Quan practiques un esport pot ser que et trobis en un moment complicat, perquè no sempre tot va sobre rodes. És una d'aquestes situacions per a les quals, com moltes altres coses, no et preparen, i les vas aprenent o trobant. I si aquest esport és de competició, encara més. Amb els anys he après que hi ha moltes coses que no pots controlar personalment, que només pots decidir el que pots fer, i el que pots fer és sempre donar el 100%, ser la teva millor versió.

Diumenge vinent és el dia 8 de març, el Dia de la Dona, tal com està categoritzat. Des del meu punt de vista, fins que les coses no siguin igualitàries completament, tots els dies haurien de ser dies de la dona, no n'hi ha prou que fem un dia de reivindicació i sortim al carrer totes i tots –perquè ja no només som les dones que sortim, també hi ha un gran nombre de la societat masculina que creu que hauríem de tenir els mateixos drets.

Mira que últimament molta gent només em preguntava què creia que passaria amb el conveni, i vist com estaven funcionant les coses no ho tenia gaire clar. Però per fi, i ja era hora, hi ha per primera vegada a la història un conveni per al futbol femení. I hauria d'estar contenta, hauria d'estar fent salts d'alegria perquè és un pas molt important per a totes les jugadores i per a les futures futbolistes que es trobin amb moltes més facilitats de les que han tingut algunes jugadores actuals. Per si no esteu al dia us posaré les condicions que s'han firmat.

Començaré demanant disculpes per si en algun moment m’encenc més del compte. Hi ha coses que no puc tolerar de cap de les maneres, perquè ho he viscut en primera persona i sé de què va la cosa. Així que si algú es molesta llegint-me avui només puc dir-vos que em sap greu, però a vegades cal dir les coses tal com són encara que puguin molestar. Té a veure amb el que va passar l'altre dia quan l’entrenador de la Reial Societat, després de perdre 10 a 1 contra el Barça a la final de la Supercopa, va dir que la Federació hauria de revisar els fitxatges d'estrangeres i la diferència de pressupost que tenen uns equips i uns altres.

Hi ha moments que m'agafen moltes ganes de posar-me a riure per no plorar, però de ràbia, perquè no em vull creure que les coses segueixen exactament igual que sempre però ens intenten fer veure que s'aposta per l'esport femení. La Supercopa femenina es va crear per donar més visibilitat al futbol femení, els experts van creure que ho aconseguirien afegint de pressa i corrents aquesta competició a un calendari en què no sobren els partits, precisament.

Fa un parell de setmanes es va presentar una campanya aquí a casa nostra amb un objectiu molt clar i precís: augmentar la presència de les dones esportistes als mitjans de comunicació, amb la intenció que així augmenti l’afició i l’interès cap als esports protagonitzats per elles. Té, a més, unes aspiracions que són molt factibles: que les noves generacions tinguin referents d’esportistes femenines. I en tindran de qualsevol tipus d’esport, perquè tenim unes esportistes dignes de ser les noves referents per a unes generacions que no hi entenen de gèneres –o això és el que vull pensar.

Hi havia una vegada... Així és com comencen les llegendes o aquelles històries tan antigues que penseu que no podien haver passat, oi? Doncs un dia de sobte em vaig trobar llegint una notícia de l’Argentina que em va fer retrocedir 15 anys enrere. ¿Recordeu quan fa uns anys les noies que practicaven algun esport no tenien prou diners per pagar les fitxes, el material, l’autocar per desplaçar-se en els partits que es jugaven fora? En aquella època era impensable que una empresa posés diners en l’esport femení per promocionar-lo. Així doncs, el que feien les noies era buscar-se una via alternativa, poc apropiada en el meu pensament, però que em suposo que era la més efectiva i eficient en aquell moment. L'alternativa era fer aquells calendaris en què sortien sense roba. Diguem-ne que eren calendaris eròtics en què hi havia dones despullades i un camp de futbol.

Fa molts dies que estic donant voltes a la qüestió de si estem fent les coses bé o no. El president de la Federació Espanyola va comentar fa uns dies que volia que en un període de 6 anys el futbol femení fos l’esport més practicat del país. A mi em sembla molt i molt agosarat per part seva, però tant de bo tingui raó i es faci la promoció correcta perquè acabi passant. Com ja us vaig comentar en l’última columna, ara tindrem la Supercopa femenina, que començarà amb la semifinal el dia 5 i 6 de febrer a Salamanca. El format és exactament igual que el de la masculina. El que s’ha comentat és que gràcies als ingressos que s’han obtingut de la Supercopa masculina s’han pogut aportar diners al futbol amateur i al femení.

Sentit comú és el que jo demanava i el que m’esperava que ens portés aquest 2020. Estic molt a favor que el futbol femení creixi, que cada cop sigui més competitiu, que es juguin més títols per fer aquest esport més atractiu i que els seguidors augmentin de manera exponencial. Però ara, de cop i volta, a la competició femenina li ha sortit un bolet en forma de Supercopa. Es va anunciar a mitjans de desembre que a principis de febrer es jugaria la Supercopa femenina. Sí, al desembre, una competició al febrer. El format serà exactament igual que el masculí, és a dir, hi haurà quatre equips: la Reial Societat (com a campió de la Copa de la Reina), l’Atlètic de Madrid (campió de Lliga), el Barça (subcampió de Lliga) i el Llevant (tercer classificat). Un format a quatre per enganxar la gent a veure el futbol femení però que encara no té decidit on es disputarà. Falta menys d’un mes i no se'n sap la seu. Resulta que tampoc se saben els dies que es jugaran les semifinals, si seran en dijous o en divendres, i tampoc se'n coneixen els horaris. Per no saber, direm que només sabem que el dia 9 de febrer es jugarà la suposada final. Estaria molt bé saber en quin estadi es jugarà, per si la gent té ganes de comprar-se les entrades o els bitllets de transport. Vull dir, que era per enganxar la gent.

L’any passat us vaig demanar una llista extensa de coses que creia que si em portava molt i molt bé podria aconseguir. Me l’he tornada a llegir per no repetir-me o per veure si en 365 dies el món ha canviat cap a millor. He de dir-vos que estic entre enfadada i amoïnada perquè tornaria a demanar exactament el mateix. Entenc que sou màgics però que hi ha coses que també queden fora del vostre abast i que l’únic que podeu fer és intentar ajudar-nos. Així que amb la mateixa il·lusió –o fins i tot més– que l’any passat us escriuré una carta que no pretenc que feu efectiva en una setmana o en pocs mesos, però sí que espero que en aquests 366 dies del 2020 –penseu que teniu un dia més de l’habitual!– es pugui portar a terme. Creieu-me que totes les nenes, noies, dones d’aquest país ho necessitem!

Diuen que qui dia passa any empeny, però molts deveu saber que per als esportistes els anys no funcionen com per a les persones normals. Nosaltres sumem els anys per temporades –en el cas dels futbolistes, d’agost a juny–. Tot i així, després de les vacances de Nadal esperava que les coses s’anirien posant a lloc. Primer de tot engegarem l’any amb un principi d’acord. Cal insistir que és un "principi", perquè mai se sap què pot passar... Però el dia 15 de gener s’hauria de firmar l’acord per als drets que fa molt de temps que demanen les futbolistes. Han acceptat el que demanaven, tot i que penso que són uns mínims molt mínims.

Ara que ja em posava a escriure de nou la carta als Reis d’Orient, de sobte m’han donat una sorpresa. Una cosa menys que hauré de demanar! Amb el lema #TimeforAction –això de les etiquetes i els lemes per impulsar campanyes agrada molt a la UEFA, i ja em sembla bé, sempre que hi hagi una acció al darrere–, volen duplicar els seguidors i el valor de la Champions femenina. Com ho faran? Han decidit canviar l’actual format d’eliminatòria a vuitens de final per passar a una fase de grups, amb quatre grups de quatre equips. Es jugaran a doble partit i els dos primers de cada grup passaran a quarts de final. Així s’incrementen un 20% els partits d’aquesta competició. La lligueta es jugarà entre els mesos d’octubre, novembre i desembre. No només hi haurà més partits sinó que tots es podran veure per televisió i la UEFA es farà càrrec del màrqueting de cadascun. Fins ara només es feia càrrec de la final. Totes aquestes iniciatives es portaran a terme la temporada 2020/2021. Tenim temps de sobres per planificar les coses!

Sembla fàcil dir o pensar que sempre que es juga en un esport d’equip el que va per sobre de tot és l’equip. Hauria de ser així però a l’hora de la veritat hi juguen molts altres factors –externs i interns– que són molt difícils de controlar. Per això un dels objectius clau d’un staff és aconseguir que el grup funcioni com un grup i que tingui una identitat pròpia. Evidentment és molt complicat arribar a aquest punt i cal moltíssima feina, tant individual com col·lectiva. Saber que l’objectiu global de l’equip passa per sobre de qualsevol objectiu individual no és fàcil. Sempre s’ha dit que l’esportista és egoista per naturalesa. Mentida. El problema és que no està educat en aquest aspecte, perquè acostumem a equivocar-nos quan donem els inputs positius. "Ets el millor, sense tu no haurien guanyat, quin gol que has marcat o quina mà que has tret: sense tu s’hauria perdut el partit”. Són exemples que només elogien una persona del grup. Així l’única cosa que fem és potenciar aquest egoisme del jugador. I arriba un moment que es creu imprescindible.

Aquests últims caps de setmana m’estan fent pensar en un tema del qual no s’hauria de parlar si tothom fes bé la seva feina. Però ja sabeu que això està sobrevalorat. Entenc que s’han de donar oportunitats i que tot necessita el seu procés, però hi ha moltes coses en joc i cal que ens les prenguem seriosament. Potser el que hauríem de fer abans de res és revisar el reglament, perquè si el que va fer una àrbitra l’altre dia és el que en principi està escrit, caldria que ens miréssim al mirall i que sabéssim fer excepcions. Ja sabeu que sempre hi ha una excepció a la norma. Em va impactar moltíssim, segurament perquè em toca de ben a prop. Com a fisioterapeuta que soc, no puc entendre de cap manera el que va passar l’altre dia. Us poso en situació: una noia cau inconscient en un camp de futbol i el fisioterapeuta –seguint l’instint o el que sigui– surt disparat cap a la jugadora per veure què li ha passat i ajudar-la. L’àrbitra, que estava més a prop de la jugadora per anar-hi de pressa i comprovar què passava, es va dirigir cap al fisioterapeuta mentre li treia una targeta vermella. El va expulsar únicament i exclusivament perquè va entrar al terreny de joc sense el seu permís. No us ho podeu creure, oi? La jugadora, que era al terra després del cop –i en una mala posició, per cert–, no estava ni perdent temps ni fent res que pogués fer pensar a l’àrbitra que era una estratègia per esgarrapar alguns minuts al cronòmetre.

Tots plegats tendim sempre a mirar-nos només el melic, a pensar que el que passa aquí i al nostre voltant sempre és el més interessant o el millor. Estem desorientats i molt equivocats. ¿Com pretenem que s’arregli una cosa si els que teòricament l’han d’arreglar no ho fan? ¿O si quan s’hi posen ho fan amb presses? De tant en tant tenim un cop de realitat que ens fa tocar de peus a terra i ens fa reflexionar sobre si estem fent les coses bé. Ara probablement em guanyaré molts enemics, però sento dir-vos que crec que ens ho hauríem de plantejar més sovint. L’altre dia durant l’aturada de seleccions es va jugar a Wembley –sí, l’estadi emblemàtic– un amistós entre les seleccions femenines d’Anglaterra i Alemanya. Hi van assistir un total de 77.768 persones. Ara és quan algú pensa que va anar-hi tanta gent perquè l’entrada era gratuïta. Doncs no, s’havia de pagar entrada, perquè elles també juguen un esport que val la pena pagar per veure.

Sempre he escrit sobre les coses que necessiten un altaveu, i en la columna d’avui no ho canviarem. Ho faré, a més, amb una estima especial, perquè les meves companyes de professió -o futura professió regulada- necessiten que se les escolti i que totes i tots sapiguem la veritat d’aquesta vaga que ha començat aquest cap de setmana. Per què no s’han posat d’acord? Doncs molt fàcil: perquè hi ha uns interessos que no formen part del futbol femení pròpiament i que tenen a veure amb el masculí. Sisplau, deixeu de ficar-los dins del mateix sac, tenen les mateixes normes però són totalment diferents!

Ni tan sols les reunions d’última hora van servir per evitar l’anunci de vaga que ja vèiem que era imminent. També era molt previsible que després de no sé quantes reunions, no s’arreglaria res amb una trobada d’urgència. Per poder negociar i parlar sobre un tema, cal saber que s’haurà de cedir per alguna banda, perquè, si no, no es pot negociar. Entenc que negociar no vol dir imposar i quedar-se immòbil en unes condicions. Abans que us torneu a reunir, intentaria aconsellar-vos que us penseu molt bé en quins punts podeu ser més o menys flexibles. Si no en sou capaços, estalvieu-vos els diners que us gasteu per moure-us a fer veure que us intenteu posar d’acord. Sigueu una mica més honestos. Això sí, quan ho tingueu clar, convoqueu una reunió per poder d’una vegada per totes aclarir les coses i posar-les en ordre, que ja toca. Perquè tot el que hem hagut de sentir aquestes setmanes no té preu. El senyor José María García ha tingut la cara de dir per la ràdio que el futbol femení és una mentida i un avorriment. Doncs, escolti, si no li agrada, no el miri. Si li sembla avorrit, no passa res, però no digui que les jugadores no tenen força o que els juvenils les guanyarien, perquè està demostrant que no sap de què parla. Està parlant de futbol femení i no de masculí. Quina mania que tenim de comparar-los! El que més gràcia em fa d’això és que al cap d’uns dies va intentar disculpar-se dient que admirava el futbol femení, però que s’estava començant la casa per la teulada. No sap que d’aquesta manera demostrava encara més la poca informació que s’ha interessat en buscar, perquè fa anys que el futbol femení està construint-se una base des d’on créixer.

Ja era hora que el futbol femení es plantés d’una vegada per totes. Cal tenir unes bones condicions laborals, com qualsevol treballador, i estic molt a favor d’aquesta vaga. Les futbolistes interessen a la societat cada vegada més, però als que remenen les cireres els va molt bé que estiguin amb la boca tancada i no es queixin. Tot s’estava desviant cap a temes mediàtics com els drets d’imatge i els partits que es fan o no per la televisió.

Es parla de convenis col·lectius, potser de fer una vaga, d’una lliga professional, de créixer, d’oferir en directe més partits per la televisió... Però passa el mateix de sempre, que tot és fum. El millor de tot és que ara es critica les jugadores perquè expressen la seva opinió i estan en contra del que es troben, que no hauria d’estar permès. Entenc que les xarxes socials són un bon lloc per amagar qui som i deixar anar barbaritats sense cap tipus de sentit, només per tenir el plaer de descarregar tota la ira i el mal humor que es pugui anar acumulant al llarg de la setmana, però crec que cal tenir dos dits de front. El que van fer l’altre dia les jugadores del Barça criticant l’estat del terreny de joc de l’Sporting de Huelva era una cosa que s’hauria hagut de fer fa molt de temps i en molts més camps, on hauria d’estar prohibit practicar qualsevol tipus d’esport.