<![CDATA[Ara.cat - Juanjo Fernández]]> 10 <![CDATA[Deu trucs per guanyar la loteria de la preinscripció]]>

Entre la Grossa de Cap d’Any i la Grossa de Sant Jordi hi ha un sorteig que t’afecta segur si tens criatures: la Loto Preinscripció. Us donem 10 trucs:

]]> <![CDATA[Els amics ens influeixen molt però la família més]]>

Quan tenia uns catorze anys, tenia un amic –llavors molt amic– misteriós, pàl·lid –no, no era un vampir–, lector i cinèfil com jo, que m'influïa molt: em va aficionar a Richard Bach, a la Mafalda i a Supertramp. Ell es posava l'anorac per sobre les espatlles, sense ficar els braços a les mànigues, com una mena de capa, i, esclar, jo també. Sí, l'estampa era patètica, però abans de jutjar-me, busqueu en la vostra memòria quan éreu adolescents… a veure què trobeu!

]]> <![CDATA[Enxarxats o enredats?]]>

Quan preparàvem la xerrada Viure i sobreviure a les pantalles en família per a una escola, vam proposar als alumnes unes preguntes sobre les xarxes. Un dels alumnes deia "M'agrada molt mirar el que fan els meus amics i donar-los likes…" Però llavors, com si temés haver-se excedit, afegia: "Però són molt perilloses i no les hauríem de fer servir".

]]> <![CDATA[Socis, usuaris o clients: els tres rols de les famílies a l'AFA]]> Quan jo era petit (no us espanteu si sentiu la sintonia de Cuéntame i tot és en blanc i negre!) les famílies no entraven a l'escola: la seva relació començava i acabava a la porta on lliuraven i recollien les criatures.

]]> <![CDATA[Estiu amb adolescents? Instruccions en llatí!]]> Famílies, ¿voleu fer vacances amb els adolescents o vacances dels adolescents?

]]> <![CDATA[Les olors a les quals no poden accedir les pantalles]]> La meva xerrada per a famílies i mestres Com fer de la lectura una aventura (i no una tortura!) comença demanant als assistents que tanquin els ulls mentre els llegeixo les dues primeres pàgines d'El Perfum, de Patrick Süskind, on descriu la pudor que feia París al segle XVIII. Quan acabo de llegir-les, tothom obre els ulls… i tothom està olorant!

]]> <![CDATA[Selectivitat o exclusivitat?]]> Us explico la meva Teoria de la Calaixera: la humanitat sempre procura classificar els coneixements, com quan posem peces de roba en una calaixera. I quan troba una peça nova inclassificable, no pot parar fins a remodelar la calaixera, barallar-se amb els partidaris d'altres distribucions… i traslladar al sistema educatiu obligatori el moble nou, que caldrà afegir en els materials de classe, i aprendre, i incloure en els exàmens.

]]> <![CDATA[7 normes per al ràfting... i per a la vida!]]> Crec que si hagués de fer un discurs de graduació, animaria els alumnes a fer servir aquestes 7 normes per al ràfting… i per a la vida!

]]> <![CDATA[Fem 'teiatru'... ben fet!]]> Any 1990. Jesuïtes - El Clot, la meva escola. Jo era tutor de 1r de FP1 Automoció. 40 alumnes provinents de trenta escoles diferents. Molt fracàs escolar previ… i molts miracles en aquella formació professional que tots, alumnes i professors, vivíem amb intensitat, educant amb totes les estratègies que se'ns acudien, i a les quals els directors sempre donaven un suport decidit. 

]]> <![CDATA[Educar és estimar amb tendresa]]> Quan era un monitor jove (i un pèl arrogant), encarregat –amb d'altres– d'avaluar futurs monitors, recordo que era habitual riure's amb superioritat d'aquells candidats que, a la pregunta "Per què vols ser monitor?", responien dient: "M'agraden els nens". "Sí? –replicàvem displicents–. I com t'agraden: arrebossats, guisats...?" En aquell moment donàvem molta, moltíssima importància als objectius educatius, i a les grans finalitats transcendents de l'esplai, que pràcticament havia de servir per salvar el món. En aquell context, dir que "t'agradaven els nens" es considerava "nyonyo", poc "professional" (que ja té nassos, tractant-se com es tractava de voluntariat!).

]]> <![CDATA[Saber perdre, saber guanyar]]> Quan penso en com era jo de mal perdedor quan era petit… em fa molta vergonya. Recordo una partida de parxís, un estiu, a Galícia, que calia treure un cinc per sortir, i quan finalment vaig poder-ho fer (moltes rondes més tard), tres sisos seguits em van suïcidar la fitxa, i ja no vaig treure'n cap més. No m'ho podia creure: amb els ulls plorosos, m'abraonava sobre el tauler, cridava… Estava tan enrabiat, tant...! Però aquella epifania mal perdedora va marcar un abans i un després: mai més no he tornat a prendre'm el joc tan a la valenta.

]]> <![CDATA[A llegir, esclar que sí!]]> Quan era petit (9-10 anys), en la meva biblioteca personal hi havia títols com Regreso a las estrellas o El oro de los dioses, d'Erich Von Däniken, un autor extremadament popular els anys 70. Els seus llibres giraven sempre al voltant de la mateixa premissa: que els extraterrestres ens van visitar en el passat i que han quedat empremtes del seu pas en l'arqueologia i en la religió. Aquests llibres estaven al costat dels dels Grumets de la Galera (de Sebastià Sorribas, Joaquim Carbó, Oriol Vergés…), els Magos del Humor (amb Mortadelo y Filemón i El botones Sacarino) i els còmics del Capitán América. Una biblioteca eclèctica, sí, però és que jo era un nen molt lector… i una mica friqui, no us ho negaré. Però els meus pares no van censurar mai el que jo llegís: la meva mare escoltava pacientment i amb interès les meves explicacions sobre astronautes del passat i el meu pare em folrava curosament els llibres amb plàstic transparent.

]]> <![CDATA[Les quatre cares de la felicitat]]> Em dic Juanjo Fernández, i he escrit (i dibuixat!) un llibre d'autoajuda. Sobre la felicitat. 

]]> <![CDATA[Tenir raó o que te la donin?]]> En el monestir budista, dos monjos passejaven per la zona de l'hort quan, de sobte, un d'ells va aturar l'altre. Es va ajupir i va recollir un caragol.

]]> <![CDATA[Educar en pau, amb pau i per a la pau]]> Al final de la pel·lícula La misión (Roland Joffé, 1986), el cardenal Altamirano s'esgarrifa per la massacre de guaranís i jesuïtes provocada per l'exèrcit portuguès (i causada per la decisió del cardenal!). Hontar, el representant portuguès, diu: "No s'hi podia fer cap altra cosa: el món és així". I el cardenal respon: "No, el món no és així. Nosaltres l'hem fet així. Jo l'he fet així".

]]> <![CDATA[En procés... d'intentar entendre-ho]]> Quan jo estudiava 3r d'EGB, l'any 1972, a matemàtiques va entrar amb força la teoria de conjunts. Sí, sí, com ho llegiu: els diagrames d'Euler-Venn. Conjuntos disjuntos, pertenece a, conjunto intersección… Vam passar de les taules de multiplicar a 2n a… allò. Amb el pas del temps (i ja veieu que n'ha passat força) m'he preguntat sovint qui decideix aquestes coses? Vull dir, si ets professor pot ser que coneguis col·legues que corregeixen exàmens de selectivitat, que seleccionen lectures obligatòries o que han escrit llibres de text (fins i tot pots ser un d'ells!). I també coneixem noms de grans gurus educatius que assessoren conselleries i ministeris, però… qui va decidir, per exemple, que ja no calia memoritzar la celebèrrima llista dels reis gots? Per cert, el meu pare va néixer l'any 1937, i ja no els va haver d'aprendre (de vegades penso que alguns tòpics que arrosseguem sobre educació tenen la seva font… a Zipi y Zape).

]]> <![CDATA[L'amabilitat, l'ambaixadora del respecte]]> Algú molt pròxim a mi es va trencar el braç recentment, en un accident domèstic. Ja us podeu imaginar el pelegrinatge: dolor, urgències, espera, dolor, radiografies, dolor, guix, dolor, operació, dolor… Ara estem en la fase de rehabilitació i –no ho diríeu mai– de dolor. En tot aquest procés hem tingut contacte amb moltes persones relacionades amb el món sanitari, des de traumatòlegs fins a personal de neteja. Quan ets poc menys que una pelleringa adolorida i gemegant, o l'angoixat i impotent acompanyant de la pelleringa, també ets especialment sensible al tracte que et donen, i per això enmig de l'amabilitat més generalitzada encara destacava més el singular tracte arrogant, insensible i mancat d'empatia d'un radiòleg, posem per cas.

]]> <![CDATA[10 normes per als grups de WhatsApp]]> Quan jo era jove, qualsevol grup tenia una llista de telèfons (fixos, esclar) de tots els membres. Al nostre esplai en dèiem el xivato, i quan calia comunicar alguna cosa i rebies una trucada, sabies que havies de trucar al següent de la llista. D'això en dèiem passar cadena. Això s'ha acabat: ara tenim el WhatsApp! És una eina extraordinària: comunicació immediata i difusió instantània. Però en els grups de WhatsApp de pares i mares, també confusió i malentesos, i fins i tot discussions virtuals que passen a ser reals. M'atreveixo a proposar-vos 10 normes per gestionar millor aquests grups, a veure si us ajuden!

]]> <![CDATA[Petits plaers: regals per a tot l'any!]]> Quan llegiu aquest article, els Reis d'Orient ja estaran de tornada a casa seva, deixant enrere molta emoció i un munt de regals. Alguns hauran fet molta il·lusió, d'altres menys; alguns duraran molt, d'altres no tant. Però hi ha uns regals molt especials que us podeu fer, amb molta il·lusió i en molts moments. Són els petits plaers!

]]> <![CDATA[Fora fantasmes: és Nadal!]]> Segur que tots coneixeu el Conte de Nadal de Dickens: Ebenezer Scrooge, un vell avar, manté pràcticament esclavitzat el seu jove treballador, pare de família nombrosa (amb un nen, en Tim, especialment malalt) que viu en la misèria. Són molt pobres, però s'estimen molt. Scrooge menysprea el Nadal i tot el que pugui comportar de generositat (i sempre que en té ocasió, ho manifesta amb un "Romanços!" o "A fer punyetes!") La nit de Nadal, Scrooge rep la visita de tres fantasmes: el del passat, el del present i el del futur. I la seva vida no serà la mateixa mai més…

]]>