Cap on s'encamina la nova Hongria del conservador demòcrata Péter Magyar? Cap al retorn a l'europeisme (davant de Putin, davant de Trump i davant de la ultradreta), cap a la reconstrucció de l'estat de dret (davant les polítiques autoritàries i il·liberals) i cap al respecte a la pluralitat i les minories (davant els discursos d'odi contra col·lectius com l'LGTBI+ o davant el rebuig a la diversitat identitària que suposa la immigració).

Enmig d'un fràgil alto el foc, amb Israel incomplint al Líban l'aturada de les hostilitats, les negociacions cara a cara a Islamabad, amb la mediació del Pakistan, entre les delegacions dels Estats Units i de l'Iran d'entrada no han donat cap resultat concret. Era realment molt difícil.

Referent i aliat de Putin i Trump a Europa, i figura clau de l'extrema dreta continental antieuropeista i antiimmigració, Viktor Orbán és molt més que una incomoditat per a la Unió Europea: és l'enemic intern que ha posat en dubte els valors fundacionals de la UE i ha curtcircuitat el seu sistema de governança per unanimitat. La seva eventual derrota aquest diumenge a les urnes suposaria, doncs, un descans i una injecció de confiança europeista, tant per deixar clar a Rússia el suport a Ucraïna com per mostrar al president nord-americà els límits de la seva influència al Vell Continent i, en tercer lloc, per desinflar l'auge ultra.

Tindrem pressupostos de la Generalitat a principis d'estiu? Què, com i a quina velocitat estan negociant el PSC i ERC per aprovar-los? Els hauríem de tenir. De fet, és molt rellevant tenir-los. Normalitzar una política institucional sense els comptes aprovats és una anomalia en tota regla: es perden recursos, s'alenteixen processos, es frenen iniciatives i projectes, es perjudiquen els sectors de la societat civil –econòmics, socials i culturals– que depenen del compromís públic, que són la gran majoria. Massa coses se'n ressenten. El pitjor és instal·lar-se en una dinàmica de frustració pressupostària.

L'autèntic problema del que ha passat els últims temps al Pròxim Orient i l'Orient Mitjà és el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i la seva permanent fugida endavant ultranacionalista i militarista per mantenir-se al poder i eludir així els casos judicials que l'assetgen. Després del genocidi perpetrat a Gaza com a resposta a l'atac terrorista de Hamàs, Israel ha empès els Estats Units de Trump a entrar en guerra contra l'Iran dels aiatol·làs i ha aprofitat l'escalada bèl·lica per executar sense embuts el seu afany expansiu a la regió. L'objectiu: guanyar espai de seguretat destruint els seus enemics històrics.

Contra l'Iran, Trump no ha guanyat. Trump, certament, tampoc ha perdut. El mateix es podria dir del règim dels aiatol·làs, que han vist com se'ls escapçava la cúpula, però hi han respost estenent el conflicte a tot l'Orient Mitjà, en especial a l'enclavament energètic crucial de l'estret d'Ormuz. El veredicte més just seria de taules, d'empat, però un empat del qual de moment quasi tothom –amb l'única excepció directa d'Israel i indirecta de Rússia– ha sortit malparat: els Estats Units no han aconseguit el tan proclamat canvi de règim a Teheran, l'Àsia ha patit una gravíssima escassedat energètica, l'Europa dubitativa aquest cop s'ha quedat al marge de les crides a l'acció de l'amic americà alhora que veia com es debilitava la posició d'Ucraïna davant de Moscou, les monarquies àrabs del Golf han perdut el seu glamur turisticofinancer i, per descomptat, l'Iran ha patit un atac severíssim al seu sistema polític i a les seves infraestructures.

L'ésser humà ha fet un pas més en la seva exploració a la Lluna. Un nou salt endavant per descobrir la cara oculta de l'astre. La fita espacial de la nau Artemis II de la NASA, amb un grup d'humans situant-se a una distància rècord de la Terra –a 406.771 quilòmetres de distància–, ha coincidit amb un moment fosc a la Terra mateixa, també amb els Estats Units com a protagonistes. El president que pot treure pit de l'assoliment lunar és el mateix que ha amenaçat la humanitat amb la destrucció, no d'un règim dictatorial religiós sinó d'"una civilització sencera". En aquest cas, el nom sí que fa la cosa i evidencia la mentalitat d'un Donald Trump que actua com un bàrbar anunciant la fi d'una "civilització".

Espanya i Catalunya continuen sent excepcions europees pel que fa a la marxa de l'economia i la creació d'ocupació. Amb les dades del març que ha presentat el ministeri de Treball, Espanya assoleix per primera vegada a la història la marca de 22 milions d'afiliats a la Seguretat Social, 3,4 milions més que el 2018, quan Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa. En el cas de Catalunya, el rècord es va assolir l'estiu passat, amb 3,9 milions d'afiliats, després va caure una mica i ara s'està a punt de recuperar (3,88 milions). L'atur també es va reduir en 23.000 persones a l'Estat i en 3.777 a Catalunya. A finals de mes tindrem les dades de l'enquesta de l'EPA i, per tant, una fotografia més acurada de la taxa d'atur.

Aquesta setmana comencen a Madrid dos judicis que ben segur tindran un fort impacte en la política espanyola. Aquest dilluns arrenca a l'Audiència Nacional el judici pel cas Kitchen, i dimarts al Tribunal Suprem es jutjarà l'exministre i exsecretari d'organització del PSOE José Luis Ábalos pel primer cas que l'afecta, el d'una suposada trama per cobrar comissions per vendre mascaretes a diferents institucions de l'Estat.

La Costa del Sol, amb l'epicentre situat a la ciutat de Marbella, és la porta sud de l'entrada de la droga a Europa i un autèntic hub on conflueixen màfies de tot el món, fins al punt que les forces policials reconeixen la seva inferioritat respecte a organitzacions que mouen centenars de milions i no tenen pràcticament límits. L'ARA ha volgut conèixer de prop l'impacte del negoci de la droga a la costa andalusa amb dos grans reportatges, un centrat en Marbella i un altre, que es publicarà demà, en Barbate. Marbella és sinònim de luxe i glamur, però també de corrupció, des de fa moltes dècades. Barbate, en canvi, representa l'altra cara de la moneda, la de les antigues poblacions de pescadors on la pobresa ha empès cap al narcotràfic molts joves, que no són més que peons dels càrtels internacionals.

Des que Pete Hegseth va ser nomenat secretari de Defensa dels Estats Units, un nom que després canviaria a secretari de Guerra, ha destituït més d'una dotzena d'alts càrrecs militars, entre els quals diversos generals de quatre estrelles. L'últim cas s'ha produït aquest mateix divendres, quan Hegseth ha forçat la jubilació anticipada del cap de l'estat major de l'exèrcit de terra, Randy George, just en plena guerra de l'Iran. Però és que la purga de Trump i Hegseth a l'exèrcit ve de molt abans, del principi del seu mandat, de manera que han acabat configurant una cúpula militar a mida.

Els crits islamòfobs al camp de Cornellà-El Prat en el partit entre Egipte i Espanya han donat la volta al món i són un exponent molt preocupant del nivell de desacomplexament de l'extrema dreta arreu. El cas és especialment lamentable perquè el millor jugador de la selecció espanyola i probablement del món és un català de religió musulmana anomenat Lamine Yamal, criat al barri de Rocafonda de Mataró. L'estrella del Barça ha llançat un contundent missatge a través de les xarxes socials i ha titllat de "racistes" i "ignorants" els energúmens que dimarts van corejar tota mena d'insults, també a Pedro Sánchez, al camp de l'Espanyol.

Que la Denominació d'Origen (DO) Cava, que a més dels tradicionals cellers del Penedès –el 90% de la producció s'elabora a Catalunya– n'integra d'altres de territoris com l'Aragó, Navarra, la Rioja, el País Basc, el País Valencià i Extremadura, no era un esquema gaire còmode per a alguns productors ja se sabia. La visibilitat del producte no és gaire uniforme, probablement per la disparitat de procedències, i les normes que regulen la denominació, de competència estatal, no satisfan alguns elaboradors.

A partir del 15 d'abril, aquelles persones que en el passat van sofrir abusos sexuals per part de membres de l'Església catòlica o en algun altre àmbit religiós podran optar a una reparació tutelada pel Defensor del Poble. Tot i les imperfeccions del sistema, que no recull algunes de les demandes de les víctimes, la firma ahir del protocol s'ha de llegir com un nou èxit d'aquest moviment de víctimes que des de fa uns anys ha aconseguit que es reconegui el dany i s'acceptin les responsabilitats. El protocol estableix la manera com persones que fins ara no podien acudir a la justícia perquè el seu cas havia prescrit o perquè la persona que n'havia abusat ja havia mort podran optar a una reparació. I, el més important, l'àrbitre no serà la mateixa institució eclesiàstica en el si de la qual es van cometre els abusos, i que de manera sistemàtica els ha estat negant o minimitzant fins fa molt poc, sinó que serà l'estat, a través de la figura del Defensor del Poble, el que farà d'àrbitre i que en última instància decidirà en què ha de consistir la restauració, que en bona part serà econòmica.

Vladímir Putin ha llançat la seva ofensiva de primavera a Ucraïna. Aprofitant un març sec després d'un hivern brutal, l'exèrcit rus ha intensificat els atacs contra les últimes grans ciutats del Donbàs sota control ucraïnès, Sloviansk i Kramatorsk, amb operacions d'assalt que han superat els 600 atacs en quatre dies i batallons de fins a 500 soldats. L'objectiu és evident: conquerir el que els militars anomenen el cinturó de fortaleses de Donetsk abans que la via diplomàtica, si mai arriba, congeli el mapa del conflicte.

En un context de creixent pressió poblacional –en la Catalunya dels 8 milions, cada any se sumen 100.000 nous usuaris al sistema mèdic–, avui al nostre país hi ha més de 200.000 persones a l'espera d'una operació, més de 200.000 pendents d'una prova i més de 500.000 fent cua per a una primera visita amb un especialista. Aquestes xifres, a les quals ha tingut accés l'ARA, ja parlen per si soles, però per avaluar realment la magnitud de la qüestió cal fixar-se és en el temps d'espera.

Ningú es podia imaginar, quan els EUA i Israel van llançar els primers atacs contra l'Iran el dissabte 28 de febrer, que especialment Washington i, en concret, el president estatunidenc, Donald Trump, no n'havien previst les conseqüències. L'evolució dels esdeveniments ho deixa cada cop més clar: no hi havia estratègia. Si més no, per part dels EUA. Una altra cosa és el govern de Benjamin Netanyahu, que aprofita l'avinentesa per assolir les seves metes expansionistes, sense cap mena de respecte al dret internacional i els drets humans.

Pedro Sánchez ha acomiadat aquest dijous la que ha estat la seva col·laboradora més estreta i fidel des que va arribar a la Moncloa el juny de l'any 2018. Des de llavors, María Jesús Montero ha ocupat de manera ininterrompuda la cartera d'Hisenda, una de les més sensibles de qualsevol govern, i des d'aquí ha anat escalant posicions fins a situar-se, el desembre del 2023, com a vicepresidenta primera, és a dir, número dos de l'executiu. Sens dubte, Sánchez renuncia a un dels pilars del seu govern per enviar-la a competir a Andalusia contra Juanma Moreno Bonilla, una missió que a hores d'ara sembla impossible. És cert, però, que en política aquest mes i mig que falta per a les eleccions és una eternitat.

La potència de renovables de què disposa avui Catalunya és de 5.018 MW. L'objectiu per a l'any 2050, per tal de complir amb l'exigència europea de zero emissions, és arribar als 61.861 MW. La feina a fer és ingent i urgent. La situació de partida és lamentable. Estem a la cua de l'Estat. La filosofia nimby (not in my back yard: no a casa meva) ha fet forat. Ha anat massa enllà.

L'assagista i assessor polític Giuliano da Empoli afirma en el seu darrer llibre, L'hora dels depredadors (Edicions 62), que "el caos ja no és l'arma dels insurrectes sinó el segell del poder". En el llibre explica que els nous líders mundials de l'estil de Trump o Putin actuen com a agents del caos perquè és la manera d'afermar la seva autoritat en un món en què no hi ha més regles que la força bruta. L'actuació de les darreres hores de Donald Trump s'adiu a la perfecció amb aquesta definició.