Sovint als economistes se’ns demana que opinem sobre què preveiem que passarà a l’economia, especialment a la vista dels esdeveniments que estem vivint. Per la meva part, acostumo a contestar que la resposta correcta és que no en tinc ni idea, però que per cortesia amb qui demana puc anticipar, més des de l’experiència que del coneixement cert, que... No faré acudits sobre previsions d’economistes, però en descàrrec nostre remarcaré la complexitat d'un moment en què la geopolítica és la causant de les incerteses, en què el que intervé és un conjunt de factors interdependents i, més encara, moguts pel personatge que avui dirigeix la Casa Blanca. Aquest marc geopolític té com a pronòstic més d’una sola variable econòmica, a la qual se li pot associar un element de risc. I quan els riscos són encadenats, la probabilitat de cada pronòstic, que obtenim amb una multiplicació per un valor inferior a 1, esdevé molt baixa. Tot depèn de tot! De manera que malgrat que avui tenim, a diferència del passat, millors utillatges de previsió i més instruments de reacció que mai, aquelles situacions, cada cop més complexes i interconnectades, són més difícils d’anticipar. Cau la xarxa de seguretat, es trenca la logística o el transport de mercaderies, es perd la cadena de valor i tot alhora es paralitza.

Les trampes al solitari d’alguns economistes i polítics exigeixen que molts altres hagin d’estar atents per no perdre peu de la realitat econòmica en què es vol intervenir. Així, quan ens diuen que es millora la renda, i que encara millora més l’ocupació, ens diuen indirectament que baixa la productivitat; a vegades per donar a entendre després que aquesta baixada es deu a la falta d’esforç dels treballadors, ignorant el paper dels excedents empresarials en els acompanyaments de la tecnologia al treball. Igualment, fa feredat veure com alguns s’enorgulleixen de la creació d’ocupació, malgrat l’elevadíssima taxa d’atur que Espanya manté (i més en tindria si comptabilitzéssim bé el nombre de parats). Recordem que es considera que els fixos discontinus no són parats, tot i cobrar subsidi, i que, per tant, cal forçar l’enginy en calcular la població efectivament ocupada.

La sanitat espanyola necessita reformes importants, tant per ser financerament sostenible com per altres envits que té per davant. Aquesta incertesa pel futur ha fet que els polítics més atrevits es llancessin, sense cap més bagatge que la seva ideologia, a implementar canvis. Començaren els vents privatitzadors a Galícia, estesos després per la Comunitat Valenciana, i es feren borrasca a Madrid. La presidenta Ayuso, de fet, es trobà fetes moltes de les reformes que avui es debaten. Però si només tens ideologia i no proves d’avaluació per les propostes implementades, només pots defensar-les fent el machito, en lloc d’aprendre fent i corregir el rumb si escau.

Cada cop conec més gent que es posiciona en contra del pagament d'impostos. Alguns, joves, diuen que amb el poc que se’ls paga només falta que se’ls retinguin diners per a contribucions fiscals; al cap i a la fi, ells no identifiquen massa despeses públiques que els hi siguin favorables en termes de beneficis. Entre pensions i sanitat sembla que tot va per a la gent gran. També és fàcil observar com molts ciutadans i professionals continuen amb allò de "amb factura o sense" per bé d'abaratir els preus a pagar per serveis. Finalment, conec molts rics que no paguen impostos (aquesta és per a mi la millor definició de qui és ric!), ja que ho són prou per costejar el que suposa l’enginyeria fiscal muntada i els assessors tributaris que la mantenen. I, així i tot, els surt a compte per tot el que s’estalvien de tributar. I alguns que sí que n’estan pagant es queixen, però, amargament quan veuen com aquells altres, més atrevits, se la juguen entre l’evasió i l’elusió fiscal i gairebé no tributen, per passar-los la mà per la cara dels complidors evidenciant que no són "prou llestos".

Voldria oferir una valoració analítica, allunyada d’apriorismes, sense entrar en detalls, però sí considerant els trets estructurals més bàsics de la nova proposta de finançament. No crec que es puguin anticipar totalment els seus efectes en resultats finals, malgrat els importants treballs relatius a xifres i rànquings d'ordinalitat elaborats per exemple per FEDEA i per aquest mateix diari a partir de fonts governamentals. Ens falten alguns detalls sobre què hi ha als denominadors de les ràtios i com s'han fet els càlculs de l'acord. Les xifres finals són males de garantir, més enllà dels diners que hom pot creure que d'una manera o altra (i si vol el govern espanyol actual), farà arribar a cada comunitat. Però no crec que la nova fórmula, en mans d'algun altre govern, garanteixi l'ordinalitat. I queda clar que no és el mateix situar-se tercera en l’ordre de recursos per càpita amb un euro per sota de la segona que amb un euro més per càpita que la quarta. Crec que és per això que, amb relació a l'ordinalitat, la ministra no s'ha mullat més enllà d'assegurar-la voluntariosament per a Catalunya l’any 2027. 

És recurrent el clam de bona part de la classe empresarial per reduir la pressió fiscal que suporten les empreses i els inversors per afavorir la innovació, la creació de llocs de treball, la recuperació de talent, etc. És difícil no mostrar simpatia amb aquesta postura, si bé la reivindicació no pot ser eliminar tot el que molesta. No es tracta d’abolir per la via fàcil algun dels impostos que generen certs problemes empresarials de manera genèrica, sinó d’ajustar la fiscalitat als propòsits concrets.

Encara hi ha qui recorda la meva etapa al consell de govern del Banc d’Espanya i em demana per l’enfonsament del sistema de caixes durant la crisi, des de l’enyorança i el necessari reposicionament financer de l’economia productiva catalana. Esclar que alguns, per aquest motiu, voldríem una nova banca, totalment pública, més enllà del que són les actuals tasques de l’Institut Català de Finances: una banca pública que, ara com ara, no acabo de veure. En tot cas, voldria destacar aquí una interessant intervenció recent del governador del Banc d’Espanya, José Luis Escrivá, a l'assemblea general de l'Associació Europea de la Banca Cooperativa, tot i que referint-se al sector de crèdit cooperatiu a Espanya.

En el tema de la fiscalitat és molt fàcil fer demagògia. Per una banda, ningú vol pagar impostos voluntàriament, malgrat saber que si tots ens hi neguem, probablement, tots hi acabarem perdent. Per altra banda, les coses a vegades són prou embolicades a causa de la mateixa legislació que volent afinar esdevé molt complexa, i al final alguns analistes opten per una simplificació que serveix per argumentar a favor de la supressió. Sovint ho fan argumentant abaixar els braços davant del dúmping fiscal autonòmic, oblidant l’existència de l’impost estatal. I a vegades, hi rau algun interès ocult, ja que pel bé de l’economia són propostes que beneficien sempre les classes més poderoses. Per exemple, des de la idea que els impostos són confiscatoris, es demana l’abolició de l’impost sobre el patrimoni, sense més consideracions respecte de la globalitat de la fiscalitat en renda i riquesa, renda del treball i del capital, o de patrimonis productius i no productius, quan de fet en renda i patrimoni es limita al 60% com a màxim la tributació de la renda guanyada.

De moment, l’únic que té de singular el nou i esperat finançament autonòmic de Catalunya és que probablement dorm el somni dels justos, i per culpa de les mamografies andaluses. Pot sorprendre, però és així. M’explico.

Escric sobre aquest tema més aviat amb cert escepticisme sobre els resultats, però ho faig creient que ajudo a entendre problemes de finançament autonòmic prou complexos. I això a hores d’ara té transcendència política, tant pel que fa a l’estabilitat dels governs espanyol i català –per aquest ordre– com per la por que la ultradreta pugui arribar al poder.

S’acaba un intent de fusió marcada per la seva elevada hostilitat. Com a ciutadans ens hem d’alegrar que no hagi servit per augmentar la concentració bancària del país. Accionistes i empleats d’uns i altres no crec que hagin de pensar necessàriament igual. El BBVA, un gran banc, ha vist erosionada la seva estratègia i la credibilitat de la seva direcció a mitjà termini. Just el contrari que el Sabadell: enhorabona als seus gestors, però se’ls gira feina molt complexa i des d'ara mateix. A l’accionista li passarà el contrari: tot i l’èxit del Sabadell, és previsible que, a curt termini, la cotització pateixi. Cau sobre el seu valor un preu inflat per la mateixa expectativa d’opa i un repartiment extraordinari de dividends que no ha de poder descapitalitzar el banc.

Es pot cotitzar en una comunitat autònoma, tributar en una altra i fer servir els serveis públics d'una tercera. Conec el cas, per exemple, d'una persona que és resident efectiva a Valladolid; allà cotitza el seu despatx, allà treballa, obté la renda i la plusvàlua dels recursos que utilitza. Malgrat això, és resident fiscal a Madrid, on té un pis de propietat com a inversió i on va de tant en tant amb l’AVE. Sap què ha de fer per justificar-ho davant de l’Agència Tributària, per mostrar que habita almenys la meitat de l’any a la Comunitat de Madrid, ja que allà paga menys renda i patrimoni. Així, els costos dels serveis relatius a la seva activitat els suporta Castella i Lleó, i qui fa caixa és la Comunitat de Madrid. Però on té la residència administrativa autodeclarada és a Eivissa!, on viatja els estius i més d’un cap de setmana, perquè així es beneficia d’uns descomptes de transport que la seva contribució fiscal no ajuda a finançar. Essent resident administrativa a les Illes Balears, aquesta comunitat rep el finançament autonòmic corresponent, basat en la població empadronada. Per tant, la seva residència legal no és realment enlloc. No és on cotitza, a Valladolid: aquí no té ni metge de capçalera, tot i que si li cal hi accedeix per urgències com a ciutadà desplaçat. Tampoc no és on tributa, a Madrid, on, amb el que s’estalvia d'impostos, pot pagar-se la sanitat privada. I no és allà on se li financen els serveis públics, sinó a les Illes Balears, que reben per això un ingrés sense gairebé assumir cap cost, ja que, al cap i a la fi, la subvenció del transport la paga l’Estat! Com pot ser que estiguem instal·lats en aquesta disbauxa de residències reals, fiscals i administratives, sense un mínim creuament de dades ni responsabilitats identificables en el finançament d'un estat del benestar contra el qual moltes persones com la del cas esmentat practiquen el seu particular dúmping fiscal?

Ho deia l’historiador Jordi Nadal referint-se a l’economia catalana en vista de la seva industrialització i modernització del segle XIX. A hores d'ara, al segle XXI, potser podríem dir que el turisme és –l’illenc en particular, vist el seu pes demogràfic i la seva contribució–, la gran fàbrica (de divises) d’Espanya. Sense l’entrada de divises que el turisme proporciona no es podria equilibrar la balança exterior per compte corrent –més del 4% del PIB–, i sufragar al complet el dèficit de rendes i el de l’energia. Certament, Catalunya és la gran receptora dels quasi cent milions de visitants anuals, amb un 25% del total; un 50% per sobre del seu pes demogràfic. Però, relativament, les Illes són, respecte a la seva població, la principal sostenidora del saldo exterior, dels dèficits comercials, d’una economia espanyola que altrament importa molt més que no exporta, amb un nombre d'estades que quintuplica el propi i ja elevadíssim del Principat. Una aportació que representa 13 punts del PIB i en creixement reiterat.

És cert que fins a cert punt el dúmping fiscal s'utilitza com a element de distracció política, perquè en el tema del finançament hi ha altres singularitats, inclòs el concert foral, i no apareixen en el discurs polític de casa nostra. Però això no vol dir que la Comunitat de Madrid de la neoconservadora Sra. Ayuso no en faci. Madrid fa dúmping fiscal, sí. Andalusia no. Tampoc Múrcia. Si aquestes comunitats abaixen els seus impostos i recapten menys, allà ells, perquè disposaran de menys capacitat de despesa i no podran reclamar després les transferències d’anivellament. A cadascú el seu. En el cas d'aquestes altres comunitats, si fan servir la seva autonomia tributària per abaixar impostos, amb pèrdua de recaptació si s’escau, la baixada sí que serà real.

En turisme toca, ara, decréixer. Si més no, respecte de les taxes de creixement anteriors. Veurem com la societat viu un procés d’aquestes característiques. Ho veurem des d'una disparitat de lectures: conservar el rècord de visitants any rere any serà decréixer? Esclar que des del punt de vista de mantenir la xifra, que ja seria una fita, això implicaria una taxa de creixement zero! Serà percebut com a decreixement registrar taxes de creixement inferiors a les del passat? Més d’allò mateix: ¿en taxes de creixement, però incrementades amb menys rapidesa que abans, es considerarà com un fracàs, tot i reportar augments absoluts de visitants? ¿Cal decréixer en termes absoluts o, simplement, bastaria substituir un tipus de turistes per un altre, considerant com una millora satisfactòria el fet d'assolir una major productivitat, és a dir, una major generació de renda per ocupat? Per la mateixa xifra de negoci potser no calen tants turistes, si tenen més disposició a pagar.

Aquest no és un article d’economia. Va de política. I n’hem de parlar, ja que si no resolem entre tots el garbuix polític actual, la prosperitat econòmica no arribarà a les Illes i no podrà afavorir la sostenibilitat, la cohesió social ni les condicions de vida dels ciutadans. Necessitem, per això, la política, però no aquesta que patim dels dos grans partits nacionalistes espanyols, crítics uns i cínics els altres, acusant-se de corrupció i sempre supeditats a un interès que ells consideren superior al que convoca els electors a elegir els seus representants.

A través d’una proposició de Més, el Parlament de les Illes Balears vol posar límits a la utilització que fa Aena dels aeroports de les Balears, avui tractats com si fossin el pati de darrere particular de casa seva. Des del monopoli que exerceixen, en favor dels seus accionistes, multipliquen entrades de visitants i capacitats instal·lades, que els donen ingressos tant dels slots que cobren com dels equipaments que lloguen. A costos desmesurats, aquests lloguers es traslladen, després, dins dels recintes, a mercaderies amb preus prohibitius. No es pot entrar, per exemple, aigua pels filtres de seguretat aeroportuaris, i una volta a dintre dels espais no és estrany pagar quatre euros –o més– per una petita ampolla d’aigua; tal és el cost fix a repercutir per unes instal·lacions que són el gran negoci d’Aena. Igual amb les entrades i sortides dels avions. Com que no paguen el cost ambiental complet de la seva empremta de carboni, les companyies poden permetre’s pagar el que se’ls demana per a l’ús de les pistes, fent menys atractius els equipaments territorials alternatius, que desconcentrarien la demanda i esdevindrien competitius. Aquesta manera d’entendre l’interès públic com aconseguir rendiment per als accionistes casa malament, avui, amb les aspiracions dels ciutadans. L’Estat no s’hauria de comportar, per això, com un accionista més, ni fer caixa com la resta. Li toca ser sensible a les demandes d’uns indrets com Barcelona o les Illes Balears, que han dit prou. I, a falta d’aquesta sensibilitat per part de la direcció actual d’Aena, potser no queda cap més remei que acollir la demanda dels governs per la plena gestió o cogestió dels seus aeroports, i no deixar en mans d’accionistes el desig d’assolir uns nivells de turisme més raonables que els actuals.

Sembla que les administracions, i en particular la Generalitat, a partir de les seves pròpies competències, estudien reduir la fiscalitat de les rendes baixes a l’IRPF. La polèmica l’ha obert la pujada recent del salari mínim interprofessional, que es va dur a terme sense tocar el mínim exempt. Això fa que, marginalment, més gent del grup de rendes baixes hagi de presentar la declaració de la renda pel fet de no estar coberta per aquella exempció. Aquesta qüestió és a la teulada del Parlament espanyol. En canvi, el català emprèn la reforma abaixant el tipus a les rendes baixes (sembla ser que un puntet, del 10,5% al 9,5%, subjecte a l’aprovació final). Així, si aquesta és la voluntat, la millor manera de reduir la fiscalitat dels qui guanyen poc, donades les competències actuals de la Generalitat, efectivament és disminuir el tipus impositiu per a aquestes rendes, i no pas eximint-los de l’obligatorietat de declarar, com alguns partits pretenen. M’explico. Una cosa és fer la declaració de renda, i una altra tributar per IRPF. Eximir era una manera de reduir càrregues administratives, a partir del supòsit que fer la declaració és complex. Avui, però, amb retencions i un mínim d’informàtica, aquesta càrrega ja és minsa. I eximir de fer declaracions té més contrapartides que beneficis. Tothom qui tingui una renda percebuda durant l’any hauria de notificar-ho a Hisenda; i, si és el cas, no tan sols no tributar, sinó més aviat rebre "crèdit fiscal". La declaració de les circumstàncies personals i familiars no deixa de ser una fotografia de la realitat dels contribuents que ha de permetre afinar tant els impostos a pagar com el dret a rebre prestacions. A partir de les deduccions, bonificacions i tipus diferenciats és possible ajustar impostos i subsidis, i prestacions universals, però ajustades a la situació de cadascú. No es tracta de recaptar més, sinó de, a pressupost neutral, ser més curosos amb qui paga i qui rep.

Aquests dies s’inicia, tant amb treballs previs com amb la preparació del ple del Consell de Política Fiscal i Financera, el debat sobre la condonació del deute de les comunitats autònomes i del nou sistema de finançament autonòmic. Del primer n'hem tingut notícia dilluns; del segon ja es veurà. Alguns comentaris al respecte.

Anticipant-me al previsible final del sistema de protecció sanitària de funcionaris Muface tal com l’hem conegut, marcat per la lliure elecció entre assegurança privada i assegurança general pròpia de la seguretat social (avui CatSalut, a casa nostra), voldria identificar l’emergència d’un nou problema que afecta les desigualtats en salut. Es tracta d’un fet ja observat, però que la sortida de funcionaris del règim Muface cap a l’assegurança pública pot agreujar en gran manera.