10 “Podria canviar la comèdia per sempre”. “El monòleg més revolucionari dels nostres temps”. “L’ stand-up més important del segle”. “Gadsby inventa la antiironia” [sic]. I així anar fent. El monòleg en qüestió ha generat més hype que la recerca del nou cantant d’AC/DC o el vídeo porno fake del Niño Polla amb els d’ A tipo fijo. I això sempre és un problema. No per a mi, que em conec els crítics del segle XXI com si els hagués parit. Però la munió de gentola que navega per Twitter buscant el proper trend potser s’està fent la idea equivocada del que representa aquesta peça anomenada Nanette.

]]> Amaia Montero em representa. Perquè si poses el seu nom a Google el primer que t’apareix és “ bochornoso espectáculo ”, “ Amaia Montero borracha ” o “ ridícula actuación ”. I això m’omple de joia. Perquè escandalitzar els guardians de les essències del protocol del show business del segle XXI hauria de ser la norma. Perquè en un panorama tan ensopit, manufacturat i naïf com és el que estem vivint des de fa quinze o vint anys, que algú pugi borratxo a l’escenari, s’esbatussi amb el públic o s’oblidi de la lletra per culpa d’una sobredosi d’Alprazolam, ens hauria de semblar normal i, fins i tot, obligatori.

]]> Preciosa, la diada de Sant Jordi, de veritat, sense sarcasmes. A ningú li agraden les multituds, les cues, els embussos, les parelles de falsos enamorats, les roses a sis euros ni els autors mediàtics fent cara d’interessat mentre escolten avorridíssimes històries dels seus fans. Però ens encanta Sant Jordi. Vaig anar a signar llibres -tot i que l’últim que vaig escriure es va publicar al setembre i, per tant, com a novetat deixava molt a desitjar-, que és un moment de glòria efímera molt necessari per a l’ego de l’escriptor i, enguany, vaig tenir molta sort amb els companys de signatura. A la paradeta de la Moritz (sempre s’han de demanar llocs on hi hagi cervesa à volonté ) vaig seure al costat de l’Antonio Baños i el Marc Pastor. La nostra presència va ser eclipsada ipso facto per una famosa youtuber que no conec, però bé, jo soc un vell desfasat i això no té cap importància. El cas és que vam beure més cerveses que llibres vam signar, i això sempre és bon senyal.

]]> Potser si Halldor Mar hagués començat a gravar capítols de Katalonski fa deu anys em podria haver salvat la vida. Perquè jo vaig morir a Pittsburgh. Va ser una tarda de novembre, a quinze sota zero, al restaurant De Luca’s, a Penn Avenue. Eren les set del matí i tenia molta gana. Vaig entrar-hi, atret pel cartell “Best breakfast in town”. Un cop a dins em vaig deixar aconsellar i em van dir que demanés la graellada vegetal, una mena decrep absurda amb tomata, pebrot, ceba, més pebrot, hamburguesa (?) i espècies variades. Allò pesava un quilo, i a mig plat vaig començar a trobar-me malament. Li vaig preguntar al cambrer si allò que m’havia servit duia cacauets. Em va dir: “Sí, per què?” I vaig contestar-li, entre esbufecs, que aquells putos fruits secs em provocaven la mort.

]]> Maldita Hemeroteca, El Zascómetro, Mejores Zasca, Cuñadómetro, etcètera. Comptes de Twitter que han triomfat tant, que ja es convida els seus artífexs a programes de ràdio i televisió per escarnir i posar en evidència les autoritats polítiques del país.

]]> L’altre dia feien Transformers a la tele. No sé quina part era, perquè ara els productors tenen la mania de no posar números a les seqüeles. Quan jo era jove les coses eren diferents: Batman 2, Robocop 3, Rocky 4. Ordenar les pel·lis numerant-les, quina bogeria, oi? Ara no: Transformers, el retorno de nosequé puto robot, i has de saber que és la quarta o la cinquena, perquè si no encara et perdries algun detall de l’argument. Espòiler: no et perdràs res, perquè sempre és la mateixa pel·li.

]]> No en sentit figurat: literalment. Si anéssim amb canelons al pap tot el dia -que sembla ser la raison d’être d’aquestes festes- per poc que ens provoquessin, els fotríem per sobre d’algú a la mínima. Però és així com anem per la vida: amb les línies vermelles ultrapassades des que sortim de casa al matí. La paciència al límit. Bromes les justes. Oh, sí, esclar, ara es veu tot molt bonic perquè el Barça va guanyar i perquè l’autonomisme venç amb aquella calma de qui se sap amo dels seus votants. Però estem al límit de les nostres forces. Només cal un lleuger contratemps per destarotar-nos els plans.

]]> No ho dic jo, ho diu la gent. Bramen pel carrer i la xarxa: “ ¡Que no nos embauquen, que la Tierra es plana! ” Ho diu un jugador de la NBA i un famós raper i persones amb més estudis que vostè i que jo mateix. Però avui els estudis ja no importen. Avui l’únic que importa és qui crida més. ¿Què pot fer una llicenciatura en física davant d’un tuit ple de majúscules i negreta? L’astronauta Pedro Duque, ofès davant la idea que un youtuber amb 90.000 followers assegurés que la Terra és plana, va respondre que allò era una aberració i una ignomínia. Però el gest es va quedar en això: una queixa ofegada en la foscor còsmica. Només això. No va demostrar que la Terra és rodona. No pot, de fet. Ningú no pot. Basem els nostres coneixements d’astrofísica en lleis i axiomes que han esdevingut dogmes de fe. Els astronautes van anar a la Lluna i van plantar-hi la bandera, però com que jo no conec cap dels que hi van anar, per a mi té la mateixa validesa que si el moonlanding l’hagués filmat Kubrick en un plató de Hollywood.

]]> Forocoches. Per als que encara ignoreu l’existència d’aquest lloc web només heu de saber que és una mena de fòrum on s’hi parla de tot i de res, amb una interfície que sembla que l’hagi dissenyat el teu oncle Josep amb el Dreamweaver.

]]> Fa un parell de setmanes el diputat de Junts pel Sí Jordi Cuminal va proferir aquest tuit: “Molts flipem amb #JosepPla sense ser conscients q som contemporanis de @RaholaOficial i @nadalrafel ni de l’obra q deixaran”.

]]>