altra d’anticatalanista. En aquest article, seguint el mateix raonament, exposaré algunes idees que posen èmfasi en el racisme com un dels eixos centrals de qualsevol extrema dreta a Europa, la catalana i també la catalanista. És evident que el corpus ideològic de les extremes dretes és ampli i correspon a la dialèctica que estableix cada una d’elles amb el seu context. No és el mateix el discurs d’alguna extrema dreta holandesa en relació a la qüestió de gènere que, per exemple, el de Vox. De la mateixa manera que no és el mateix el discurs d’Aliança Catalana que el de Vox en relació a la qüestió nacional. Però el racisme, com he dit, és compartit pel conjunt de l’extrema dreta europea. A continuació desglosso quatre idees sobre aquest racisme propi de l’extrema dreta.

És raonable i bo que ens preocupem per la presència de discursos que atempten, clarament, contra drets fonamentals, i sobretot quan aquests discursos acaben transformant-se en propostes polítiques que, d’entrada, veiem que tenen recorregut en la nostra societat. La presència d’aquestes propostes polítiques a Catalunya ja no es pot menysprear i la seva diversificació no és signe de feblesa, sinó de possibilitat. Però, per què escandalitza més el fet que guanyi Aliança Catalana a Ripoll amb 1.401 vots que no els 150.653 de Vox a tot Catalunya? Aliança Catalana ha obtingut 8 regidors (6 a Ripoll, 1 a Manlleu i 1 a Ribera d’Ondara) i l'extrema dreta de Vox, en canvi, ha passat de tenir 3 regidors al municipi de Salt a tenir-ne 124 repartits entre 75 municipis, incloses les quatre capitals catalanes. Per què es considera Aliança Catalana una ultradreta nostrada i, en canvi, es considera Vox de Catalunya ultradreta espanyola?

El cas Badaoui (Mohamed Said Badaoui) és un cas clar i evident del racisme institucional de l’estat espanyol. En aquest article no parlarem de l’excepcionalitat que genera la llei d’estrangeria ni de la retallada de drets bàsics a què sotmet la població migrada amb l'excusa o la justificació de les necessitats de gestió del fet migratori. 

L’any 1996 Samuel Huntington va publicar el seu llibre Xoc de civilitzacions, on plantejava, entre altres qüestions, una confrontació cultural entre Occident i el món islàmic motivada per una suposada incompatibilitat de valors i cosmovisions dels “dos mons”. Aquesta teoria -poc rigorosa en termes acadèmics- va tenir l’aval de l’administració americana, que la va incorporar a la seva política exterior. Però el que la va legitimar i va certificar la seva validesa, com a mínim per a l’administració dels Estats Units, van ser els atemptats de l’11 de setembre del 2001.

La meva pretensió no és assenyalar una genealogia de l’antijudaisme i l’antisemitisme a Europa. Tampoc fer un recordatori històric de com va ser la presència de les persones vinculades al judaisme a Europa. Però veient les conseqüències de l’ocupació de Palestina, sobretot les últimes setmanes, m’ha semblat rellevant situar Europa al centre del conflicte de Palestina amb l’Estat d’Israel. Per altra banda, no puc evitar fer referència a la contaminació interessada que col·loca qualsevol crítica a l’Estat d’Israel en el terreny de l’antisemitisme. És evident que una de les formes del racisme que es dona avui a Europa és l’antisemitisme –jueu i musulmà–, que no només ve de la ultradreta. Ara bé, com és evident, no tota crítica o esmena a la totalitat a l’Estat d’Israel és antisemita.

Els joves migrats sense referents familiars a Catalunya són el boc expiatori de la nostra societat. Són les víctimes culpables de la inseguretat i el malestar veïnal. Aquest article vol assenyalar un aspecte de maltractament institucional en relació a aquests joves que és el motor de la situació de víctima expiatòria que viuen. Es tracta de l’expulsió al carrer d’aquests joves del sistema català de protecció a la infància i l’adolescència. Les conseqüències negatives d’aquest acte inhumà i irresponsable per part de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) són molt greus per a aquests joves perquè els aboca a la marginalitat i els condemna a la delinqüència i a l’exclusió total. Un acte de violència institucional en què les víctimes són la part més vulnerable de la societat.

Era evident que el projecte de la República de Catalunya tenia -i té- dues adversitats connectades molt clares: l’estat espanyol i la UE. També el projecte era conscient que havia de respondre a la diversitat social interna de Catalunya malgrat la majoria absoluta parlamentària. L’adversitat de l’estat espanyol era explícita des de l’inici. La de la UE es va veure amb el temps. Però les eleccions del 21-D han evidenciat el tercer obstacle, l’intern. Queda clar, doncs, que el projecte de la República hauria de superar aquests tres reptes. Per fer-ho, calen estratègies, projectes i convenciment.