Mentre Vladímir Putin intenta apoderar-se d’Ucraïna, Donald Trump amenaça de prendre el control de Groenlàndia, territori d’un aliat de l’OTAN, possiblement per la força militar. Encara que finalment no ho faci, hem entrat en una nova era: un món postoccidental marcat pel desordre internacional il·liberal.

Europa, estàs avisada. Fa gairebé quatre anys que el president Vladímir Putin entaula una guerra a gran escala contra Ucraïna i la setmana passada va amenaçar que, si cal, Rússia està “preparada” per a la guerra amb Europa. El president Donald Trump ha demostrat que els Estats Units estan disposats a vendre Ucraïna per un acord brut amb la Rússia de Putin. La seva nova Estratègia de Seguretat Nacional dels EUA prescriu “cultivar la resistència a la trajectòria actual d’Europa dins dels països europeus”. ¿Necessiteu més claredat?

Torno a Europa des dels Estats Units amb una conclusió clara: els demòcrates nord-americans (del partit que siguin) tenen quatre-cents dies per salvar la democràcia. Si de les eleccions de mig mandat, que tindran lloc la tardor del 2026, en surt un Congrés que comença a frenar el president Donald Trump, disposaran de set-cents dies més per preparar el traspàs pacífic del poder executiu, l’únic que garantirà el futur d’aquesta democràcia. Operació Salvem la Democràcia dels EUA, primera i segona etapa.

Recordeu: Donald Trump havia fixat el 8 d'agost com a data límit perquè Vladímir Putin acordés un alto el foc immediat o s'enfrontés a una nova i formidable ronda de sancions econòmiques. Però Trump va donar la benvinguda al dictador rus efusivament a Anchorage, Alaska, com si fos el líder d'una superpotència amiga, i va acabar adoptant la posició de Putin (buscar un acord de pau complet i no un alto el foc) en lloc de la seva.

La pròxima vegada que un emocionat presentador de notícies parli de la possibilitat d’arribar al final de la guerra amb un “acord” en què Ucraïna “cedeix terra a canvi de la pau”, voldré que mantingui una conversa amb l’Adeline. A Lviv, la setmana passada, l’Adeline em va ensenyar, al mapa del seu telèfon, la casa que ha perdut a Nova Kakhovka, ocupada per Rússia, just davant del territori alliberat per Ucraïna que envolta Kherson, a l’altra banda del riu Dniéper. Miri, em va dir amb llàgrimes als ulls, en aquesta foto de satèl·lit es veu el desastre ecològic causat per la destrucció de la presa de Kakhovka per part de Rússia el 2023. I aquest és el lloc on l’Adeline somiava obrir una petita galeria d’art. “Per què haig de renunciar a casa meva?”, va exclamar. Efectivament: per què?

Hauríem de ser tots gaullistes, ara? En l’idioma del soci europeu més important de França, la resposta és “Jein!” (una paraula alemanya que combina el ja del sí i el nein del no).

Tres vegades en la història els cancellers de la República Federal d’Alemanya han pres decisions estratègiques que han obert la porta a un futur millor per a Europa. Avui no s’obre només una oportunitat per a un quart moment històric, sinó que també el necessitem amb urgència. Si el nou govern de coalició del país dirigit per Friedrich Merz sap aprofitar l’ocasió que li ofereix aquesta crisi, tant Alemanya com Europa tiraran endavant. Si no, a finals de la dècada del 2020 l’una i l’altra hauran retrocedit més i més de pressa del que gairebé tots nosaltres ens hauríem imaginat en els nostres pitjors malsons fins i tot fa unes setmanes.

La política d’apaivagament de Donald Trump cap a Vladímir Putin fa que al seu costat Neville Chamberlain sembli un realista íntegre i coratjós. En tot cas, Chamberlain pretenia evitar una gran guerra europea, mentre que Trump intervé en una que fa temps que ha esclatat. El Múnic de Trump (equiparable a l’acord del 1938 en què la Gran Bretanya i França van trair Txecoslovàquia) arriba la vigília de la gran conferència de seguretat a l’actual capital bavaresa, on els emissaris de Trump es trobaran amb els aliats occidentals. Aquesta conferència de seguretat de Múnic ha de ser l’inici d’una resposta europea decisiva que tingui en compte la nostra història tràgica per no repetir-la.

El fet que Donald Trump, a punt de tornar a ser president dels Estats Units, posi els ulls sobre Groenlàndia, Panamà i el Canadà, tal com Vladímir Putin els va posar sobre Crimea i Xi Jinping sobre Taiwan, és alhora símptoma i causa d’un nou desordre mundial. El trumpisme és només una variant de l’anomenat transaccionalisme, que és el leitmotiv d’aquest nou desordre. Les democràcies liberals, especialment les d’Europa, s’han de despertar i olorar la pólvora.

Hi ha activitats humanes en què totes dues parts poden guanyar. La guerra no n’és una. O Ucraïna guanya la guerra o la guanya Rússia. L’exministre d’Afers Exteriors d’Ucraïna Dmitró Kuleba diu sense embuts que, si no canvia la trajectòria actual, “Ucraïna perdrà aquesta guerra”.

És probable que la primera víctima del segon mandat de Donald Trump com a president dels Estats Units sigui Ucraïna. Els únics que podem evitar aquest desastre som els europeus, però el nostre continent és un desgavell. El govern de coalició d’Alemanya va triar el dia que ens vam despertar amb la notícia del triomf de Trump, precisament, per trencar-se amb amarga rancúnia. Tret que d’alguna manera puguem afrontar aquest repte, no només Ucraïna, sinó tot Europa, quedarà debilitada, dividida i enfurida, de manera que entrarem en un nou i perillós període de la història europea.

Una nova i curiosa versió del que abans s’anomenava el Concert d’Europa s'ha reunit aquesta setmana al palau de Blenheim, al cor d’Anglaterra. Més de quaranta dirigents estatals europeus, juntament amb els principals representants de les institucions internacionals més importants del nostre continent, hi han compartit un dia de converses. Ha estat tot just la quarta cimera de la Comunitat Política Europea (CPE), una idea original del president francès, Emmanuel Macron. Aquesta exclusiva assemblea de poderosos no ha arribat a cap conclusió col·lectiva, però ens brinda una bona ocasió per reflexionar sobre la fragilitat de l’actual ordre europeu.

Ha sigut una setmana bona per a Europa. Ha sigut una setmana dolenta per a Europa. Bona perquè la Gran Bretanya té ara un govern de centre fort i estable amb ganes de refer els ponts amb la UE, i perquè els votants francesos s’han unit per impedir l’accés al poder del Reagrupament Nacional, d’extrema dreta. Dolenta perquè França sembla abocada a un període de govern dèbil, inestable i dividit, que serà un problema per a tota la UE. I això en un any fonamental per al nostre continent, amb un Vladímir Putin que no para de colpejar Ucraïna i amb la probabilitat que Donald Trump torni a convertir-se en president dels Estats Units, tret que Joe Biden renunciï a presentar-se, que és el que hauria de fer.

Una Europa que acaba de celebrar a les platges de Normandia els vuitanta anys del Dia D, quan va començar a alliberar-se de la guerra, el nacionalisme i el feixisme, ara es torna a enfrontar al feixisme, el nacionalisme i la guerra.

Mentre contemplo el bosc de banderoles ucraïneses que els desconsolats familiars han plantat al Maidan, al centre de Kíiv, com a record dels morts a la guerra, se m’acosta un corpulent soldat ucraïnès amb uniforme de combat. Membre de la 95a Brigada d’Assalt Aeri, un cos d’elit, lluita contra les agressions russes des de fa més d’una dècada. “Quan arribi el moment de la victòria –em diu–, aboqueu el primer got a terra pels caiguts, sisplau”. 

En aquesta època de policrisi planetària procurem orientar-nos mirant el passat. ¿Estem davant d’una nova guerra freda, com planteja Robin Niblett, exdirector del think tank d’afers internacionals Chatham House en el seu llibre The New Cold War? ¿Ens empeny tot això al caire del que podria ser la Tercera Guerra Mundial, com defensa l’historiador Niall Ferguson? O, com jo mateix he apuntat en algunes ocasions, ¿el món comença a assemblar-se a l’Europa de finals del segle XIX, en què rivalitzaven imperis i ja grans potències?

Dilluns vinent Vladímir Putin serà “reelegit” president de Rússia. El cert és que aquest cap de setmana els votants russos no podran triar cap opció real perquè Putin ha matat el seu contrincant més formidable, Aleksei Navalni, i ha donat ordres d’inhabilitar qualsevol altre candidat amb una mínima possibilitat d’esdevenir un autèntic competidor. Aquest procediment plebiscitari de legitimació –força freqüent en la història d’altres dictadures– també s’aplicarà en algunes zones de l’est d’Ucraïna, que les fonts oficials russes anomenen els Nous Territoris. Cal preveure elevats percentatges de participació i de vots favorables a Putin, uns percentatges que seran tan poc verídics com les seves dissertacions històriques sobre les relacions russo-ucraïneses.

Ara que es compleixen dos anys de la gran invasió russa d’Ucraïna, feu-vos una pregunta molt senzilla: ¿Europa està en guerra? Quan ho vaig preguntar als participants que, diumenge passat, omplien una sala de la Conferència de Seguretat de Múnic, la majoria van aixecar la mà per dir que sí: Europa està en guerra. Però després els vaig fer una segona pregunta: ¿creieu que la majoria de gent del vostre país se n’ha adonat? Es van alçar molt poques mans.

El 6 de juny Europa celebrarà el 80è aniversari del Dia D, el desembarcament amb què el 1944 va començar l’alliberament de l’Europa occidental, però aquest estiu hi ha una altra data assenyalada que no se celebrarà perquè recorda un gran fracàs. El 30 d’agost del 1954 una votació a l’Assemblea Nacional francesa va liquidar el projecte d’una Comunitat Europea de Defensa (CED). En canvi, la integració europea va tirar endavant entorn de la comunitat econòmica, que continua sent el nucli de la UE, i la seguretat europea es va construir entorn d’una OTAN liderada pels EUA. Però ara que el president rus, Vladímir Putin, avança des de l’est i que el candidat a la presidència dels Estats Units Donald Trump amenaça amb retirar-se d’Occident, ha arribat l’hora de replantejar-se la idea d’una Europa que es defensi pel seu compte.

Mentre que molts de nosaltres vam començar l’any nou amb focs artificials i bona alegria en companyia de les persones estimades, els ucraïnesos s’enfrontaven a atacs aeris russos a gran escala, apartaments destrossats i matances de persones estimades. Vladímir Putin, el més proper a Adolf Hitler que Europa ha vist des del 1945, està decidit a derrotar i destruir una Ucraïna independent. Ucraïna està igualment decidida a resistir. Ara bé, què estan decidides a aconseguir la resta de democràcies del món en aquesta lluita que definirà una època? La resposta que hi donem el 2024 no només marcarà el futur d’Europa. També ens dirà una cosa important sobre la fortalesa relativa de la democràcia i l’autocràcia de principis del segle XXI.