Quan el 16 de maig del 2022 Jake Daniels va afirmar-se gai en una entrevista a Sky Sport era la primera sortida de l'armari d'un futbolista en actiu a Europa des del 1990. En aquest context, veure la selecció alemanya tapar-se la boca a Qatar en defensa dels drets LGTBI, com a lesbiana us ho dic, m'ofèn. Com m'ofèn veure Penélope Cruz tallant-se el serrell com si estigués a la pelu en defensa de la llibertat de les dones iranianes. La defensa d'una causa justa, penso, bé mereix una esquilada, una mica de risc ni que sigui estètic, un no depilar-se el bigoti, un sortir a les fotos sense maquillatge, però també sense bòtox, amigues, també sense bòtox.

"La meva història no és política" és sempre l'inici de les narracions de persones que s'excusen per no poder-me oferir una història que mereixi ser recollida, que mereixi ser explicada. Per no poder-me oferir, de fet, una víctima com cal, una víctima que ho sembli.

Història.

Aquests dies han succeït dues coses molt interessants a França: d'una banda, ha començat el judici per l'atemptat de Charlie Hebdo, inici envoltat de declaracions polítiques grandiloqüents, d'aquelles de treure pit a favor de la llibertat d'expressió sense dir gaire res, amb un president de la República que ha arribat a afirmar (veure confirmar) el "dret a la blasfèmia"; i, d'altra banda, Éric Dupond-Moretti, ministre de Justícia d'aquest mateix president de la República, ha demanat endurir les penes per injúries, és a dir, les penes per insultar càrrecs electes de la República, en concret, alcaldes.

"Les dones amb aparença masculina són avaluades de manera negativa mentre que els homes són avaluats de maneres positiva. Això és aplicable als dos gèneres, ja que tant els homes com les dones emeten judicis negatius davant les dones amb aspecte masculí". És un fragment del text que van haver d'analitzar a la prova d'anglès de les PAU les més de 40.000 persones que s'hi van presentar la setmana passada. Un text resum d’un article publicat a la BBC News, on aquesta frase apareix treta de context i sense problematitzar, com una veritat i prou, com una dada objectiva i innocent.

Circulava un mem als inicis de la quarantena que deia: ara veuràs si de debò ets fumador social. Una de les coses que em sorprenen en uns dies en què la nostra capacitat de sorpresa s’ha vist desbordada àmpliament, és la dificultat que tenim a renunciar a ser mirades, a ser vistes; a acceptar, fins i tot a celebrar, aquesta invisibilitat que només té a veure amb el capital simbòlic i que posa en pausa un dels múltiples desastres que el capitalisme ens ha anat imposant sense ni adonar-nos-en: la mercantilització de la nostra vida privada. La intimitat ha esdevingut material per a xarxes socials, convertida de manera riallera i innocent en fuel per a les grans transnacionals del moment, que són les transnacionals de les dades privades, i transformada també en capital personal acumulable en forma de capital social i fins i tot sexual, tots ells convertibles en capital econòmic.

La idea que el feminisme i les qüestions LGTB són vasos comunicants i han d'anar de la mà sembla una evidència que ha anat agafant pes a Catalunya, tant en espais d'activisme com de polítiques públiques. A moltes de nosaltres se’ns feia difícil entendre un feminisme que no tingués present la diversitat del desig i la violència que encara rebem totes aquelles que no som “dones com cal”, i se’ns feia igual de difícil entendre les qüestions LGTB sense passar-les pel coneixement i el mètode feminista. Algunes companyes es van preocupar per la desaparició de la paraula dona en aquest nou embolic, però a mi em semblava una preocupació gairebé nostàlgica sense cap base real. Passat el temps, però, resulta que elles tenien raó i la que no va entendre res vaig ser jo.