La igualtat efectiva i el dret de les dones a viure lliures de violència continuen sent promeses fallides de la democràcia. La percepció d’una creixent igualtat -l’anomenada fal·làcia de la igualtat- coexisteix amb diferents formes de discriminació, subordinació, explotació i violència envers les dones que massa sovint passen desapercebudes. Això passa perquè aquestes formes de discriminació es produeixen (i reprodueixen) a partir de pràctiques informals i biaixos implícits profundament arrelats en el funcionament quotidià de les organitzacions i de les institucions. De fet, l’avenç en la igualtat no és lineal, sinó que la possibilitat de retrocedir és sempre present si no es manté com una prioritat en l’agenda política, econòmica i social. Així ho va evidenciar a principis d’aquesta legislatura la fotografia d’una mesa del Parlament integrada per sis homes i només una dona, malgrat que les diputades ocupen actualment el 43% dels escons.

La violència masclista és un problema estructural de les societats patriarcals que es manifesta en tots els àmbits de la societat, també en la vida política. Hi ha múltiples indicadors que ens alerten sobre aquest fet.