“No ha entrat a la presó”: aquesta va ser la resposta a la meva piulada de dimecres passat en què celebrava la condemna al divulgador de les dades i de la foto de la víctima de la violació grupal dels Sanfermines. Un judici estratègic, que va assolir el reconeixement de l’escarni social de la víctima denunciant, el victim blaming, com a forma de violència. L'obcecació social per la presó és frustrantment recurrent i mereix una reflexió col·lectiva.

El Parlament Europeu acaba d’aprovar un informe crucial per a la llibertat d’expressió. Versa sobre les SLAPP, les sigles en anglès de strategic lawsuits against public participation, és a dir, els plets estratègics contra la participació pública. L'informe sorgeix de la proposta de l'EU Citizen Network del 2020, que aquell any va alertar d'aquest fenomen internacional, que als Estats Units és ben conegut i, de fet, està regulat, però que a la Unió Europea encara no havia rebut atenció, malgrat ser un fenomen creixent. Segons l’informe, fins ara, la manca d’un abordatge legal i judicial consistent i comprensiu de les SLAPP a la Unió Europea ha impedit identificar-les amb promptitud i reconduir-les de forma eficient. Les SLAPP són accions legals abusives, civils o criminals, que fan servir privats (individus i/o empreses) i administracions amb el propòsit de dissuadir la participació pública i escanyar la crítica i la denúncia social sobre afers d’interès públic. Aquestes accions legals s’aprofiten del fet que molts països consideren la difamació com un delicte; de fet, fins i tot s’ha generat el denominat libel tourism, que consisteix a triar el país en què es presentarà la demanda judicial segons la severitat de la seva legislació sobre difamació.

El desembre del 2013 vam denunciar la mort per suïcidi d’un intern del CIE de Barcelona, A.M., després de 12 dies de reclusió a l'espera de ser expulsat a Armènia. La informació dels interns a qui vam entrevistar i la documentació mèdica avalaven que A.M. hauria estat colpejat pels agents i, per aquest motiu, conduït a una cel·la de càstig, en què va arribar a una situació límit que el va empènyer a penjar-se. Els agents policials no van evitar aquell suïcidi, tot i tenir el deure de fer-ho. Aquest no va ser el primer ni el darrer suïcidi en un CIE. El 2014, es va adoptar un protocol antisuïcidis. Tot i així, el 2019, el jutge de control del CIE de València va tornar a instar a aplicar canvis, acte seguit a un altre suïcidi d’un intern. 

Ho ha fet, ha confessat uns fets que no ha comès. Pitjor encara, ha assumit pagar una quantiosa indemnització per a la reparació dels danys d’una furgoneta policial que no ha danyat i una indemnització per les lesions d’un agent que va caure mentre el colpejava per detenir-lo. Aquesta decisió dol a l’ànima de qualsevol: defensar la pròpia dignitat i la veritat, o claudicar i comprar seguretat. Aquesta confessió engrossirà les enverinades estadístiques que el dia de demà seran usades per demostrar que el sistema funciona: els cossos policials redacten atestats, la Fiscalia i les acusacions particulars sostenen acusacions en base a aquests atestats i finalment es dicta una sentència que tanca el cercle i valida tot l’engranatge. Un cop tancat l’acord, es farà un judici, anomenat de conformitat, que es redueix al fet que les acusacions rebaixen la penal per assegurar un no ingrés a presó a canvi de l’admissió dels fets i de la pena per part de la persona encausada. La nostra confessió servirà per demostrar que els agents policials van detenir qui pertocava, que la Fiscalia i les altres acusacions també acusaven qui pertocava i que la sentència ha condemnat qui era culpable. Quina mostra més indubtable hi ha que una confessió per demostrar la culpabilitat d’algú?

El febrer de 2020, la Universidad Carlos III publicava una investigació que confirmava el que les professionals del dret detectem cada dia. Tant en la via penal, a través de la indemnització fixada en la condemna, com en l’atorgament de les ajudes per a víctimes de violències sexuals, l’administració falla. Algunes dades de la investigació són indigeribles: la meitat de les perjudicades perceben la quantitat irrisòria de 166 euros i triguen cinc anys de mitjana a percebre-la.

La Sra. Lozano, una manifestant de l'Asociación Parad@s en Movimiento de Valladolid, acaba de regalar a la col·lectivitat un baló d'oxigen. La decisió d'Estrasburg del 6 d'octubre sobre el seu cas, sobre dret a la protesta i violència policial, arriba en ple pols de la societat civil organitzada contra una cultura policial que en plena crisi postcovid pretén seguir mantenint l'ordre social a base d'autoritarisme.

Darrerament ha esclatat la polèmica sobre algunes actuacions policials passades i sobre d’altres que van tenir lloc durant el confinament. Aquesta reiteració de casos de cossos policials diversos ens deixa interrogants. El primer, quin model d’intervenció comunitària tenim, i si parteix de la comprensió de l’arrel social de moltes de les conductes disruptives en les quals s’ha d’intervenir. I el segon, si aquest model ha incorporat efectivament la perspectiva de gènere, l’interès superior dels menors, la diversitat sexual, la diversitat psíquica i també la qüestió racial. El debat no hauria de negar la problemàtica ni limitar-se a casos específics, optant per la solució fictícia d’expulsar les “pomes podrides del cabàs”. El debat, per ser fructífer, hauria d’encarar els errors del sistema que propicien aquests arrelats patrons de conducta.

Acaba de sortir del forn l’esperada sentència de l’assumpte Beizaras i Levickas, un cas de litigi estratègic LGTBI, en què el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) condemna Lituània per discriminació homòfoba i per denegació d’accés a la justícia. La sentència suposa un avenç decisiu en el debat jurídic i polític sobre quines expressions han de ser considerades discurs d’incitació a l’odi punible. Les seves interpretacions serviran de vara de mesurar per a tots els tribunals d’Europa.