Quan Alberto Núñez Feijóo va arribar a Madrid, ho va fer amb l’aurèola d’un gestor solvent, moderat i previsible. Venia de governar Galícia amb tot sota control i amb un perfil dialogant que semblava ideal per recuperar el centre que Pablo Casado havia malbaratat en el seu naufragi a la direcció del PP. Feijóo era, aleshores, el símbol d’una dreta que volia tornar a ser seriosa, capaç d’inspirar confiança a les classes mitjanes i d’aparèixer com una alternativa a Pedro Sánchez.

Tots estem d’acord que és inacceptable que hi hagi persones que són detingudes centenars de vegades per cometre furts i petits robatoris i que després continuen actuant amb impunitat als nostres carrers. Comprensiblement, aquesta realitat genera frustració, desconfiança i una percepció de fracàs tant del sistema policial com del judicial que sempre acaba essent utilitzada pels que no dubten a instrumentalitzar-ho per treure’n rèdit polític.

El fiscal general de l’Estat assegut al banc dels acusats del Tribunal Suprem és una imatge insòlita, gairebé impensable en qualsevol democràcia madura. Aquesta setmana, Álvaro García Ortiz ha estat jutjat per un presumpte delicte de revelació de secrets arran de la filtració d’un correu electrònic relacionat amb la causa per frau fiscal de la parella de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Més enllà del cas concret, la fotografia és d’una força simbòlica extraordinària. És l’Estat jutjant l’Estat.

L’espionatge polític més greu de la història recent de l’estat espanyol va pel camí de quedar impune. El cas Pegasus, que pren el nom del software d’espionatge desenvolupat per l’empresa israeliana NSO Group utilitzat per infectar els telèfons de desenes de representants independentistes, s’ha anat diluint amb el temps, sepultat sota el pes de l’opacitat institucional i la desgana judicial. Allò que hauria d’haver sacsejat els fonaments democràtics de l’Estat ha acabat convertint-se en un malson burocràtic, sense responsables, sense reparació i, sobretot, sense veritat.

Després de la ressaca de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i mentre s’esperava la sentència del Tribunal Constitucional que va acabar de retallar-lo, va fer fortuna la imatge del català emprenyat. Era una manera de posar paraules al cansament acumulat per un tracte discriminatori i sistemàtic de l’estat espanyol envers Catalunya. Aquella irritació col·lectiva es nodria d’un greuge històric —fiscal, cultural, lingüístic, competencial— que semblava haver arribat al seu límit. El catalanisme polític va saber canalitzar aquell malestar cap a una causa compartida, que va desembocar en el procés independentista, amb el resultat per tots conegut.

Pedro Sánchez està contra les cordes. Els casos de corrupció que esquitxen dos dels seus col·laboradors més directes, els exsecretaris d’organització del PSOE, José Luis Ábalos i Santos Cerdán, han deixat sense alè el president espanyol, que ha perdut la credibilitat i el control de la situació. I com que tot és susceptible d’empitjorar, l'enfrontament públic amb Donald Trump a propòsit de la despesa militar és una jugada de recorregut incert que pot donar-li molts mals de cap.

Aquest dimarts s’ha signat el Pacte Nacional per la Llengua, un acord que pretén impulsar l’ús social del català i revertir una tendència preocupant: el retrocés continuat que pateix la nostra llengua des de l’inici del segle XXI. Aquest pacte arriba després d’anys en què la llengua havia deixat de ser una prioritat política malgrat les evidències de reculada. Fou amb el govern del president Pere Aragonès que es van posar les bases d’aquest pacte que ara s’ha rubricat, amb la voluntat de situar el català de nou al centre del debat públic i de les polítiques de país.

"A qui es creurà vostè, a mi o als seus propis ulls?" Aquesta cèlebre frase de Groucho Marx a la pel·lícula Sopa de ganso resumeix molt bé l’esperpent de les compareixences a la comissió del Congrés dels Diputats sobre l'operació Catalunya. El festival de negacions, oblits selectius i cinisme de manual que han protagonitzat figures com Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, María Dolores de Cospedal o Alícia Sánchez-Camacho és el modus operandi de qui se sent impune i protegit per les estructures de l’Estat.

Faci vostè les lleis i deixi per a mi els reglaments. La frase cèlebre del comte de Romanones ressona aquests dies en el panorama polític català després que Junts per Catalunya i el PSOE hagin assolit un acord per delegar determinades competències en matèria d'immigració a Catalunya. Després de molts mesos de negociacions i la promesa d’arrencar un traspàs integral de competències en immigració, amb ultimàtums inclosos i una qüestió de confiança finalment retirada, les dues formacions han registrat al Congrés un projecte de llei per formalitzar aquesta delegació, tot i que encara queden molts interrogants sobre la seva implementació real.

Els primers sis mesos de Salvador Illa com a president de la Generalitat han estat marcats per una estabilitat aparent malgrat la precarietat de la seva majoria parlamentària. Sense capacitat per aprovar els pressupostos del 2025 ni una agenda legislativa clara, el seu govern es troba en una situació aritmètica idèntica a la que tenia el govern republicà de Pere Aragonès, però Illa i el PSC han aconseguit fixar un relat de governabilitat que els permet avançar sense una oposició contundent ni una mobilització social destacada.

Passejant per Barcelona, Roma, Nova York o Singapur veiem els mateixos restaurants i les mateixes botigues de roba i si hi entrem, trobarem la mateixa oferta, siguem on siguem. El model de les franquícies permet un creixement expansiu que es basa a clonar la marca i els productes que ofereix perquè els clients ho puguin reconèixer fàcilment. Ara sembla que aquest concepte també s’està extrapolant en el terreny de la política i en l’agenda mediàtica.

Sempre ens havien dit que els pressupostos eren la llei més important de l’any, però és evident que aquesta afirmació no devia ser tan certa. Un cop més, arrencarem l'últim full del calendari sense que els comptes de Catalunya ni els de l’Estat hagin entrat ni al Parlament ni al Congrés. En una aritmètica política sense majories estables, en què tot depèn d’un sol vot, la negociació s’ha tornat un exercici agònic on massa sovint compta més la forma que el fons.

És difícil acumular tanta incompetència política, que tothom se n'adoni i que això no acabi amb una dimissió immediata. Però el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ho ha aconseguit. La tragèdia provocada per les pluges torrencials de finals d’octubre ha deixat una ferida que trigarà generacions a cicatritzar. Els desbordaments del riu Xúquer i alguns dels seus afluents han arrasat diversos municipis de l’Horta Sud de València i han causat una devastació que encara costa de dimensionar. S’han perdut 219 vides i encara hi ha 8 persones desaparegudes, segons les darreres dades oficials. Els danys materials són el reflex segurament inevitable d’una catàstrofe meteorològica d’aquesta magnitud, però la pèrdua irreparable de tantes vides humanes no es pot atribuir només a la força de la naturalesa: és el resultat d’una cadena d’errors, negligències i falta de preparació per part del govern valencià.

Isabel Díaz Ayuso és la reina dels titulars. La presidenta madrilenya ha aconseguit posicionar-se com una de les figures més mediàtiques i polèmiques de la política espanyola i utilitza el govern de la Comunitat de Madrid només com un pretext per intervenir en la política estatal per anar guanyant terreny i influència, fins a fer ombra al mateix líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo.

La victòria per la mínima del PSC a les eleccions catalanes de 2021 només li va servir perquè Salvador Illa es convertís en cap de l’oposició. Però durant tota la legislatura va optar per un to moderat i possibilista per mostrar-se com l’opció capaç de recollir els efectes de la ressaca política que quedava després dels anys més intensos del procés independentista i de la repressió infligida per l’Estat. El PSC ha sabut connectar amb l’estat d’ànim d’una part important de la ciutadania que busca tranquil·litat i bons aliments, i ha comptat amb l’ajuda involuntària dels partits independentistes, que han esgotat un electorat fart de molts retrets i poques propostes.

Fa la sensació que no acabem de ser conscients dels efectes devastadors que té per a la nostra societat el desmesurat preu de l’habitatge a Catalunya, tant per al present com per al futur. I si parlem de la ciutat de Barcelona, la realitat és encara més crua: la mitjana del preu de lloguer és de 1.193 euros al mes (1.350 euros al barri de l’Eixample), cosa que marca rècords mai vistos. En el pic de la bombolla immobiliària que va fer esclatar la llarguíssima crisi de l’any 2008, el lloguer va tocar màxims amb 833 euros al mes i va baixar fins als 670 euros ara fa deu anys, quan els efectes d’aquella crisi havien deixat el mercat de treball arrasat. Amb el parèntesi de la pandèmia, els preus no han deixat de créixer i els dos últims anys ho han fet a un ritme del 10% anual. Potser les xifres cansen, però serveixen per explicar una realitat insostenible. Avui, a Barcelona, el preu mitjà del lloguer supera el salari mínim, que enguany és de 1.134 euros.

La mitologia grega ens regala nombroses metàfores per entendre les tensions del món contemporani. Una de les més conegudes és la història de Pandora, la primera dona mortal, a qui els déus van regalar una capsa amb la condició que no l'obrís mai. Però, consumida per la curiositat, Pandora va acabar obrint-la i va deixar escapar tots els mals que contenia: la guerra, la pobresa, les malalties... i només va quedar l'esperança al fons. Aquest mite ens serveix per il·lustrar el conflicte permanent que genera el sistema de finançament autonòmic a l’estat espanyol, que sempre té Catalunya com a principal damnificada i, alhora, com a principal ase dels cops.

Aquest dimecres ha començat el compte enrere per a la investidura i el més calent és a l’aigüera. Si no hi ha un gir de guió insòlit que ho canviï tot a última hora, sigui perquè el PSC decideix abstenir-se per facilitar la investidura de Carles Puigdemont o perquè el bloc de la dreta espanyola de PP i Vox fa president Salvador Illa, l’única opció que té el candidat socialista de ser investit és convèncer Esquerra Republicana que li doni suport. Però els republicans ja han deixat clar, per activa i per passiva, que si hi ha alguna opció que això passi serà perquè abans s’haurà aconseguit un pacte en matèria fiscal que justifiqui aquest suport. En aquest context, el PSC ha de superar alguns esculls complexos si no volem tornar a les urnes el 13 d’octubre.

La forma d’elecció de la mesa del Parlament, pensada per evitar qualsevol situació de bloqueig, ha permès que hi hagi una majoria independentista, amb Josep Rull de president, a l’òrgan que governa la cambra. Per fer-ho possible n’hi ha hagut prou amb tenir més vots que els altres candidats, perquè en aquesta tria només es pot votar a favor o en blanc, però no en contra de ningú. Després de les eleccions del 12 de maig, no hi ha una majoria independentista, però ja s’ha vist que la majoria constitucionalista tampoc és capaç d’articular-se. Fins avui, la suma de PSC, PP i Vox no s’ha produït.

Quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia salta espantada per la finestra. Aquesta cèlebre frase de Francesco Carrara, jurista italià del segle XIX, resumeix perfectament el que s’ha viscut a Catalunya i a Espanya en els darrers anys. Per combatre l’independentisme català, el govern de Mariano Rajoy va decidir externalitzar als tribunals un conflicte de naturalesa exclusivament política, en una etapa de lawfare sense precedents en un estat democràtic. S’ha retorçat el dret i s’ha instrumentalitzat la justícia per perseguir i condemnar els adversaris polítics blanquejant qualsevol actuació de legalitat discutible. Contra els independentistes, la fi justificava els mitjans. Presó, inhabilitacions, embargaments, espionatge i campanyes de deshumanització han estat pràctiques habituals fetes des de l’absoluta impunitat. I qualsevol denúncia d’aquests abusos sempre acaba en un calaix.