10 Aquest dimecres hem estrenat Crim i càstig al Teatre Lliure, el fruit d’un esforç enorme d’una colla d’artistes que he tingut la fortuna de dirigir en aquest fantàstic teatre, que en el fons i a la pràctica és el teatre públic de la ciutat de Barcelona. Aquest dijous havíem d’anar a parlar de tot plegat a la televisió pública de Barcelona, a l’Àrtic, l’únic magazín televisiu diari dedicat a la cultura que hi ha, que hi havia, al nostre país. Però tot just fa una setmana, sense previ avís, la direcció de Betevé va fer desaparèixer tres programes de la programació, entre ells l’Àrtic. O sigui que aquest dijous no anirem a compartir amb els ciutadans de la nostra ciutat reflexions i pensaments al voltant de la feina feta, com ens agradaria fer, com havíem pogut fer en altres ocasions, fins avui.

]]> La majoria d’espais escènics que anomenem públics a Barcelona no ho són. El catàleg d'aquests espais és resultat del suport que des de l'administració s'ha anat donant durant les darreres dècades a diferents iniciatives artístiques que van saber trobar el seu espai i la seva funció en un panorama teatral barceloní en reconstrucció. En cada cas d'una manera diferent i específica, l'administració hi va entrar per donar-los suport i fer-les créixer. És a dir, el catàleg dels espais públics no és fruit d'una planificació ni de la iniciativa de l'administració pública, sinó que existeix perquè l'administració ha anat adoptant i transformant diferents iniciatives escèniques en espais semipúblics. Això és fruit de la nostra història i és un procés comprensible i lògic fins a cert punt. El resultat són centres que mantenen la seva activitat en espais de propietat pública, majoritàriament en forma de cessió temporal, que depenen econòmicament de manera gairebé total de les aportacions del pressupost públic però la gestió i la direcció dels quals recau en mans privades. Fundacions i societats en què la presència de l'administració en els corresponents òrgans de regència és en cada cas diferent: en alguns casos hi és present, en d'altres és testimonial i en d'altres és nul·la.

]]> És innegable que en els darrers temps guanyen cada cop més força moviments de contrareforma que fomenten la por a la diferència, al desconegut, a l'altre, i la resistència a qualsevol canvi, fins i tot als que ja han succeït. Aquests moviments proposen combatre aquesta por renunciant a drets i llibertats i construint un mur que ens doni seguretat. Un mur social, fronterer, físic, educatiu, sanitari i cultural. Un mur, això sí, que els diners podran traspassar sense problemes, diners dels quals ningú no ha de tenir por, perquè poden canviar de mans sense deixar cap rastre humà. Aquest mur promet seguretat però nega també oportunitats d'evolució i esperança de progrés col·lectiu, perquè les idees, els descobriments, la ciència, el coneixement, la humanitat avancen i sobreviuen quan són compartides.

]]>