Fa ja gairebé sis mesos que vaig tenir un accident de trànsit a les Filipines. Vaig perdre unes vacances que tenien pinta de ser força èpiques i vaig guanyar una molt bona història per explicar. Per si no fos prou, m’hi vaig deixar el cap de l’húmer, un bon tros de cama i vaig haver de passar pel quiròfan a l’altra punta de món. Vaig descobrir que soc A+. I que pujar a un avió amb cadira de rodes és tota una odissea.

No em cansaré de dir-ho: les xarxes socials s’han convertit en una lluita constant per veure qui té raó. Adorem aquells que considerem aptes per a la participació pública i assenyalem amb odi i alienació els que mereixen ser duts a la picota. Hem aconseguit constrènyer el nostre humor en 140 caràcters, en una mena de discussió camuflada amb pell de xai que deixa anar la bèstia entre les bèsties. L’ésser que s’amaga als racons més profunds d’internet per aconseguir que qualsevol conversa constructiva es converteixi en una lluita primitiva per veure qui la té més grossa. El seu estat natural és l’anonimat, navega entre noms de perfil falsos i sempre aconseguirà mencionar alguna cita de Hegel mentre usa paraules que no entén del tot. Demagògia. Desconstrucció. Neoliberalisme. Sí, senyors i senyores, parlo del trollis internetilis. Els trols d’internet.

Hi ha moltes persones en aquest món que per naturalesa no són geloses. La possessió no entra en el seu vocabulari i fantasiegen amb la idea de veure la seva parella gaudint amb tercers.

En algun moment en la meva joventut em vaig adonar que en tots els meus problemes amorosos sempre hi havia certs punts en comú. Les mateixes dinàmiques tòxiques es repetien una vegada i una altra, com en un disc ratllat ad infinitum en el tocadiscos de la meva intel·ligència emocional.

Els últims dies el magnat de Hollywood Harvey Weinstein ha sigut acusat d'abús i assetjament sexual per tantes actrius que ja quasi he perdut el compte. Rose McGowan, Gwyneth Paltrow, Angelina Jolie i Asia Argento són només algunes de les víctimes d'aquesta trama d'abús de poder. Cap d'elles havia parlat abans per por de les més que possibles represàlies. Silenci a canvi de feina.

Una bona amiga em va dir l’altre dia que cada vegada que es fa una cua en públic està executant un acte polític. I és que els pèls negres que sobresurten de les seves aixelles atrauen inevitablement la mirada de tothom. Alguns l’observen amb fàstic, d’altres amb recel, molts amb simple curiositat. Sigui com sigui, mai passa desapercebut.