En un text memorable, George Steiner es va preguntar per la idea d’Europa. I va concloure que un dels trets definitoris d’Europa eren els seus cafès –els cafès de Baudelaire, Pessoa o Kierkegaard–. No sé què diria Steiner si veiés que vint anys després del seu assaig cada vegada hi ha menys cafès com els seus i més franquícies de multinacionals. Els cafès europeus han patit la revolució industrial, que ha arribat als serveis, com abans a la manufactura. Molts cafès tradicionals han tancat o s’han reconvertit, estandarditzats en cadenes globals d’establiments, cadascun igual als altres en decoració i amb la mateixa carta. Han canviat els cafès i han canviat els clients i on Steiner parlava de locals amb diaris enfilats en una costella de fusta a disposició dels clients que hi anaven a badar o a fer tertúlia, ara hi ha un nou públic que busca wifi i endolls pels portàtils. 

Dimarts passat es va tancar a Dubai la COP28. Les COP són un aparador, contradictori i paradoxal, de les relacions econòmiques i polítiques internacionals. La COP28, com les anteriors, ha estat de fet dues conferències. Una de formal, dels governs, amb els diplomàtics discutint els termes dels acords i les resolucions. I una trobada paral·lela, on hi va tothom: polítics, empreses, científics, ONG i enguany 1.200 lobbistes de les indústries del petroli i el gas. A la COP28 s’hi havien registrat 100.000 persones, de les quals 70.000 hi van anar.