Aquesta tardor està previst que s'aprovi la llei de l'Agència d'Atenció Integrada Social i Sanitària. Si s'acaba produint, suposarà una fita transcendental –sense exagerar– en la manera en què entenem en aquest país la cobertura de les necessitats materials i sanitàries dels ciutadans, amb un ampli consens sobre la seva interrelació.

La intel·ligència artificial està generant unes expectatives extraordinàries, en particular en aquells àmbits on fa anys que estem encallats com a societat. Un d’aquests àmbits és la franca obsolescència de l’administració: la IA tallarà el nus gordià de la ineficàcia i la ineficiència i, per fi, s’acabarà l’embolic de la burocràcia i el picar de cap contra la paret dels tràmits administratius. Les esperances no són sense fonament. A una velocitat inèdita per a l’administració, ja estem veient proves de concepte i proves pilot molt més que prometedores i amb impactes reals tant en satisfacció com en el temps necessari per assolir aquesta satisfacció. Sense pretendre tirar aigua al vi, la pregunta que cal fer-se és si aquestes millores són pal·liatives –i benvingudes siguin– o són realment transformadores –i en conseqüència tindran un efecte multiplicador a en tota l’administració i la societat.

Dimecres, el Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració (FERA) va presentar l’Acord de la Societat Civil per la Reforma de l’Administració, un manifest per conscienciar i esperonar l’acció sobre la inajornable transformació de l’Administració, amb 8 mesures concretes centrades a reduir traves (digitalització, millors tràmits i normativa), una gestió eficaç i eficient (direcció pública professional, planificació de l’ocupació, avaluació de polítiques públiques) i ètica i integritat (bon govern, protecció del servidor públic). El FERA, que ja és un fòrum molt plural, ha aconseguit impulsar l’Acord amb una llarga llista d’organitzacions de la societat civil.

L’administració compartimenta i protocol·litza. Reparteix responsabilitats i posa en fila persones i equips. Els problemes, però, i especialment els grossos –com les inundacions a València d’aquests dies– no solen respectar ni compartimentacions ni protocols, i ataquen allà on volen i se’n surten allà on l’organització és més feble: al punt de soldadura on s’empalmen una munió de protocols i on les plaques tectòniques de les administracions xoquen les unes contra les altres.

En els darrers vuit anys, la producció de normativa de les institucions públiques catalanes s’ha reduït a prop de la meitat si prenem com a indicador el nombre de lleis, decrets i ordres publicats al DOGC. Si bé és una mesura molt grollera –molta activitat no acaba en una norma–, sí que permet comparar en un àmbit que, a llarg termini, hauria de ser més o menys estable.