Les eleccions del 23-J van demostrar que la dreta espanyolista, malgrat les maniobres trileres i el control de bona part dels mitjans de comunicació estatals, representa menys de la meitat d'un electorat complex la coloració política i territorial del qual constitueix al mateix temps un problema i una esperança. Vull dir que, en l'ínterim etern cap a una república federal, és aquest “problema” el que impedeix que, tal com passa a altres països d'Europa, la dreta més radicalitzada s'apoderi de les regnes de l'Estat. Els resultats del 23-J demostren una vegada més que ningú no pot governar a Madrid sense negociar i pactar amb els anomenats “nacionalismes perifèrics”, cosa que és, sens dubte, una bona notícia per a la democràcia. L'erosió del bipartidisme i la fortalesa dels nacionalismes català i basc van fer d'Espanya, en altres moments de la seva història, un país sempre a punt del cop d'estat i la guerra civil, però avui aquesta combinació –almenys mentre l'existència de la UE contingui les temptacions del PP i del seu prolapse ultradretà– el tornen políticament interessant i potencialment més democràtic.

Segons un informe de la fundació V-Dem, tots els progressos democràtics aconseguits en les darreres dècades “s'han esfumat”. El 78% de la població mundial, gairebé sis mil milions de persones, viu avui sota règims autocràtics, una proporció que ens fa tornar a l'any 1986, a les vigílies del final de la Guerra Freda. Per primera vegada en dues dècades, hi ha més gent governada per “autocràcies tancades” (un 28%) que per “democràcies liberals” (només un 13%). L'informe indica que el 2022 quaranta-dos països estaven en procés d'“autocratització”, entre ells els EUA i el Brasil, malgrat la victòria in extremis de Biden i Lula sobre Trump i Bolsonaro: el pas de la dreta pel poder sempre deixa fòssils institucionals difícils de doblegar. Menys llibertat acadèmica i cultural, menys llibertat d'expressió, menys credibilitat electoral, menys drets civils, aquesta és la tònica que s'imposa al món per una mena de rèplica viral en què la dependència comercial de les democràcies respecte de les autocràcies (pensem en el poder econòmic de la Xina, Rússia o Qatar) debilita encara més les resistències liberals.

Les eleccions franceses ens ofereixen una bona notícia i una de dolenta. La bona és que ha perdut Le Pen. La dolenta és que ha guanyat Macron, responsable en part de l'ascens de Reagrupament Nacional els darrers cinc anys. La França Insubmisa de Mélenchon, és veritat, podria haver-se colat a la segona volta, però ara com ara no constitueix una alternativa en un país –i un continent i un món– on, amb anades i vingudes, fluxos i refluxos, l'extrema dreta s'ha assentat com el nou pivot de configuració de les batalles polítiques. A remolc o contra ella, les forces que han sobreviscut al naufragi dels vells bipartidismes “ideològics” (conservadors/socialdemòcrates) han de competir, vulguin o no, amb una ultradreta plural que comparteix, més enllà de les diferències nacionals, una mateixa pulsió identitària negativa: un gènere excloent, una nació excloent, una llibertat excloent. Diguem que el “moment populista” de la rebel·lia il·lusionada ha deixat pas, en molt pocs anys, a un populisme opac, rancorós, autoreferencial. Això ja ha tingut dues conseqüències inquietants. En l'ordre polític ens hem acostumat a aspirar a poc, a interioritzar com a destí la lògica del "mal menor", a votar a contracor partits que han incorporat part del programa de l'extrema dreta que combaten. En l'ordre "anímic", aquest moment reaccionari s'ha traslladat també, des del destropopulisme radical, a les lluites socials i civils: fins i tot el feminisme, l'ecologisme i el nou "obrerisme" absorbeixen de vegades el to i el discurs d'una irritació puritana i intolerant. El problema no és la identitat, un recinte irrenunciable de tots els conflictes i tots els acords, sinó l'identitarisme, aquesta tumoració dolorosa dels malestars privats.

És impossible llegir la denominació Gran Dimissió o Gran Renúncia sense sentir un pessigolleig d’emoció auroral. Després, quan un s’acosta una mica més al fenomen, amb més penombres que certeses, l’ànim es refreda ràpidament. És veritat que en els últims mesos al voltant de nou milions de nord-americans han deixat voluntàriament la seva feina, però l’onada ha arribat molt esmorteïda a Europa i gairebé esvaïda a Espanya. La Gran Dimissió o Gran Renúncia sembla reduir-se als Estats Units, un país on hi ha molt poca protecció laboral i on, alhora, no hi ha atur, cosa que indueix i permet els desplaçaments. A Espanya, per exemple, les condicions de treball són precàries, però la desocupació és altíssima, de manera que no sembla fàcil deixar-se portar per la temptació d’una aventura sense tornada. Ningú no pot posar en dubte el cansament de molta gent i la resistència creixent a acceptar salaris de fam i horaris de ferro, però no sembla prudent parlar d’una inversió de la relació de forces entre el capital i el treball. La Gran Dimissió o Gran Renúncia -tinc aquesta impressió després de llegir alguns estudis- es limitarà a una petita recomposició dels mercats laborals després d’una pandèmia que ha introduït nous hàbits tecnològics i la necessitat d’algunes reformes sectorials.

Diré una barbaritat: el més decisiu de l’11-S va ser la imatge, repetida fins a l’infinit i que encara conservem a la retina, de les Torres Bessones desplomant-se. M’explico. El desenvolupament de les forces productives ha fet possible compartir materialment les fantasies: podem fer visibles els nostres desitjos més humits, les nostres temptacions més kitsch, els nostres projectes més desmesurats, i això en un context d’emulació o rivalitat capitalista en la qual és imperatiu multiplicar tant els mitjans com les obres. Les Torres Bessones de Nova York eren una fantasia, resposta i prolongació de fantasies prèvies l’existència de les quals en l’espai reclamava torres cada vegada més nombroses i cada vegada més altes. Així, en virtut d’aquest impuls, que no és només econòmic, el nostre món s’ha anat omplint de productes humans el pes dels quals supera des de l’any 2020 el de la biomassa d’origen natural. En una societat “d’imatges”, les Torres Bessones no eren només en l’espai: residien en la libido global i també, per tant, en la nostra pulsió global de mort.

Acceptem-ho: mai podrem eliminar l'homofòbia del món. Sempre hi haurà homòfobs, com hi haurà racistes, violadors, fanàtics religiosos i polítics corruptes. El que importa és que siguin pocs; el que importa és que no governin i no imposin el to social. Una democràcia es pot permetre una minoria homòfoba a les costures, com es pot permetre un assassí en sèrie a les ombres o un grupuscle antivacunes a les xarxes; el que no es pot permetre és una societat homòfoba. Una societat es torna homòfoba quan hi concorren aquestes tres circumstàncies: la majoria social accepta l'homofòbia, l'homofòbia es considera una opció legítima a l'espai públic i els homosexuals, a més de menyspreu i persecució, pateixen agressions físiques normalitzades. Sota el franquisme, Espanya era una societat homòfoba; fins fa tres anys era el país menys homòfob del món; avui tenim la sensació fundada d'un inquietant retrocés.

S'ha assenyalat aquests dies la coincidència del desè aniversari del 15-M amb l'aclaparadora victòria electoral de Díaz Ayuso a Madrid, que hauria vingut a posar fi a un cicle de canvi i d'esperança o a revelar, com a mínim, la derrota definitiva de les seves espores .

S’insisteix aquests dies amb encert que l’assalt al Capitoli del 6 de gener -que alguns han comparat amb la marxa sobre Roma de 1922- assenyala la fi d’una època. Crec, en efecte, que molts ho hem experimentat així, si és que som capaços de distingir la fi d’una època de la fi d’una civilització -i de la fi del primer Nadal en pandèmia-. Ara bé, el cert és que el 6 de gener vam viure també, o sobretot, una experiència encara més important: la revelació que també nosaltres, els ciutadans globals del segle XXI, lleugers individualistes, som unaèpoca ; el descobriment que formem part, sí, d’una època i que, igual que tots els humans que ens han precedit, hi estem tancats, per molt rebels o lliures o rics que ens creguem. Cada generació es torna època a través d’un esdeveniment disruptiu i traumàtic, gairebé sempre una guerra. En el nostre cas, els esdeveniments han estat dos i d’alguna manera simultanis i correlatius: la pandèmia de covid-19 i la caiguda de l’imperi nord-americà. A partir d’ara, ja es pot parlar de nosaltres en passat; la nostra vida és i serà durant molt de temps aquest passat que ens embolcalla i de què no ens podem escapar ni cap endins ni cap enfora. La pandèmia i l’assalt al Capitoli produeixen sobretot claustrofòbia. No som lliures, no som nosaltres mateixos. Som la nostra època i, com totes les èpoques, aquesta és també un parany per a óssos.

La nació espanyola, com la catalana, es construeix al segle XIX. La impressió que un té, però, és que l'espanyola es construeix pitjor, de manera més vacil·lant o menys consensual, amb més batzegades i molta menys identitat. Són molt pocs els catalans que tenen dubtes sobre la seva pertinença a una nació catalana; molts d'ells poden voler ser, a més, espanyols i oposar-se a la idea d'un estat català, però en termes nacionals tots se senten catalans per igual. Són els avantatges, potser, d'haver-se construït en els intersticis d'un estat fort i una nació feble; i de vegades contra un estat fort i una nació feble.

Com que la història l'escriuen sempre els vencedors, quan vencin els "bons" (que encara no sabem qui són), l'escriuran en la seva qualitat de vencedors, no en la seva condició de "bons". Però posem per cas que vencen els "bons"; i posem que es prenen de debò la tasca de reescriure la història i decidir lliurement què es fa amb el passat i els seus vestigis. Doncs bé, només tindran quatre possibilitats: conservar-lo, recol·locar-lo, oblidar-lo i, per descomptat, destruir-lo. Descartant la primera, que deixaria intacta i hegemònica la cultura dels "dolents" derrotats (als quals cal imaginar realment "dolents"), ens en queden tres. Examinem-les.

Les persones de la meva edat, que vam viure amb incipient consciència política la mort de Franco el 1975, hem sentit una irreprimible sacsejada d'alegria davant la proposta del PSOE de castigar penalment l'"apologia del franquisme", però potser ens convé reprimir-la i preguntar-nos si és una bona idea. Si alguna cosa hem retret a la transició democràtica és que mai fos prou democràtica i que ens hagi portat fins a l'any 2020 amb alguns èxits innegables, però també amb molts retrocessos i limitacions. En definitiva, contra el franquisme volíem i volem més i més democràcia i més i més estat de dret. Criminalitzar avui els seus defensors per la via penal gairebé sembla, com suggereix César Rendueles en un joc de paraules tuiter, la millor apologia del franquisme que es pot imaginar.

En un text famós titulat Desobediència civil, Hannah Arendt recordava d'una manera molt pedagògica el 1970 que tot contracte social democràtic –valgui el pleonasme– s'ha de basar en l'assentiment dels ciutadans. Els humans arribem sempre a un món ja preexistent en què som ben rebuts pels nostres pares i per la comunitat, de manera que els nounats accepten passivament el conjunt de normes que acompanyen l'afecte i les cures. Tots vivim, diu Arendt, per una mena de consentiment tàcit que, tanmateix, no podem anomenar voluntari. O sí? Podem anomenar-lo voluntari, afegeix, només si vivim en una comunitat, o sota un contracte social, on es dona per fet que en qualsevol moment podem dissentir. No podríem negociar cada gest ni ratificar en plebiscit cada costum i cada procediment –i això tantes vegades com nens venen al món o com ciutadans arriben a la majoria d'edat– sense soscavar l'ordre democràtic mateix. Però hem d'estar segurs que dissentir és una possibilitat legal que es pot exercir de facto: "Qui sap que pot dissentir sap que, d'alguna manera, assenteix quan no dissenteix". En això consisteix bàsicament una societat democràtica. Vivim en democràcia quan tots donem el nostre assentiment tàcit a un règim amb el qual tots podem dissentir obertament.

Fa uns dies llegia una notícia d’ El País que començava d’aquesta manera: “El creixent -i ara per ara imparable- escalfament global suposa una amenaça ecològica”. No hi hauria res a objectar a aquesta advertència ominosa si no fos perquè el periodista afegia de seguida: “Però [és] també una oportunitat de negoci”. ¿Un negoci, la cursa cap a l’apocalipsi? Doncs sí: “Moltes empreses -diu el text- muten per mirar d’encarar la pujada de les temperatures. Les farmacèutiques investiguen sobre malalties tropicals; les empreses de moda canvien les seves col·leccions i els colors dels seus vestits; les vinícoles busquen terres més altes per plantar les vinyes, i les companyies d’assegurances apujaran les tarifes davant de la previsible allau de catàstrofes i incendis”. El titular de la notícia declara: “Les empreses muten pel canvi climàtic”. I l’entradeta de l’encapçalament aventura una fórmula d’aquest tenor: “Les farmacèutiques, la moda i les companyies d’assegurances s’adapten a les noves temperatures”.