La tarda no presagiava res de bo. La inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, estava dada i beneïda des de feia dies i, sense cap jugada mestra d’última hora per evitar-la, l’estocada final de l’esquadró de les togues ha arribat en el moment anímicament més baix de l’independentisme. En unes altres circumstàncies el cop d’ahir hauria causat un terratrèmol polític, perquè és el primer president de la història cessat per un tribunal, però la gesticulació de les últimes setmanes ha anat diluint l’efecte d’aquest atac institucional sense precedents.

Ni el color de la samarreta ni la complexitat de la coreografia: en temps de covid, totes les mirades d’aquesta Diada se centraven en les mesures de seguretat. I a l’epicentre dels actes de l’Assemblea, a la plaça Letamendi, a tocar de la delegació de la Hisenda espanyola a Barcelona, la seguretat era del tot nostrada. M’ho va fer veure l’“ Agon vas?”del Prosegur de l’entrada. “Que ets de Vic?”, li vaig preguntar, emocionat de poder conversar en català amb un segurata per primera vegada. “Sí, noi, venim espersament de la Plana, que l’empresa és de Centelles!”

Hi ha crims que marquen un abans i un després. El 1993 l’assassinat del jove Guillem Agulló a mans de cinc ultres va activar, potser per última vegada, la maquinària feixista valenciana en tota la seva esplendor. Després de les ganivetades, l’entramat de tribunals, policia, mitjans de comunicació i escamots al carrer van anar a l’una per difamar la família del jove i acusar-lo de violent. Finalment els còmplices van ser absolts i l’assassí va sortir de la presó al cap de quatre anys.

Escriu en alemany, somia en brasiler i parla un perfecte català de Manlleu. L’escriptora i guionista Stefanie Kremser és una barcelonina atípica, i en les cinc dècades que fa que volta pel món ha viscut a cinc països i 21 adreces diferents. Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984) són les memòries de tantes anades i vingudes, de tant plantar-se i desarrelar-se, de tants comiats i recomençaments.

Un dels mantres més repetits pels mandarins literaris -al costat de la norma “la teva vida no és interessant”- és que la bona literatura no pot ser política. Com si el que és personal no fos polític, com si es pogués viure sense prendre partit. Paradoxalment, la literatura vivencial no para de guanyar lectors, i alguns dels millors llibres del curs passat -penso en Lectura fácil de Cristina Morales, per exemple- són polítics fins al moll de l’os.

A l’inici de Les lleialtats, l’última novel·la de la francesa Delphine de Vigan, hi ha una definició molt personal d’allò que l’autora entén per lleialtats: “Són llaços invisibles que ens lliguen als altres -tant als vius com als morts-, són promeses que hem murmurat i que no sabem les repercussions que tenen, fidelitats silencioses, [...] deutes que allotgem als replecs de la memòria”. I tot seguit arrenca una història de vides creuades a la París contemporània, on tot s’explicarà a partir d’aquests lligams i deutes.

Eleccions rere eleccions, ens hem acostumat a les queixes dels catalans a l’estranger, o als embussos que el vot per correu provoca a les oficines postals. Però hi ha un procediment de vot molt més insòlit i desconegut: el veritable unicorn electoral, que a tothom li sona però ningú ha vist mai, és el vot delegat de les persones malaltes o incapacitades, les que avui no podran desplaçar-se a la mesa electoral i malgrat tot volen votar. Corren moltes llegendes al voltant d’aquest tipus de vot. Tothom ha sentit la història dels militants de no sé quin partit, que el dia D lloguen ambulàncies i autocars per mobilitzar els votants d’algun geriàtric: el rumor diu que a canvi de l’excursió i l’esmorzar, els posen la papereta a la mà i tot.

De novel·les d’aprenentatge se’n publiquen una pila cada any, i mai hi falta el primer petó o el divorci traumàtic dels pares, ni una veu que combini il·lusions i planys fins que el protagonista creix i aprèn a escriure un bildungsroman.

La culpa va ser del departament de màrqueting. Suposo que no hi ha cap publicista que, davant d’una autora del 1991, es pugui resistir d’estampar-li l’etiqueta de mil·lennial. I el sorprenent debut de Sally Rooney, Conversaciones con amigos, va anar acompanyat del coi d’etiqueta a tot arreu. Però als llibres d’aquesta jove irlandesa no hi ha argot juvenil, no hi ha ghosting ni personatges que només s’alimenten de MDMA i procrastinen fins que els surten llagues als dits. Hi ha joves, això sí, perquè Rooney és jove, una escriptora extraordinària que tot just ha fet 28 anys.

Un matrimoni i dues canalles carreguen el cotxe de trastos i se’n van cap a Arizona, en un periple per carretera que durarà setmanes. El marit ha decidit, unilateralment, que necessita viure uns anys a les antigues terres apatxes, estudiant el rastre de Gerónimo i els últims pobladors autòctons dels Estats Units d’Amèrica. Fins i tot s’hi ha buscat una casa, i tot sense consultar-ho a la dona, que té la vida muntada a Nova York.

Per més que avui els titulars només parlin de cinc llibres, els protagonistes indiscutibles de cada Sant Jordi són la resta, la massa heterogènia i fascinant de títols que també s’han anat venent i que representen, aquests sí, el gruix de la facturació. Seria impossible llistar-los tots, però els altres més venuts són els culpables que cada any la imatge més bonica de la diada sigui una llibreria amb les prestatgeries plenes de buits.

Quan el 14 de desembre del 2001 W. G. Sebald va tenir un atac de cor mentre conduïa i el seu cotxe es va estimbar contra un camió, el seu nom començava a sonar amb força per al premi Nobel de literatura. Les seves obres principals, publicades durant els anys noranta, tot just acabaven de ser traduïdes a un bon grapat de llengües i l’autor vivia un petit boom als Estats Units. Amb Roberto Bolaño passaria el mateix dos anys més tard: una mort sobtada que escapçava una carrera de futur en el moment més àlgid i feia desaparèixer un autor monumental.

Quan Michel Houellebecq va publicar Ampliació del camp de batalla (1994), el seu retrat descarnat de la societat francesa va fer diana: satiritzava sense concessions la dictadura del políticament correcte, i presentava un antiheroi alcohòlic i frustrat sexualment insòlit en l’eufòria xovinista dels anys noranta (li van donar el Prix National des Lettres i tot, per aquella primera novel·la).

El 30 de setembre, quan aterrava a Budapest amb una beca de la Universitat Central Europea (CEU), no em pensava pas que viuria en directe un moment únic i excepcional, insòlit a les democràcies occidentals: el tancament d’una universitat per ordre governamental.