<![CDATA[Ara.cat - Margaret Renkl]]> 10 <![CDATA[L'ètica del pessebre]]>

Cada any, tan bon punt trec de la capsa les figures del pessebre de la meva àvia, amago el nadó de ceràmica en un calaix. La meva àvia el posava al pessebre el primer dia d’Advent, però en aquesta casa és tradició esperar fins al matí del dia de Nadal. M’agrada el recordatori d’un pessebre buit: l’Advent és un temps d’espera.

]]> <![CDATA[La immensa potència del #MeToo]]> Fa uns quants anys, quan a casa encara hi havia tres adolescents, un vespre mentre sopàvem em vaig engrescar i em vaig posar a xerrar sense parar sobre com era de brillant la novel·la d’una escriptora irlandesa que estava llegint. “Em faig creus que no hi hagis estat mai -va dir un dels meus fills-. Tant que t’agrada tot allò, em faig creus que no hagis viatjat mai a Anglaterra o a Irlanda”. “Home, és que és car -vaig dir-. Primer, no tenia diners i, després, tenia una colla de fills. A més, vosaltres necessiteu sabates més del que jo necessito anar a Irlanda. Un dia ja ho faré”. L’adolescent escèptic no va quedar satisfet amb aquesta resposta. “El pare va passar nou mesos viatjant per Europa en bici tot sol i encara no anava ni a la universitat -va replicar-. Tu també ho podries haver fet, si haguessis volgut”. És cert: el meu marit va guanyar els diners necessaris per recórrer Europa en bicicleta als dinou anys. Tot sol.

]]>