<![CDATA[Ara.cat - Gabi Martínez]]> 10 <![CDATA[Un ratpenat canvia l'ordre mundial]]>

Quan la cuinera va ficar la mateixa cullera a la boca d'almenys cinc viatgers, ja sabíem que el coronavirus es propagava vertiginós a Espanya. Érem en un restaurant de Fes complint el ritu de tastar plats abans de decidir quin volíem, però no recordo cap sabor, només el vaivé de la cullera i el pensament que al Marroc no s'hi havien registrat casos. També em vaig preguntar per la salut dels meus companys.

]]> <![CDATA[El relat (climàtic) és teu]]> La batalla pel relat. És un concepte de moda que, ara me n’adono, vaig començar a interioritzar el 1983 gràcies a Eurovisió. Jo tenia onze anys, m’agradava l’espectacle i sentir que participava en aquell festival ple de rossos i accents, i recordo haver cregut el que deien els mitjans de comunicació estatals: que ¿Quién maneja mi barca? era un gran tema capaç de conquerir Europa. Quan Spain, representada per Remedios Amaya, va treure zero punts vaig tenir la impressió que algú m’havia convençut d’una cosa que originalment jo no havia vist gaire clara.

]]> <![CDATA[Alerta 84: El bestiar autòcton, en extinció]]>

A l’actual Hispània, el nom original de la qual significa “terra abundant en conills”, diversos experts estudien incloure el conill a la llista d’espècies vulnerables. És gairebé lògic, tenint en compte que el 84% de les races ramaderes autòctones espanyoles estan en perill d’extinció. La cabra retinta, el ruc andalús o l’ovella merina negra ja corren tant o més perill que el linx ibèric, l’àguila imperial o l’ós bru. I això per no parlar dels milions d’insectes que estan desapareixent, començant per les abelles, un indicador crucial de biodiversitat que ha fet saltar encara més les alarmes.

]]> <![CDATA[L'autocensura i els óssos massa amorosos]]> Fa tres lustres, quan alguns repetien que Espanya anava bé, vaig dir en un fòrum literari que observava cada vegada més autocensura en l'escriptura, i un dels meus col·legues va respondre, efervescent, que d'això res. Jo venia d'encaixar una bona pallissa a Canàries a causa d'un llibre de viatges en què, entre altres coses, assenyalava el perill de construir hotels i apartaments a prop del mar en zones sísmicament actives. Els periodistes, el gremi d'hostaleria, l'"opinió pública" –representada per nombroses cartes dels lectors– i els polítics, en aquest ordre, van participar en una genuïna estomacada pre-Twitter que va animar el consistori canari a demanar la retirada del llibre de les prestatgeries. La meva editorial del moment va respondre amb dignitat i el llibre va seguir a la venda però l'experiència em va ensenyar un parell de coses sobre els límits de la llibertat d'expressió a Espanya.

]]> <![CDATA[El provincià]]> “Barcelona és provinciana” va ser una sentència que vaig començar a sentir a finals dels noranta, quan començava a treure el cap pels cercles culturals de la ciutat. Potser l’apel·latiu ja l’hi havien penjat abans, però al meu barri (la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat) la gent no deia aquestes coses de la Gran Ciutat. Provincià és un terme que sol utilitzar-se per assenyalar la gent suposadament curta de mires perquè s’ha quedat ancorada en el típic pensament monodireccional i de mirar-se el melic que persones aparentment més sofisticades associen al poble, al que és rural. És a dir, és un terme despectiu, un sinònim de paleto. I a un xaval de l’Hospitalet li costava associar aquest adjectiu a Barcelona. Però allà al davant hi tenia una elit de persones cultivades a les quals llavors concedia molt crèdit, atrevint-se a aclarir-me el que, deien, era “la Barcelona real”.

]]> <![CDATA[Música de cassoles]]>

Dimarts, després del discurs del rei, va passar una cosa meravellosa. A Barcelona, l’habitual cassolada de protesta s’havia avançat una hora per coincidir amb la intervenció del monarca, que jo vaig seguir amb una certa expectativa. No m’agrada la idea que aquest home representa però li suposava un tarannà conciliador que potser ajudaria a aportar un relatiu assossec. El seu discurs em va decebre amb una profunditat que em va arribar a sorprendre, i vaig sortir al balcó.

]]>