Devies ser molt petit, encara, però ja parlaves com un homenet. Enfilat a la cadireta de fusta, remenaves el plat i ens preguntaves si aquell tros de carn li tornaria a créixer, al porquet. Et vam dir la veritat, que l’havien hagut de matar per poder-ne fer carn. I tu vas callar, t’ho vas pensar un segon i vas continuar menjant.

Si haguéssiu de triar entre perdre la vista o perdre l’oïda, ¿amb quin dels dos sentits us quedaríeu? És una pregunta que l’historiador de la música Xosé Aviñoa fa als seus alumnes. D’entrada, la majoria dels estudiants trien la vista, però aleshores el doctor Aviñoa els fa veure que l’oïda és molt més important. I no és només per la música, sinó perquè a través de l’oïda ens socialitzem molt més del que ens pensem. Sense oïda correm el perill de quedar-nos aïllats.

En quin moment de la història el jazz va començar a desconnectar-se del present? Des que va néixer com a expressió lliure de la població afrodescendent fins al moment actual han passat moltes coses. L’espontaneïtat, allò que ha fet del jazz una música vibrant i necessària al llarg del temps, ha anat mutant en formes acadèmiques i s’ha acabat reverenciant en teatres i auditoris amb butaques de vellut. Amb comptades excepcions, als concerts de jazz la gent ja no hi balla, sinó que escolta i aplaudeix, ordenadament, al final de cada solo. L’espai i el temps estan limitats i també la potencial interacció amb el públic.

Quan fem servir l’expressió música negra creiem tenir clar què volem dir, però la cosa potser no és tan senzilla. Què és la música negra? ¿Música interpretada per negres? Nina Simone tocava Bach, però li van impedir ser concertista clàssica com ella volia. ¿Música escrita per negres? En aquest cas assumiríem que el Formation de Beyoncé, interpretat per una orquestra de festa major (blanca), seria música negra. Si no parlem de música blanca, per què ens entestem a distingir i diferenciar clarament la que considerem negra, quan probablement el 90% del que escoltem rep directament o indirectament la seva influència?

Com sona el pop contemporani marroquí? ¿Pot funcionar a la resta del món? Fenòmens recents com el de Rosalía o el de les noves músiques llatines ens posen sobre la pista del potencial de la música feta en països perifèrics d’una indústria històricament anglosaxona. Internet i l’abaratiment de les tecnologies més sofisticades de gravació han fet que des de qualsevol racó del món es pugui competir amb Rihanna i Beyoncé. Escoltant Music has no boundaries, d’Ahmed Soultan, es té aquesta sensació. R&B, pop, rap, col·laboracions estel·lars... tot lligat amb una veu vellutada que sona actual i agradable a l’oïda occidental. Al disc hi ha prou ingredients per interessar a fans de Drake.

L’any 1968, Johnny Cash feia història amb un concert a la cantina de la presó californiana de Folsom, que es va enregistrar en disc. El cantant oferia així una mirada a una part oblidada de la societat i s’envoltava, ell mateix, d’una aura de misteri, de perillositat. En aquell concert va cantar Folsom Prison blues, que conté una de les frases més conegudes d’aquell disc. A la cançó, una mare li diu al seu fill que no jugui amb armes, però ell no li fa cas i la cosa acaba malament. Cash, encarnant el protagonista de la cançó, entona amb la seva veu de baríton: “Vaig matar un home a Reno només per veure’l morir”. En aquell moment, sentim els aplaudiments dels reclusos -que, segons diuen, es van apujar de volum a les mescles per tal d’afegir dramatisme a la gravació-, però el protagonista ja no es podrà treure mai del cap el so d’aquell tret.

Dave Randall és un treballador de la música. Abans de convertir-se en el guitarrista de Faithless i de Dido i d’anomenar cap Sinéad O’Connor, va fer el circuit de pubs del Regne Unit. Coneix les incomoditats de viatjar en furgoneta, de menjar a deshores i de dormir menys del que és aconsellable. Sap molt bé què és la inestabilitat econòmica. Diu que de tant en tant una gira gran t’arregla una mica les coses, però que no és mai per gaire temps. Ser músic -a tot arreu, no només aquí- té menys glamur del que solem imaginar. Les millors recompenses d’aquesta feina poc reconeguda són immaterials. Pujar a un escenari, fer màgia, ser protagonista d’uns moments que fugen del temps i de l’espai, ser feliç mentre fas feliç moltes persones. Coses precioses, però que no sempre paguen el lloguer.

Hooper amb 3rd Street. Tota la nit han estat passant cotxes amb la música forta, sense aturar-se prou per permetre identificar-ne bé les veus dels artistes. Això era salsa dels 70, allò altre semblava Bad Bunny... En aquesta zona de Williamsburg, la comunitat portorriquenya hi és molt present. I, cosa insòlita a Nova York, la gent encara se saluda pel carrer.

El presenten com l’inventor del reggaeton, però ell riu. “Seria més aviat el precursor de l’underground, que era com llavors s’anomenava”, diu des de l’altra banda del telèfon, a Puerto Rico. L’origen d’aquest fenomen musical es remunta a Villa Kennedy, un complex residencial a Santurce (San Juan), on Pedro Gerardo Torruelas va començar a confegir mixtapes. “No era un estudi, era el menjador de l’apartament. Només tenia un tocadiscos, un sampler amb quatre segons de memòria, una gravadora de quatre canals, un micròfon barat... amb tots els sorolls del món. Em segueixo preguntant com és que res del que hi havia a l’ambient, lladrucs de gossos, tot tipus de sorolls, va acabar a la gravació”.

Aningú se li escapa que des de fa uns anys la retòrica dels diners ha anat guanyant terreny en les lletres de la música popular. Des que Barrett Strong va cantar aquell Money (that’s what I want) l’any 1959, ha plogut molt i hi ha hagut moltes i variades referències a la qüestió monetària, però mai tantes com ara, molt probablement per influència de les lletres hiperbòliques del rap, on ha estat també habitual cantar sobre els diners. “ Cash rules everything around me ” [L’efectiu ho governa tot al meu voltant], deien els Wu-Tang Clan a C.R.E.A.M. l’any 1993. En una comunitat tan maltractada com l’afroamericana, els diners esdevenien un símbol contra la misèria causada per una estructura social blanca i essencialment injusta. Els bitllets amb cares de presidents morts significaven -un cop abandonat l’ideal de la lluita col·lectiva- el triomf individual contra l’adversitat.

“Preferiria veure’t morta, noieta, que no pas amb un altre home”. Qui cantava aquesta cançó? No pertany a un conjunt de gangsta rap, ni a un artista de reggaeton o de trap, ni tan sols a un grup de sleazy dels anys 80. Aquestes paraules sortien de la boca de John Lennon l’any 1965. És la lletra de Run for your life, l’última del disc Rubber soul, que inclou peces tan conegudes com Drive my car, Norwegian wood i Michelle.

Corria l’any 1988 i, a Oxford Street, Tracey Thorn cantava sobre els seus orígens. “On vaig créixer no hi havia fàbriques, hi havia una escola i botigues i alguns camps i arbres, i van aparèixer cases alineades, on vaig néixer i vaig viure durant divuit anys”. El lloc era Brookmans Park, a Hertforshide, una urbanització a pocs quilòmetres de Londres que oferia ben poc a una adolescent inquieta com la que acabaria sent la cantant d’Everything but the Girl. Molts anys després, Thorn fa memòria d’aquell entorn gris i avorrit a Otro planeta. Memorias de una adolescente en el extraradio, que publica en castellà Alpha Decay.

Pensa en algú rellevant de la cultura nord-americana de l’últim segle i, molt probablement, Quincy Jones hi tindrà alguna cosa a veure. Ray Charles? Amics d’adolescència. Lionel Hampton? Va tocar de jove amb la seva orquestra. Frank Sinatra? Va arranjar algunes de les seves millors cançons. Count Basie? Va dirigir la seva orquestra. Neil Armstrong? Els seus arranjaments de Fly me to the moon van ser els primers de la història a sonar a la Lluna. Michael Jackson? Ell el va fer cantar una tercera més baixa per donar flexibilitat i profunditat a la seva veu i va produir els seus millors discos: Off the wall (1979), Thriller (1982) i Bad (1987). Miles Davis, Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Dinah Washington, Lesley Gore... Cal agafar aire.

“És aquest, el meu eco?”, pregunta Prince abans d’atacar 17 days. És l’any 1983, un moment clau en la seva carrera, entre els discos 1999 (1982) i Purple rain (1984). Prince Rogers Nelson, de 25 anys, està tancat en un estudi, sol, amb un micròfon i un piano, i s’esplaia amb les tecles. Busca, explora, es deixa anar, simula la percussió amb la boca; és un músic fent una jam amb ell mateix. Enllaça amb una versió curta i primerenca de Purple rain, que enganxa amb A case of you de Joni Mitchell i amb la tradicional Mary don’t you weep. Sentim la respiració del músic, els seus silencis, gairebé el batec del seu cor. Descobrim el seu deix jazzístic al piano i cauen peces del tot inèdites, com Wednesday, Cold coffee & cocaine i Why the butterflies. Aquí Prince és viu, en sentim l’alè, i a International lover fins i tot sembla refredat.

Molta gent encara no sap qui és Lizzo, i això que va ser a Barcelona no fa ni una setmana. Aquesta nova estrella del pop, que va sobradíssima de carisma i de talent i que està escalant posicions en el panorama internacional a tota velocitat, va tenir la mala sort de coincidir amb Rosalía al Primavera Sound. I això no vol dir que no anés a veure-la ningú, sinó que la majoria dels que hi van anar eren estrangers. Tot i així, molta gent, fins i tot els que van preferir sacrificar el seu concert per no perdre’s la de Sant Esteve Sesrovires, va descobrir-la gràcies a la seva presència al festival. Corrien rumors que valia molt la pena, i només calia investigar una mica per enamorar-se’n sense remei.

“Santa Coloma de Gramenet és una ciutat amb molta tradició rockera”, assegura la promotora i periodista musical Alicia Rodríguez. Ella és gramenenca de tota la vida i sempre que pot ho expressa amb orgull. Ara organitza la Santako School of Rock juntament Rafael Llorach. És una iniciativa que neix sota el paraigua dels cursos d’estiu de la Universitat de Barcelona Els Juliols, amb suport de l’Ajuntament de Santa Coloma i que es farà a Can Sisteré, del 8 al 12 de juliol. Dies abans, el Parc de Can Zam acull el Rock Fest, cita ineludible per als amants de les guitarres amplificades al màxim, plena de noms clàssics com Def Leppard, ZZ Top, Saxon o Dream Theater. Durant els dies de festival, segur que pots saludar la gent fent el símbol de les banyes amb els dits.

L’editorial Malpaso acaba de publicar en castellà l’autobiografia Yo soy Brian Wilson... y tú no, apareguda originalment en anglès el 2016. Aquest llibre de memòries del geni dels Beach Boys, escrit amb la col·laboració de Ben Greenman, substitueix el fallit Wouldn’t it be nice: My own story, del 1991, desautoritzat per Wilson quan es va saber que la major part del volum havia estat plagiat de biografies anteriors. A més, glorificava sospitosament la figura del doctor Landy, que durant una dècada li va xuclar la vida (i els diners), tot i que el terapeuta assegurava no haver tingut res a veure amb el text.

A Blaze, la pel·lícula d’Ethan Hawke sobre el cantant de country semidesconegut Blaze Foley, el personatge de Townes Van Zandt (Charlie Sexton) explica una anècdota luctuosa. Quan Foley és assassinat, Van Zandt vol recuperar la seva guitarra a la botiga on la va empenyorar, però el propietari n’hi demana 1.800 dòlars. Aleshores, Van Zandt entén que per no haver de pagar necessita el resguard i com que el difunt només tenia una jaqueta decideix anar a buscar-lo allà on és la jaqueta. Agafa una pala, va al cementiri, cava fins a tocar el cos del cantant i, voilà, el paperet. Torna a la botiga, entrega el resguard i recupera la guitarra de franc. Ho explica en el context d’una entrevista radiofònica -el locutor és Hawke, sempre d’esquena-, de manera que sospitem que Van Zandt s’ho està inventant tot de cap a peus.

Originalment, la cançó Tutti frutti, de Little Richard, contenia un parell de versos que feien referència al sexe anal. Algú, però, el va avisar que allò no sonaria mai de la vida a la ràdio i Richard els va canviar. Finalment, la cançó va acabar sent més coneguda per un crit aparentment sense sentit: Awopbopaloobop alopbamboom! L’embarbussament, semblant a les tirallongues en llengües inexistents vomitades pels posseïts per l’Esperit Sant en ple fervor religiós, capturava el zeitgeist de l’època, almenys per a un segment molt determinat de la població. Per primera vegada, als anys 50, les criatures no ingressaven d’un dia per l’altre a la vida adulta i podien gaudir d’un temps per divertir-se i gastar diners en música i pel·lícules, un temps per ballar i donar sortida a les seves pulsions sexuals, el seu inconformisme i la seva rebel·lia. El rock’n’roll va saber captar aquest esperit i l’alarit de Richard n’és l’expressió més crua.

Frank Zappa era un músic visionari a qui sempre li rondaven milers d’idees boges pel cap. El seu fill Ahmet recorda el moment exacte en què el va sentir parlar per primera vegada de l’empresa d’hologrames que volia muntar: “Jo devia tenir 8 anys i érem a la cuina, esmorzant”. Zappa va dir a la seva família que per a un artista seria genial poder sortir de gira i, al mateix temps, ser a casa. Per a Ahmet, això volia dir passar més temps amb el seu pare, de manera que, en les seves pròpies paraules, allò li va fer “explotar el cap”. Zappa va posar com a exemple, també, la possibilitat de fer una gira mundial en un sol dia. A l’Ahmet totes aquelles idees el van impressionar fortament i l’han acompanyat al llarg de la vida.