Amb la seva decisió de “sortir lliurement d'Espanya” (article 19 de la Constitució) quan encara no s'havien activat accions penals contra ell per la seva participació en el Procés, i establir la seva residència a Bèlgica, Carles Puigdemont s'ha permès fer un pols al Tribunal Suprem durant set anys i guanyar-l'hi. El Tribunal Suprem no ha aconseguit convèncer cap òrgan judicial europeu que Carles Puigdemont havia de ser extradit a Espanya per ser jutjat per diversos delictes comesos com a president del Govern català que va dirigir el Procés. D'una manera jurídicament impecable tant des de la perspectiva del dret constitucional espanyol com des de la del dret de la Unió Europea, Carles Puigdemont ha exercit el dret a la defensa i ha posat en evidència el Suprem en l'exercici de la funció jurisdiccional.

La transferència de la política autonòmica a la Fiscalia General de l'Estat, a l'Audiència Nacional (AN) i al Tribunal Suprem (TS), que es va produir amb l'activació de l'article 155 de la Constitució, ha estat possiblement l'esdeveniment amb més impacte en el sistema polític espanyol des de l'entrada en vigor de la Constitució.

Divendres passat Josep Ramoneda va donar veu a la Cadena SER a una opinió molt generalitzada que considera que en el rebuig d'Alberto Núñez Feijóo a la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) hi ha l'origen de la nova crisi constitucional generada per la irrupció del Tribunal Constitucional (TC) en el procés legislatiu. Si el president del Partit Popular no s’hagués retractat i el CGPJ s’hagués renovat, s’hauria produït la renovació parcial del TC sense cap problema.

El resultat del referèndum sobre la separació del Regne Unit de la Unió Europea ha resultat ser un trauma de tal magnitud que és summament improbable que cap nou primer ministre britànic autoritzi la celebració de cap més.

Des de les eleccions autonòmiques del 2015, la majoria parlamentària dels partits independentistes no permet la formació d'un govern a la Generalitat. Formalment sí que ho permet, però materialment no, perquè no es pot constituir sense comptar amb els escons de la CUP, i amb els seus escons es pot articular, com a molt, una majoria d'investidura, però no una majoria de govern.

El Parlament Europeu va aixecar la immunitat de la qual Carles Puigdemont era portador com a membre de la cambra, cosa que possibilitava que el Tribunal Suprem pogués procedir contra ell. Però contra aquesta decisió del Parlament Carles Puigdemont va interposar recurs davant del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), que el va admetre a tràmit. El TGUE no va adoptar les mesures cautelars que va sol·licitar la defensa de Puigdemont, perquè va entendre que no era necessari, ja que, amb l'admissió a tràmit del recurs, quedava paralitzada l'ordre de detenció i lliurament dictada contra ell pel jutge Pablo Llarena. No hi havia cap risc de detenció que exigís l'adopció de mesures cautelars.

La casualitat ha volgut que en dies consecutius s'hagin fet públiques dues sentències relatives al que podríem denominar la ressaca de la sentència del Procés. El 19 d'octubre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) condemnava quatre exmembres de la mesa del Parlament com a autors del delicte de desobediència a decisions del Tribunal Constitucional. El 20 coneixíem que l'Audiència Nacional absol Josep Lluís Trapero i altres membres de la direcció dels Mossos d'Esquadra dels delictes de sedició i desobediència.

La sentència del Tribunal Suprem per la qual es condemna el president de la Generalitat pel delicte de desobediència coneguda aquest dilluns suposa un pas més en el procés de degradació de la justícia espanyola. I no un pas qualsevol, sinó d'una entitat extraordinària.

Que l'estat espanyol és un estat de dret resulta difícilment discutible. Les publicacions internacionals més reconegudes situen Espanya en un lloc destacat dins el rànquing de països amb un sistema democràtic. I de manera consistent i continuada des de fa unes quantes dècades. Negar a Espanya la condició d'estat de dret no té credibilitat.

Quan la Fiscalia General de l'Estat va aprofitar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per posar en marxa una operació de persecució implacable del nacionalisme català a través del Tribunal Suprem (TS), ho va fer amb la convicció absoluta que controlaria amb seguretat el desenvolupament de l'operació. Coneixent, com coneixia, la composició del Tribunal Constitucional, no tenia cap dubte que l'únic òrgan que tenia facultats per imposar algun tipus de control, no ho faria. Entre la Fiscalia General i el TS arbitrarien la resposta de l'Estat al desafiament del nacionalisme català.

Em va produir una notable perplexitat el discurs de Carles Puigdemont a Perpinyà, en què va animar els més de cent mil assistents a l'acte a preparar-se per a la "lluita definitiva" per la independència. El moment de la independència, va venir a dir, és ara.

Aquesta setmana es complirà el quaranta aniversari del referèndum del 28-F a Andalusia. Amb aquest referèndum, Andalusia va aconseguir accedir a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució, reservada, sense dir-ho de manera expressa, per a les "nacionalitats", i va imposar una interpretació de l'estructura de l'Estat diferent de la que s'havia posat en marxa inicialment.

Després de la sentència del 19 de desembre del 2019 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no hi ha dubte que Carles Puigdemont i Toni Comín són diputats del Parlament Europeu des del 13 de juny del 2019 i que gaudeixen d'immunitat des d'aquesta data. La lectura de la sentència del TJUE, en la seva fonamentació jurídica i, especialment, en la seva part declarativa, no permet arribar a cap altra conclusió.

Divendres passat el president del Parlament Europeu va emetre una nota a través de la qual comunicava que feia seva l'opinió de la Junta Electoral Central (JEC) i del Tribunal Suprem (TS) que desposseïa Oriol Junqueras de la seva condició de diputat europeu. La nota del president del Parlament no tenia fonamentació jurídica. Simplement es limitava a indicar que no feia més que seguir la tradició parlamentària europea d'acceptar les decisions de les autoritats judicials i de l'administració electoral dels estats membres.